Reprenem el relat de la vida de Nina Simone. Reprenem el fil argumental i també el fil musical, exactament, en el punt on ens vam quedar, amb “I Loves You Porgy”.
Un single que va vendre un milió d’exemplars. El primer gran èxit discogràfic de la dona que anomenaven “la sacerdotessa del soul” i que, en realitat, hauria volgut ser una concertista de piano de música clàssica.
Aquest era el somni d’una xiqueta prodigi que, amb tres anys, va aprendre a tocar sola l’orgue que hi havia a casa. Un do de Déu per als seus pares i per als fidels que feien molts quilòmetres per a veure-la tocar a l’església. Un somni destruït el 7 d’abril de 1951, tot just quan es va presentar a l’audició per a entrar al Curtis, l’institut de música de Filadèlfia. Un somni que aquell dia va fregar amb la punta dels dits i que es va esfumar quan la van rebutjar. Tenia díhuit anys.
L’institut Curtis no la va acceptar i, sense voler, Eunice Kathleen Waymon es va convertir en Nina Simone. La jove que fins aleshores només havia tocat el piano en públic en alguns recitals locals i en l’església de Tryon, a Carolina del Nord, acompanyant les misses en què predicava la seua mare, l’aspirant a concertista de piano clàssic, va morir als vint-i-un anys a Atlantic City. Concretament al Midtown Bar. Una nit, va pujar a l’escenari d’aquest local de mala mort amb un got de llet a la mà i quan va començar a tocar… va nàixer Nina Simone.
Eunice Waymon es va convertir en una altra dona. Es va canviar el nom per la mare, Mary Kate, una dona molt religiosa, una predicadora metodista, que quan es va assabentar que la filla actuava en un local nocturn va dir: “Un bar? Déu meu, tinc el dimoni encarnat en la meua pròpia família!”
Mary Kaye li va imposar una educació molt estricta, tant que, la primera nit al Midtown Bar, Nina Simone es va dedicar a tocar himnes de gòspel i música clàssica. Evidentment, el propietari li va dir que si no volia que l’acomiadara havia de cantar també. I davant d’una audiència de “borratxos il·lustres”, Nina es va iniciar en el jazz, el soul i el blues.
“Little girl blue” forma part de l’àlbum de debut de Nina Simone de l’any 1957 i, a l’inici de la cançó, es detecta la influència de la música clàssica. De fet, es pot seguir el rastre de Bach, de Beethoven, de Liszt o de Debussy en tot el que componia. A més, la lletra de la cançó parla d’una xiqueta infeliç que es limita a contar-se els dits i les gotes de pluja, parla d’una xiqueta sense esperança, com ella.
En una ocasió, li van preguntar què era per a ella la llibertat. I Nina Simone va respondre amb una frase que totes les dones podríem fer nostra: “Per a mi la llibertat és no tindre por!”
La “sacerdotessa del soul” tenia moltes inseguretats, de xiqueta i de gran va patir maltractes i agressions sexuals. La seua vida sentimental no va ser un camí de roses. Després d’un matrimoni fallit, el 1961 es va casar amb Andy Stroud, que es convertiria en el seu mànager, i amb qui va tindre la seua única filla, Lisa Stroud, cantant i actriu. Stroud, un expolicia dur, hàbil en els negocis i molt violent, la maltractava contínuament. En una ocasió la va colpejar, la va lligar i la va violar.
Musicalment parlant, aquella era una bona època per a Nina, però, en general, les coses no li eixien gens bé. No tenia sort. Amb els homes tampoc. La cantant, una dona forta i poderosa damunt de l’escenari, va caure en l’error d’enamorar-se d’homes que s’aprofitaven econòmicament d’ella i, a més, la colpejaven o la humiliaven. “For Women”, una cançó del 1966, parla de dones violentades, maltractades, menyspreades.
Una dona amb caràcter
Nina Simone, fora de l’escenari, era molt insegura. Ara bé, asseguda davant del piano, era capaç de tot. Havia debutat en un antre nocturn d’Atlantic City i això modela el caràcter. Al cap d’uns anys, va passar del Midtown Bar, un local ple de borratxos i fum de tabac, al Village Gate o l’Apollo de Harlem. En aquest últim, quan tenia vint-i-huit anys, no va dubtar a mamprendre el públic, que tenia fama de malcarat, dient-los: “Per primera vegada a les seues vides, actuen com a dames i cavallers a l’Apollo”.
No oblidem que, abans de xafar el tuguri del Midtown Bar, Nina estava avesada a les sales de concerts ben il·luminades dels conservatoris i a les partitures de Bach, i que era molt conscient del seu talent i presència escènica. De mica en mica, Nina Simone es va convertir en una pianista visceral que complicava la vida dels crítics musicals. No sabien com etiquetar-la. Intèrpret de jazz, folk, soul, blues? Cantant popular amb formació clàssica?
Sí, Nina Simone era una dona amb caràcter. Cal recordar que, als onze anys, en el seu primer concert, la petita Eunice ja va plantar cara al públic quan els organitzadors van retirar els seus pares dels seus seients perquè una família blanca de “benefactors” de famílies negres i pobres ocupara el lloc. Cal recordar que Eunice no va callar, sempre va reivindicar que era igual que els blancs. Anys després, ja convertida en Nina Simone, va liderar el moviment pels drets civils dels afroamericans escrivint cançons que es van convertir en himnes. “Mississipi Goddam” n’és un exemple.
