Enguany fa 750 anys que va morir Jaume I. El 27 de juliol de 1276. Un mes abans de traspassar, es trobava a Xàtiva, molt malalt. En assabentar-se de la desfeta de Llutxent, encara va demanar un cavall, per posar-se al davant dels seus. Això sí que era vocació, amor al treball. Hores extres sense cobrar. Era de pronòstic, aquest individu. Un dels personatges més decisius de l’Edat Mitjana europea. Un home que va estar a punt de ser l’Emperador del Sacre Imperi Germànic, el puto amo d’Europa a mitjan segle XIII. I que va crear un poble, que no tots els reis poden dir el mateix. De la mateixa manera que et muntava una croada contra l’infidel, s’escrivia cartes fraternals amb el seu enemic Abú Saïd, el reietó de Balansiya, la perla del Xarc. Que era capaç de protegir enemics perquè havia promès que cap croat els tocaria un pèl. I si algun senyor de la guerra cristià se li escapava l’espasa quan no tocava, li tallava el cap sense cap problema. Perquè havia traït el que ell més respectava: la paraula. I és que no oblidem l’època que va viure. Un món de senyors de la guerra, de crueltats sense nom.
El 1988 la societat valenciana celebrava el seu naixement com a poble. Teníem carta de naixença. I la va signar Jaume I. Com a poble europeu ell ens va incorporar a Europa. Uns territoris que progressivament anaven incorporant-se al regne… Aquell 9 d’octubre de 1988 (de fet, no va ser aquell dia) repicaren totes les campanes del País Valencià. Han passat 38 anys.
Institucionalment, els la sua. Als xicots i xicotes que ara gestionen el govern de la Generalitat Valenciana els la porta fluixa. No saben res d’ell, ni de la seua acció de govern. Ni tan sols, que ell els va crear. Ell, Jaume I, dit el rum o el barceloní. Ell va promoure les estructures d’estat que ara ocupen i boicoten. Sense Jaume I no existirien ells.
Fa uns anys, Jaume I era poc més o menys una boira plena de confusió intoxicada. Els erudits banalitzaven la seua existència o l’omplien de banalitat. L’invisibilitzaven a partir de textos que se suposava que havien escrit els que més en sabien. Un d’aquests exemples és el llibre que Juan Alberto Kurtz Muñoz va fer sobre el pintor Salvador Tuset, un dels artistes més capaços de la primera meitat del segle XX. A ell li van encarregar pintar el sostre de la Sala de Cristall de l’Ajuntament de València. Tuset va imaginar unes escenes oníriques on una sèrie de personatges femenins i mitològics apareixen en les pintures. En un dels plafons figura una dona que ofereix a la ciutat el casc que porta popularment Jaume I a l’estàtua que Agapit Vallmitjana va erigir a València. El professor Kurtz, se suposa que un gran erudit, posa al peu de foto: “Mujer con casco del Cid”. Vosaltres mateixos. Perquè no és que no només ignorava que aquest casc mai no el va portar mai Jaume I. És que qui el portava era… “El Cid!”. I sí. Qui el va dissenyar i elaborar va ser el descendent de Jaume, Pere el Cerimoniós, que necessitava un capell ben xulo per a semblar més alt. Dissortat Jaume.
Va morir tal dia com avui, el 27 de juliol del 1276, als 68 anys. Fa exactament 750 anys. Anava al monestir de Poblet, a esperar la Parca. És possible que per celebrar-ho, ens col·loquen una preciosa “corrida de toros desde las Ventas” en horari de màxima audiència. Esperem que l’exposició que prepara el Cap i Casal estiga a l’altura de l’homenatjat.
Com totes i tots sabeu, a principis del 2000, l’aparició de l’alta definició va suposar una revolució en el món de la imatge. Si ara visioneu qualsevol cosa enregistrada abans del canvi de mil·lenni i de format, la percebreu com fora de temps, difuminada, com les fotografies de Hamilton…
D’alguna manera, aquesta sensació evoca una certa concepció nebulosa del passat… I per què dic açò? Perquè cap a l’any 2010, la Generalitat Valenciana es va atrevir a fer un tímid documental sobre Jaume I. Això sí, sense diners. Amb el pressupost que un govern sense il·lusió ni ganes tenia per abordar el projecte. El projecte que pretenia contar per primera vegada la transcendència i la trajectòria d’un rei que va ser molt més que un monarca. Era un projecte petit, discret… però que si ara el recuperem, el veurem més fort que mai. I no. No està en YouTube. Igual que un altre documental que es deia Almansa, 1707.
Perquè mai –i dic mai- ningú no va portar Jaume I al cinema. Podem revisar les pintures on apareix: poques i insuficientment solemnes. Fetes amb ofici, però potser no amb la genialitat del mite.
