En un article publicat en el Diari La Veu, vaig parlar del contrast entre la reacció que tenim davant del campanar d’una església i la que tenim davant d’una antena de telecomunicacions. Aquell ens agrada, aquest no. Ens agraden tots els campanars, tant si són romànics com si són gòtics, barrocs o neoclàssics. Hi veiem la gràcia d’una construcció que qualifiquem de bella, fins i tot si és un campanar rústic i sense pretensions artístiques, o si és inacabat. En canvi, veiem horribles les antenes, i les tolerem només en tant que elements estrictament funcionals i necessaris, que val més ocultar o dissimular. Quan valorem de manera tan diferent campanars i antenes, no tenim en compte que són construccions amb una finalitat comuna, que no és altra que la difusió d’una certa informació, a distància i sense fils. Els campanars «emeten» senyals acústics en un entorn local; les antenes, senyals electromagnètics que arriben molt més lluny. Tenen una utilitat i aquest és el seu origen i la seua raó de ser.
Aquest contrast de percepció és conseqüència de la ruptura que, en l’ordre de les idees, va marcar el pas a l’edat contemporània. Era inevitable aquesta ruptura? Sembla que sí, perquè els canvis van ser tan radicals i en tan gran quantitat que va ser impossible una transició com les que s’havien vist abans, en el pas d’una època històrica a una altra. No va ser possible assimilar les novetats tan ràpidament i integrar-les en un sistema de valors ja caduc i encara sense alternativa. Hi havia, és clar, unes línies de continuïtat, però difícils de detectar. A més, per complicar-ho més, hi havia la voluntat d’emfasitzar la ruptura, uns amb entusiasme i altres alarmats. Conscients d’aquesta dificultat, valorem molt qualsevol lligam detectat entre l’abans i el després del daltabaix. I, més encara, qualsevol intent de practicar aquesta continuïtat, tan difícil si no impossible. Ja que reconeixem un origen funcional comú en els campanars i en les antenes de telecomunicacions, es tracta d’esbrinar si era possible la continuïtat formal entre uns i altres. Si, en alçar les noves antenes, es podien haver pensat com a hereves dels campanars. Ja sabem que no va anar així. Però a València tenim un parell d’exemples que ens fan especular sobre aquest hipotètic intent de fer una transició possible. Em referesc a les façanes de l’Ajuntament i de l’edifici de Correus.
Abans hem de considerar alguns antecedents. Va haver-hi un moment en què va semblar natural enganxar als campanars un nou artefacte, aliè a l’arquitectura tradicional: el rellotge mecànic. El procés va anar molt a poc a poc. En un primer moment, ni tan sols era visible des de l’exterior. Es tractava d’ajustar una maquinària al sistema de campanes, que sempre havien donat les hores litúrgiques i que ara donaven també les hores civils. Molt rudimentària en els primers models, s’hi anaren incorporant perfeccionaments i també la visibilitat exterior mitjançant una esfera o figures animades. Quan pensem en els invents decisius de la revolució industrial, pensem en la màquina de vapor. De l’etapa preindustrial, sempre ens ve al cap la impremta. Però n’hi va haver molts altres de gran transcendència. El rellotge mecànic n’és un dels més importants, sobretot a partir de la invenció del cronòmetre o rellotge de corda. Per primera vegada, un rellotge no depenia d’un joc de pesos o d’un pèndol, sinó d’una cinta metàl·lica enrotllada. Amb aquest sistema, el rellotge funcionava bé en moviment, com en un vaixell: ara era possible calcular la seua posició en alta mar. No poder precisar-la havia estat la causa de dramàtics naufragis que feien del comerç marítim una inversió arriscada. Sense el cronòmetre, el capitalisme no s’hauria desenvolupat tan ràpidament. Abans i després d’aquest invent, des del moment que s’implantaren les formes de vida burgesa, el rellotge mecànic va marcar la pauta imprescindible del seu tràfec i els seus negocis. I va repercutir en la moral, la qual va adoptar la puntualitat com una de les virtuts «capitals», perversa barreja de pecats i virtuts cristianes.
En la ciutat, el rellotge públic es va convertir en símbol de la vida civil. Durant alguns segles, en convivència amb la vida religiosa. Aviat serà un dels distintius de la dignitat i solvència d’un edifici —la casa consistorial, l’estació de tren, la seu central d’un banc, el govern, la borsa, una farmàcia… Mentrestant, quin lloc millor per instal·lar-lo que el campanar de l’església? Les campanes ja donaven les hores des de l’edifici més alt de la ciutat. A València, el primer rellotge mecànic (més o menys mecànic, s’entén) data del segle XIV. En algun moment va funcionar a la Casa de la Ciutat, que ocupava els jardinets del costat del Palau de la Generalitat, però el campanar de la Seu era l’emplaçament idoni. Més tard, com en moltes altres ciutats —molt més tard, en el cas de València—, el centre urbà es va emancipar del religiós. En el cas de València, es va desplaçar cap al sud, aprofitant el gran eixample que va deixar l’enderroc del convent de sant Francesc. A la vora d’aquest gran espai, en l’antiga casa de l’Ensenyança, es va instal·lar l’Ajuntament. Entre 1904 i 1910, els arquitectes Carlos Carbonell i Francisco Mora van redactar el projecte per a l’ala est d’aquest antic casalot, encara que la seua execució es va prolongar durant les dues dècades posteriors. La seua façana, de 88 metres de longitud, va iniciar la configuració actual de la plaça.
