La seua obra ha estat exhibida per tot el mon i reconeguda en els principals festivals internacionals de cinema. A tall d’exemple el festival de cinema de Berlin ha programat pel·lícules seues durant 5 anys consecutius.
Ha estat vicepresident de l’Acadèmia de les Arts y Ciències Cinematogràfiques de Espanya i ha rebut entre d’altres el premi de Sant Jordi del govern català i multitud de premis per tota la seua carrera als festivals de Lima, Torí i Montpeller. Podeu trobar mes informació sobre la dilatada i exitosa trajectòria del Ventura al seu portal .La universitat de Denver programa el proper mes d’Octubre un congrés acadèmic on especialistes cinematogràfics parlaran de la seua obra.
L’artesà del cinema, com es considera Ventura, troba que els moments actuals en què aquesta industria necessita una redefinició per millorar i fins i tot sobreviure, creu que, les estructures d’estat en un país petit sense estat com el nostre podrien esser molt útils. Jo afegiria que es podrien crear molts llocs de treball permanents a casa nostra i a hores d’ara que patim una sagnia migratòria seria fonamental. També va comentar que tot i les dificultats el cinema fet a Barcelona s’obre camí pels certàmens internacionals.
Pel que fa al doblatge Ventura s’hi mostra totalment contrari i entre altres raons donava l’exemple dels països de l’est on no es doblen les versions originals i els ciutadans han comptat amb l’ajut del cinema per a aprendre llengües estrangeres ,molt important en els temps de la globalització.
A l’endemà vàrem gaudir de la pel·lícula Un berenar a Ginebra on Ventura posa en escena una entrevista de la reservada Mercè Rodoreda pel crític literari i escriptor Josep Maria Castellet i la seua dona. Posteriorment Ventura va contestar a les qüestions que va adreçar el públic, a la sala així com al pub.Com veieu ,de vegades, els emigrants tenim uns privilegis que els qui viviu al país no podeu ni somniar.
Ventura sap mantenir l’atenció del públic i emocionar en una producció que transcorre totalment a una cambra del pis que la Mercè tenia a Ginebra. Era lògic, una de les millors escriptores en llengua catalana del segle XX havia viscut una vida sentimental agitada en una etapa convulsa de la història de Catalunya.
Una cosa que desconeixia jo era que el nostre Andreu Nin i Mercè Rodoreda van començar una relació amorosa just abans que el dirigent del POUM fos arrestat i assassinat i que una carta d’Andreu a Mercè que va descobrir i estripar el marit de l’escriptora va precipitar la separació.
Després de tants anys fora de Catalunya l’autora de la Plaça del diamant shavia reclòs al seu pis, quatre parets que per ella eren Catalunya. Açò amb el fet que quan torna a Catalunya i visita Barcelona prefereix amagar-se darrere d’unes ulleres de sol em va entristir increïblement. El país que es va trobar després de dècades de feixisme era molt diferent a la Barcelona republicana i sembla que els seus no li perdonaven la seua vida sentimental. Potser em va emocionar aquestes escenes pel fet de viure força anys fora dels Països Catalans i veure que els emigrants i els qui romangueren al país ens anem separant cada dia que passa. Per això trobe tan necessari que mantinguem els lligams a traves dels casals catalans arreu del mon. Hui en dia tenim la tecnologia que ho fa possible. I vivint al segle XXI de massius moviments migratoris degut a la crisi econòmica és més necessari que abans.