L’únic intent amb cara i ulls de portar al cinema el nostre rei va passar per una producció americana que s’havia de fer a la “Siudad de la Lus” d’Alacant. Recordeu? Quan els gossos es lligaven amb llonganisses i els bitllets de cinc-cents euros els fotocopiaven. L’actor que representaria Jaume I era Tim Roth, però la cosa va quedar en no res. Vaig tenir el gust d’encaixar-li la mà quan tots dos havíem acabat de fer pipí als mingitoris de la “Siudad”. Ell acabava de fer la seua escena i encara no s’havia tret del tot el seu uniforme de croat cristià. Haig de dir-vos que el moment va ser després que tots dos ens havíem rentat les mans.
I sí. Recorde la seqüència. El Tim cavalcava amb un cavall blanc per una praderia feta ad hoc. Unes quantes desenes de milers d’euros va costar la presa. Fi de la pel·lícula i del projecte. Però no de la història.
Aquest article vol ser un homenatge al Centre de Producció Audiovisual de la Conselleria de Cultura, a l’equip humà que va fer possible amb pressupostos de fireta unes produccions que van servir per contar coses i mostrar persones que la societat no coneixia. Encara recorde l’impacte de la producció “Almansa, 1707” Quan acabà la projecció en la inauguració de l’exposició ningú no va aplaudir. Ens vam quedar enganxats a les cadires. Estàvem commocionats. Estupefactes. I això que no hi havia “sensoround” ni efectes tridimensionals. El Molt Honorable President de la Generalitat Paco Camps, recomanà discretament al del costat –supose que un assessor- que la cinta no es mogués de l’exposició. Perquè el fet de projectar el curt documental a instituts i col·lectius podria haver causat lipotímies entre els assistents. I que algú entengués la tragèdia i la indignitat que hem arrossegat durant segles. I ajudar a recuperar consciència de poble i de país. 23 minuts de relat visual tenien més força que tot el que els erudits havien intentat explicar en llibres i tractats.
Eren treballs que es feien a la Unitat de Producció Audiovisual de la Conselleria de Cultura. I un d’ells, va ser contar la vida –una part- de Jaume I, del qual avui commemorem el seu traspàs. Aquelles instal·lacions m’apareixen entre boires, amb “drops” de velles cintes de VHS. De fet, l’entrada a aquest ecosistema “paral·lel” dins de la Conselleria de Cultura em recorda molt al viatge màgic que feia Harry Potter per arribar a la seua universitat de Hogwarts. Segons com, el relat s’acosta molt al que fan molts per a contar el mite de l’àrea 51. Perquè descriure aquell univers ens portaria a un espai on convivien una biblioteca clandestina, unes rulots atrotinades, una plantació de marihuana i unes fotocopiadores que no funcionaven. Però que uns gatets feien servir per sentir l’escalfor de la maquinària. Aquest era l’espai on la indústria del cinema documental valencià treballava a l’ombra. Érem els “homes de negre” de Roswell.
En el nostre treball el vam representar en tres edats. Va ser un documental petit, humil, on vam posar el millor de tot l’equip multidisciplinari que el vam fer: càmeres, maquilladors, tècniques de so, d’efectes, muntadores, guionistes, assessors històrics, d’armes, actors, actrius i actors de veu… Rodàrem a Peníscola, a la platja del Saler… No teníem hores. No teníem diners. Ni teníem por. No teníem vergonya. L’únic que teníem era ganes de fer-ho bé.
Aquest tio era guapo, alt, trempat, intel·ligent, dur quan tocava i tendre si calia. Ell i son pare Pere, podrien haver jugat en l’NBA. Jaume de pivot. Els analistes polítics de l’actualitat dirien que Jaume I tenia una visió geopolítica extraordinària, i una proximitat cap als seus fora mida. Empatia, vaja.
Un rei amb dos caps, un monarca que va sobreviure a una fletxa al front, un home que va estar a punt de ser coronat emperador del Sacre Imperi Germànic pel papa. Un tio que va ser capaç d’escriure les seues memòries i explicar amb elles, una part del món que es transformava. Un individu que va crear un poble, un regne, un país. Amb lleis i llengua. Un home que només tenia por d’una cosa: travessar el seu Lian-Xam-Po particular, el Xúquer. Aquell riu era l’autèntica frontera: “enllà del Xúquer”. Perquè més enllà era territori “comanxe” encara. Amb personatges que, com ell, tenien els ulls blaus i un objectiu vital: resistir i lluitar contra els rum, contra aquells homes de ferro. Un paio que tenia el poder de seduir dones de diferents edats, posicions socials i religions, un xicot criat pels templers, fort com un lledoner, odiat per son pare que segurament no va conèixer, que només baixava del cavall per a fer pipí i cardar, i per crear una de les legislacions més avançades d’aquell món pollós, trist, fred i miserable. I tot allò que feia i que decidia, ho manava escriure. En llatí, però també en romanç, en català. Se’n deia “memòria de govern” . Estimava tant sa mare –Maria- que a tots els temples que manava construir, els posava sota l’advocació de Santa Maria. Un romàntic, el xaval.