La façana de l’Ajuntament és concebuda en l’estil que anomenem historicista o eclèctic, amb una composició marcadament simètrica, amb el seu eix alineat al carrer de Correus, llavors acabat d’obrir. En l’eix de simetria, un rellotge. En la història de l’arquitectura, fins a l’aparició del parallamps i l’acer, el rellotge és l’únic element mecànic o «industrial» que es va integrar en els edificis. No n’hi ha d’altre. En la configuració pròpiament arquitectònica, també hi tingueren un paper alguns altres: els vidres transparents per a les finestres, la forja per a les reixes i la foneria per a les campanes, tots ells procedents de la incipient indústria artesanal. No se m’acut cap altre. El repertori de l’arquitectura, durant molt de temps, es mantingué limitat al dels oficis de la construcció. El rellotge públic n’era una excepció, i per això destacava més sobre aquest fons tradicional i inalterable. Representava un nou ordre de coses i mereixia una posició privilegiada en l’eix de simetria de la façana.
L’esquema compositiu de l’Ajuntament de València és habitual en molts edificis civils, des del renaixement. El que distingeix el disseny de Carbonell i Mora és l’esveltesa de l’element central, on hi ha el rellotge. És tan esvelt, que no podem deixar de pensar en un campanar. A més, les campanes del seu carilló són visibles al capdamunt. No hi ha dubte: és un campanar. En imaginar un nou centre urbà, no era possible oblidar el centre històric que havia d’emular i els seus campanars, tan característics, particularment l’imponent Micalet de la Seu, l’edifici més alt de la ciutat. Precisament, el primer que el va superar en altura va ser un dels edificis clau en la configuració de la plaça de l’ajuntament: l’edifici Martí, que ocupa el vèrtex nord del triangle de la plaça, fent cantonada als carrers de sant Vicent i Maria Cristina. El seu remat en forma de torre de planta poligonal també ens recorda tantes altres de la ciutat, com la de santa Caterina i la del Micalet. La nova ciutat mirava de reüll l’antiga. En qualsevol cas, tant si hi havia deliberació com si no, hi veig una possibilitat de transició entre la vella arquitectura i la nova. A principis del segle XX, vist retrospectivament, era un intent anacrònic, és clar, però en aquell moment no era tan evident el declivi dels historicismes.
Just enfront de l’Ajuntament, pocs anys després, l’arquitecte Miguel Ángel Navarro Pérez va projectar l’edifici de Correus, encara que l’execució de tots dos edificis va acabar sent simultània. La façana de l’edifici de Correus és una rèplica comprimida de la de l’Ajuntament, perquè la seua longitud de façana es redueix almenys en un terç. No és, però, una rèplica mimètica, sinó una manipulació competent dels mateixos temes. De les tres torres centrals, per exemple, les dues laterals desapareixen del projecte de Navarro Pérez, conscient de la desproporció que en resultaria per falta d’espai. Les columnes on descansaven s’ajunten en parelles, es repliquen en les cantonades, i són ara el suport d’un gran arc central. Per comparar adequadament les dues façanes, cal advertir també que el balcó de l’Ajuntament és una modificació substancial del cos central, feta cap al 1967. Podem observar el disseny original en fotografies dels anys trenta. Deixant de banda les virtuts respectives de les dues façanes, hi trobem el mateix esquema simètric, les mateixes torres cupulades en les cantonades (les cantonades arrodonides han acabat per ser un tret característic de l’arquitectura de tota la plaça), la mateixa ornamentació al·legòrica, l’estil historicista, una esvelta torre en posició centrada… i el rellotge en l’eix de simetria. Però el rellotge no s’ha col·locat en la torre central de Correus, perquè aquesta torre ja és una altra cosa. Va ser destinada a allotjar el telègraf. Si en la de l’Ajuntament reconeixem un campanar, ací hi veiem més aviat una antena. Despullada de la pell d’obra, mostra l’esquelet metàl·lic en la part superior. Alhora és la rèplica del «campanar» de l’Ajuntament, com tota la façana. Estructura metàl·lica roblonada, com la dels ponts del ferrocarril, no renuncia al llenguatge historicista i al·legòric, com demostren la seua planta octogonal, l’esfera armil·lar que la corona, la reinterpretació del tempietto clàssic i altres detalls. La torre del telègraf descansa sobre una base d’obra de planta quadrada, com la de l’Ajuntament. A més, aquesta ja incloïa un remat metàl·lic que aquella amplifica. El parentesc entre totes dues és inqüestionable.
Això és tot el que va donar de si aquest esforç contra la ruptura de la modernitat. La torre del telègraf de l’edifici de Correus va ser desmuntada l’any 1968. Fa quatre dies (2004) que la hi van restituir. L’edifici ara ha estat rebatejat coentament com a Palau de les Comunicacions. Però ja no hi ha cartes, ni telegrames, ni comunicacions. Un altre edifici històric que no sabem quin ús donar-li.