A través de les seues lletres i el poder de la seua veu, Nina Simone visibilitzava els problemes de la població afroamericana en una societat racista i reclamava, amb una mescla d’indignació i orgull, una societat més justa.
En aquesta cançó, Nina es va atrevir a expressar el que ningú s’atrevia a dir: “Maleït Mississipi!”, cantava. Un crit de ràbia i una resposta a dos actes criminals: l’assassinat el 1963, a Mississippi, de l’activista pels drets civils Medgar Wiley Evers -a qui van disparar, li van negar l’accés a un hospital de Jackson per ser afroamericà i va morir dessagnat-, i l’atemptat amb bomba a una església de Birmingham, a Alabama, on van morir quatre xiquetes negres. Nina, als concerts, cantava enfuriada: “Tot el país està ple de mentides / tots morireu i caureu com a mosques”.
La “sacerdotessa del soul”
Nina Simone s’havia convertit en una veu potent contra la discriminació racial. La “sacerdotessa” no tenia pèls en la llengua. De fet, no va deixar mai de denunciar les injustícies. La indignació era el que realment la feia seguir endavant. Es queixava amb raó de l’estancament de la lluita pels drets civils. Deia que els Estats Units havien trepitjat les esperances del seu poble i confessava que l’home, Andy, també l’havia trepitjada.
A finals dels anys 60, van començar a manifestar-se els problemes mentals. A més, sentia que l’atacaven per tot arreu, que el món sencer es confabulava contra Nina Simone. Se sentia sola, molt sola. Poc després, va ser diagnosticada de trastorn bipolar.
L’actuació al Carnegie Hall
Sempre la va acompanyar un sentiment de soledat extrem. De fet, quan actuava, intentava superar l’angoixa física i mental tancant els ulls i fingint que era en un altre lloc, com el Metropolitan Opera de Nova York o el seu desitjat Carnegie Hall, la mítica sala de concerts de Manhattan, en la qual, des de xiqueta, somiava tocar al piano Bach, Beethoven i altres grans noms de la música clàssica. La sala de concerts on, finalment, Eunice Waymon va actuar com a Nina Simone, no com a concertista de piano, el 12 d’abril del 1963.
Cap dona negra havia pujat a l’escenari del Carnegie Hall per a interpretar música clàssica. El públic -no cal dir-ho- era majoritàriament blanc. I què va fer Nina Simone? No va poder resistir-se. Durant uns minuts, va tornar a ser Eunice Waymon i, entre altres fragments de peces de música clàssica, va tocar l’ària “Mon coeur s’ouvre a ta voix” de l’òpera Samsó i Dalila, de Camille Saint-Saëns, i es va guanyar una ovació històrica. Una petita meravella que no pots deixar d’escoltar sense pensar que, en certa manera, Eunice, durant uns minuts, va complir el seu desig.
Declivi i renaixement
Tot li anava bé. Tenia tot el que volia, musicalment parlant. Diners, èxit, fama… Però Nina, no va tindre mai el que més desitjava: tocar música clàssica a les sales de concerts més importants del món. Per aquest motiu, cada vegada era més hostil amb el seu públic. En plena actuació, es queixava dels micròfons o de la il·luminació.
El 1969, després de l’assassinat de Martin Luther King, fastiguejada de la segregació racial, va deixar els Estats Units i es va refugiar en l’alcohol, va deixar la medicació i la família.
Va estar a Barbados, on va tindre una relació “intensa” amb el primer ministre, va passar una temporada a Libèria i també va viure a Suïssa. A principis dels anys huitanta, arruïnada, malvivia a París en un apartament minúscul. Desfeta emocionalment, es posava a la porta dels clubs nocturns del Barri Llatí per a convidar els vianants a entrar i veure-la cantar, entre altres peces, versions de “Ne me quite pas” de Jacques Brel.
Afortunadament, amb el temps, Nina Simone va reconstruir la seua carrera i va tornar a triomfar en la música. També va tornar a prendre els medicaments per a tractar la malaltia mental; tanmateix, continuava sent voluble, reactiva i volcànica. No ho podia evitar. Era molt conscient que, sovint, les seues emocions estaven fora de control.
Durant la darrera dècada de la seua vida, Nina Simone va vendre més d’un milió de discos. El meu record de Nina Simone és el d’una dona gran, amb un talent brutal, asseguda al piano i cantant “My baby, just cares for me”, una cançó que ja havia sigut un èxit el 1958, i que es va convertir en un best-seller mundial.
El mes d’abril
Nina Simone va morir a França d’un càncer de pit que no es va tractar mai el 21 d’abril del 2003. Abril. El mes d’abril. El mes de l’audició a l’institut Curtis. El mes en què la van rebutjar “perquè era negra”.
Això repetia constantment fins que va expirar, perquè el personatge, Nina Simone, va fer la seua vida, però Eunice Waymon continuava asseguda al piano, a la sala d’audicions de l’institut Curtis de Filadèlfia. Eunice mai no es va moure d’aquell 7 d’abril del 1951. Esperava que algú rectificara el veredicte, que algú li diguera que havia estat un error, que algú li diguera que encara podia fer realitat el seu somni: convertir-se en la primera concertista de piano de música clàssica negra.