Durà gairebé 70 anys, dels quals en va regnar més de 60. I va conquerir una quantitat important de terres al Xarc. Vell i cansat, en aquell juny de 1276 es va fer monjo de la regla de sant Benet, i anant cap a Poblet, morí a València. Allò de fer-se monjo, era un clàssic entre els nobles. Aquesta gent havia fet tantes coses “il·legals”, que necessitava penedir-se’n per arribar al cel. I Déu els perdonava. La cosa anava així. Encara que va estar soterrat un temps a la Seu de València, finalment les seues restes van ocupar el lloc que corresponia al nostre gran monestir reial.
Dels nostres panteons reials, potser Poblet és el més carismàtic. Un panteó que es va haver de reconstruir totalment a causa de la barbàrie i el saqueig que van experimentar aquests tipus de construccions a partir de la desamortització de mitjan segle XIX. Dels monestirs desaparegueren els monjos i les monges, i les construccions esdevingueren ruïnes.
Perquè tot allò supurava devastació. Anys abans, les despulles humanes –els nostres reis i reines en aquest cas- van ser arrancades del subsol i exposades en escarni per gent indocumentada que confonia l’odi cap a la injustícia amb la història i la cura pel patrimoni. Així, en algunes imatges de Poblet en ruïnes s’aprecien les suposades restes de Jaume I fumant en pipa. Els nostres “homenots” de la Renaixença, feien incursions per aquells pedregars de memòria, mirant de dignificar-les. Gaudí, Llorente, Toda, Ribera, Pizcueta, Salvador Giner, Cebrian, un misteriós Valentino… van fer castells de focs artificials i aquelarres nostrats entre aquells caminois de carreus i arcs caiguts. A partir de 1940, Frederic Marés, tot basant-se en gravats antics, va reproduir el més fidel possible la disposició escultòrica dels nostres reis i reines, que ocupaven una part important de la zona de l’altar major de l’església de Poblet. Visitar aquell lloc és visitar una part molt íntima de la nostra ànima com a poble.
Si aquest rei l’hagueren tingut els francesos, els britànics, els espanyols o els alemanys, li haurien fet vint sèries de televisió, 40 pel·lícules i 200 documentals. Però la història de la Corona d’Aragó va començar a ser escrita fa relativament poc i demanant permís. I aquests personatges formidables van ser silenciats.
Tingué dones i fills. Dones tan importants com Violant d’Hongria, que ara té una plaça a València, però ningú no té ni punyetera idea de quina és. Es troba just a la vora de la gran porta barroca de la Catedral. I sí: pregunteu-me on és el carrer Jaume I. Jo us ho diré: és un carrer estretet al costat del seu amic destronat, “el moro Saïd”.
Un home nascut a Montpeller, i que per això parlava un valencià preciós, arcaic i entranyable. Que al final de la seua vida va fer una cosa que li van dir els seus consellers que no fera mai: repartir els seus territoris entre els seus fills. Error!!! Encara que després el desastre es va poder solucionar en part, el mal ja estava fet. Perquè Jaume I em va crear a mi, com a ciutadà, com a home lliure. I a vostè si vol, també.
A Jaume el veiem poc en pintura. Nosaltres hem tingut poca pintura històrica. En l’època en què els estats moderns construïen els seus mites, nosaltres no en teníem: d’estats, no de mites. La pintura acadèmica i de gran format que s’encarregava de contar la història del passat no tenia en compte la història de l’Antiga Corona d’Aragó, de nosaltres. La nostra història ens la contaven ells, i així ens ha anat. No ens pintaven. I si no eixíem en la foto, no existíem. Només en veu baixa, alguns pintors s’atrevien a fer alguna cosa al respecte: conservem de Jaume Mateu i de Gonçal Peris una galeria de retrats dels nostres reis del Casal de Barcelona. Un d’ells, el Jaume. Marsal de Sas va representar segurament Jaume I al costat de Sant Jordi en el seu Retaule del Centenar de la Ploma. Però aquell dia de la suposada batalla del Puig, el rei estava a uns 300 quilòmetres, reclutant personal per a fer més croada… Ara, el retaule es troba a 1400 quilòmetres de casa. Ah! I Pinazo el pinta moribund, repartint l’herència, que veges tu.
Potser Asenjo el representa amb més força i dignitat, dins de la Sala de Ball dels marquesos de Boïl i Arenós, dit de Dosaigües. Només Agapit Vallmitjana el mostra com un heroi. És la gran escultura que hi ha ara a… la plaça d’Alfons el Magnànim a València. I és que com diria Joan Fuster: “Tenim tanta gent important que no sabem on col·locar-la”.
Jaume I va dictar –dictar, segurament- una de les obres que marquen un abans i un després en la literatura europea d’aquella Edat Mitjana plena de fred, però també d’esperances: el seu Llibre dels Fets passa per ser una de les primeres obres on es conta la memòria de govern, d’un poble. Un mite, aquest Jaume. Unes hores abans de morir, Jaume va dir als fills: “Ameu i protegiu els súbdits, guardeu i defenseu els pobles. Feu regnar la justícia i vetlleu perquè els grans no oprimesquen els menuts”. La resta és història. Alguns governants d’ara haurien de copiar a la pissarra cent vegades això… no és cert, estimat Mazón?
