És plat típic de l’Horta, el germà petit del pimentó amb tonyina, que és, el darrer, un guisat extraordinàriament saborós. La tomata i pimentó només porta, generalment, aquests dos ingredients, amorosits amb un bon raig d’oli i un pessic de sal, però resulta tan bona com el seu germà gran, si la fem com cal. El costum és de preparar-la a l’estiu, que és quan apareixen als horts aquestes verdures, i aleshores, amb les calors, convé menjar-se-la a temperatura ambient, sucada amb pa, i va molt bé per a les excursions. En el número del 26 de juliol de 1930 del setmanari La Chala van publicar la poesia «En chuliol, no dona ni caragol»:
Aferrantme a tal refrá,
chite a ma muller a soles,
y em prive per la vesprá
de anar de caragolá
en los amics a Nou-Moles [raval de la ciutat, aleshores un tros d’horta].
Fem atra vida chalera,
de més práctics resultats:
carreguem la fiambrera,
y enfilantse en la perrera [vagó darrer del tramvia],
cap a la placha fem cap.
Prenim el arremulló
en aquell mar com la plata;
después, ma muller y yo,
donem fi al ric sucandó:
pimentonet en tomata.
Ya fosquet alsem el vol,
chitantse apart, cuan es hora,
y així, ni em fa negre el sol,
ni me boixa el caragol,
ni m’embafa la bacora.
El costum de portar pimentó i tomata a la platja ja és vell perquè apareix també en la poesia «A l’aigua fresqueta!…», de Constantí Llombart, publicada en el llibre Tabal y donsayna (1878); en copiarem una part:
Una balsa d’òli
Pareix huí la mar!
¿Conque ya habeu totes
Refrescat la sanc?
Fòra d’eixa plaga,
De clavells que hiá,
Que de l’aigua t’alsen
A picaes en alt,
No hiá regalisia
Com el pendre el bañ.
Y luego en la fresca
Placha berenar!
Vingau y á esta llancha
Sentemse arrimats;
Tragau el avío;
Menchém y begám.
¡Pimentó y tomata!
¡Suquet d’empaná!
¡Quín apetit òbri
L’aigua de la mar!…
I també és una menja corrent als berenars de pasqua, cuinada amb verdures primerenques. El 1921, en el número especial de pasqua del setmanari La Traca, van publicar la poesia «Esenes de Pascua», de la qual transcriurem la primera part, que comença a casa:
—No s’abobeu y afañeuse.
¡Mireu que ya se fá tart!
—¡Uy, Concheta lo que tarda!…
—¿Ahón m’has deixat la mudá?
—Als peus del llit plegaeta.
—Aviseu a Tecla Flan.
—Una micha s’ha sentit.
—La de les tres.
—¡Recaram!
Y el só Paco sense vindre!
—Ara ya no deu tardar.
—Pascuala, arregla la mona
que asó ya se vá fent tart.
—Pare ¿agarre el cajerulo?
—Agarral y ves despay.
—M’el empinará?
—Si, home.
—¡Huí tením un berenar!
Tomata en pementonet
en botifarróns y carn.
Pa en después tenim formache,
llonganisa y sofrasá,
lletuga, olives, armeles,
panquemaos, vinet blanc,
uns ouets que diuen ¡ole!…
y una mona colosal!
Com hem vist, també pot portar altres ingredients, perquè els plats populars no són sempre uniformes, cadascú els fa com li ve de gust, i és gràcies a aquesta circumstància que la cuina continua evolucionant. En el poemari de Maties Ruiz i Esteve Formigueta d’Or (1910) trobem aquesta composició:
La meua gica, senyores,
Te un mico baix la pastera,
¿Qué li farem pa sopar?
Pimentó, tomata y seba.
Per fer com les bordadores
Calats, lletres y ramets,
Ja m’ha perdut les tisores
Tallant de roba trosets,
La meua gica, sinyores.
Sobre ser tan faenera,
Lo qu’es por, ¡cuanta ne te!
No ho creuría si no ho vera;
Puix y sempre somía que
Te un mico baix la pastera.
Ella es posa á demanar
En l’acte qu’ix de costura,
Y despuix, no pot menjar;
No se menjant confitura
Qué li farem pa sopar.
D’así un hora á Genoveva
L’enviaré en un quinset,
A comprar á casa Andreva,
Y li faré en un magret
Pimentó, tomata y seba.
I en sainet de Rafael Maria Liern ¡¡Carracuca!!, estrenat el 6 de desembre del 1873, hi trobem la versió amb llonganisses, esmentada per un dels personatges:
D.ª Desamparados Quí mos había de dir
qu’aquell hóme que cantaba
totes les nits del estíu
cuant tocaba la guitarra
en lo terrat, y a la lluna
menchant pimentó y tomata
en unes llonganisetes…
Carracuca No em fasa caure la baba
qu’estic pegant uns badalls
com siñora embarasada…
És un plat molt popular i hi ha una corranda que fa així:
Hi ha lliberals de gaidó,
traidors de tanta maldat,
que es mengen la llibertat
amb tomata i pimentó.
Tot i que, òbviament, no pot ser anterior a la descoberta d’Amèrica, deu ser conegut, com hem dit, de fa molt de temps, perquè l’hem trobat en una altra conçoneta encara més vella:
Entre la Rússia i la Prússia
i l’anglés per un cantó,
s’han menjat a Bonaparte
amb tomata i pimentó.
Finalment direm que per alguns llocs de la Foia de Bunyol també en fan, i en diuen pisto, segurament per influència castellana, perquè el pisto és una mena de samfaina que fan a la veïna regió de la Manxa.
Tomata i pimentó
Ingredients (4 racions): 2 kg de tomata madura, 750 g de pimentons verds, sucre, oli d’oliva i sal.
Preparació: de primer pelarem i trossejarem les tomates i, en acabant, traurem el peduncle i les llavors als pimentons i els esbocinarem. En estar tot preparat posarem un bon raig d’oli en una cassola o una paella de mànec (gran) i la deixarem al foc, no gaire fort. Quan l’oli serà calent hi posarem els pimentons i els sofregirem. Els remenarem ara i adés amb la cullera de fusta i, en estar sofregits, els traurem i els reservarem. Hi posarem tot seguit la tomata i la sofregirem també. La remenarem de tant en tant, la salarem, hi afegirem dues cullerades de sucre i, al cap d’una estona, en estar confitada, hi afegirem els pimentons i ho remenarem. Ho deixarem al foc uns minuts i, finalment, ho traurem i ho escudellarem.
Variants: hi podem sofregir mitja dotzena d’alls o una ceba (tot trinxat). Hi ha qui hi afegeix tallades de llomello, llonganisses o botifarrons, que cal sofregir prèviament.
Altres denominacions: pimentó i tomata; pisto (Foia de Bunyol).
[Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.]
