Nina Simone va sobreviure, com va poder, a amors apassionats, violència masclista, abusos sexuals, malalties mentals, exilis i racisme; tanmateix, si volem conéixer la dona que s’amaga darrere de la cantant, de la pianista, de la compositora i de la diva, hem d’escoltar Johann Sebastian Bach.
El 1992, a les seues memòries, Nina va confessar: “Davant de l’espill, veia dues cares; una reflectia el meu orgull per tindre la pell negra i per ser dona, i l’altra reflectia la convicció que el color de la meua pell i el meu sexe eren els responsables que la meua vida se n’anara a la merda des del principi”.
Eunice Kathleen Waymon
Nina Simone era el nom artístic d’Eunice Kathleen Waymon, nascuda el 21 de febrer del 1933 a Tryon, a Carolina del Nord. La seua mare, Mary Kate, era una reconeguda predicadora metodista i el seu pare, John Waymon, un artista reconvertit en empresari que va travessar temps difícils després de la Gran Depressió. Eunice era especial, musicalment parlant, ja que als tres anys va aprendre a tocar l’orgue familiar tota sola. Un dia, la mare va entrar al saló i la va veure teclejant una melodia senzilla, la d’un dels seus himnes favorits, “God Be With You Till We Meet Again”. Un himne del gòspel de finals del segle XIX.
Eunice tocava himnes religiosos per a tindre contenta la mare, però també tenia en el repertori altres peces menys “espirituals”, com ara “The Darktown Strutter’s Ball”, la cançó favorita del seu pare, que tocava quan la mare no era a casa.
Per als pares d’Eunice, el talent innat de la seua filla, es va convertir en un assumpte molt seriós i van aconseguir pagar-li classes de piano amb Muriel Mazznovich, una dona a qui Nina va arribar a considerar la seua “mare blanca”. Miz Mazzy la feia practicar peces de Bach al piano durant hores, però a la solitud i l’aïllament típic que patia la xiqueta prodigi, cal afegir un ingredient que ho complicava tot més encara: la pressió de ser una xiqueta prodigi negra en una societat on la música clàssica estava colonitzada pels blancs.
Formació clàssica
Quan tenia sis anys, gràcies a Miz Mazzy, Eunice va conèixer Mozart, Debussy, Johann Sebastian Bach… Adorava el compositor alemany, de fet a les memòries va escriure: “Bach va fer que jo dedicara la meua vida a la música. Quan vaig haver assimilat el seu procés musical, només vaig tindre un desig: ser concertista clàssica”.
Ella no pensava en la furibunda segregació racial que hi havia als Estats Units, simplement es dedicava en cos i ànima a interpretar, entre altres, els Concerts de Branderburg, de Bach. Una passió alimentada durant la infantesa que es va manifestar molts anys després, quan Eunice ja s’havia transformat en Nina Simone.
Aquesta és una mostra d’algunes de les genialitats que la deixebla va dedicar al “mestre”. Només una estrella de jazz amb ànima i cor de concertista clàssica podia començar a tocar enmig d’una cançó seua una fuga en do major a l’estil de Bach, inspirada en un passatge d’un dels Concerts de Brandenburg. Només Nina Simone podia introduir en una cançó, una cadenza inspirada en Bach que ballara sobre el ritme de jazz clàssic.
Però tornem a la infància de Nina Simone, perquè dins d’aquell cosset de xiqueta negra de família pobra hi havia un talent immens i, per a impulsar l’educació de la seua protegida, Miz Mazzy va crear el Fons Eunice Waymon. Tota la comunitat de Tryon, blancs i negres, hi va col·laborar i, amb onze anys, la futura Nina Simone va fer el primer recital en solitari a la biblioteca de la ciutat, davant dels seus “benefactors”.
Vestida i pentinada per a l’ocasió, Eunice ja estava preparada per a tocar, quan es va adonar que retiraven els seus pares dels seients en què eren perquè les ocuparen una família blanca de “benefactors”. Llavors, es va alçar amb el seu vestit emmidonat, va dir que al diable amb el saber estar i l’elegància, i que, si esperaven sentir-la tocar, més valia que la seua família estiguera asseguda en primera fila, on ella els poguera veure. “L’endemà, la pell em va tornar a créixer una mica més dura, una mica menys innocent i una mica més negra”, va escriure la cantant a les memòries.
Aquest episodi va marcar l’inici del seu compromís amb la lluita per a reivindicar els drets dels negres als Estats Units. Una lluita que va mantenir tota la vida. Una batalla quotidiana que temperava la passió desenfrenada per la música clàssica. Eunice practicava set hores diàries Bach i Beethoven en compte de jugar com els altres xiquets. I ho feia a gust perquè, des dels quatre anys, aspirava a complir el seu somni: convertir-se en la primera concertista clàssica negra de piano. La seua ment estava centrada a tocar, repetir i perfeccionar durant hores i hores. Per què? Perquè desitjava actuar algun dia al Carnegie Hall, a Manhattan. Un somni que es va trencar el dia 7 d’abril del 1951, quan tenia díhuit anys.
L’audició
Per a aconseguir el desitjat futur, havia de passar un tràmit: que el Curtis, l’Institut de Musica de Filadèlfia, un dels conservatoris més prestigiosos dels EUA, l’acceptara. Eunice va preparar l’audició durant un any a l’exclusiu Juilliard School of Music de Nova York amb Vladimir Sokhaloff, gràcies a una beca. Va fer l’audició, però el Curtis la va rebutjar. “No vaig superar mai aquest colp de racisme”, va explicar Nina Simone a What happened, Miss Simone?, el documental dirigit per Liz Garbus i nominat a l’Oscar el 2015.
Va ser un colp dur. No és fàcil assumir que tot el treball fet durant tants anys, en un context social, polític i econòmic hostil, no ha servit de res. Més encara, si penses que el motiu del rebuig és el color de la teua pell. Tanmateix, Eunice no es va rendir. Es va traslladar a Nova York, amb un ambient més liberal, i va aconseguir una plaça per a continuar estudiant al Julliard School. Mentre perfeccionava piano i composició a Filadèlfia, Simone va saber que altres alumnes, molt menys talentosos, aconseguien actuacions d’estiu a Atlantic City. I va decidir guanyar diners tocant en clubs nocturns el que la seua mare anomenava “la música del diable”.
Al principi, la predicadora metodista no es va assabentar que la seua filla feia concerts en tuguris. No era Eunice Waymon qui pujava a l’escenari, sinó Nina Simone. Un nom artístic que combinava el sobrenom afectuós de “Nina” -així l’anomenava la parella que tenia en aquell moment- i el nom de l’actriu francesa Simone Signoret. El seu debut va ser al Midtown Bar and Grill, un antre on la innocent Nina va demanar un got de llet i no va començar a cantar fins que la van obligar amb amenaces.
I ho va fer. Va cantar com només ella ho feia, amb una veu plena, elegant, poderosa. Aquella nit la pianista de formació clàssica es va erigir en la futura “gran sacerdotessa del soul“. Nina Simone va triomfar, però el rebuig del Curtis Institute la va torturar tota la vida. Quaranta anys després, continuava recordant al públic que acudia als seus concerts aquell terrible 7 d’abril.
Qualsevol hauria signat per tindre l’èxit de Nina Simone. Ho tenia tot. Tot menys el que més desitjava. “Si algú m’oferira una forta quantitat de diners, ho deixaria tot, no cantaria mai més i tornaria a Bach”, deia.
No va poder tornar mai a Bach, però ens va deixar joies com ara “I Loves You, Porgy”, del 1957, el seu primer èxit discogràfic.
