Aquest 2023, la Generalitat Valenciana el dedicarà a tres valencians. D’una banda, es commemorarà el 100 aniversari de la mort del pintor Joaquim Sorolla, el centenari del naixement d’Eusebi Sempere i el cinquantè aniversari de la mort del cantant Nino Bravo.
100 anys de la mort de Joaquim Sorolla
Joaquim Sorolla i Bastida va nàixer a València el 27 de febrer de 1863, faria enguany 160 anys, i va morir a Madrid farà tot just cent anys el 10 d’agost. Aquest pintor paisatgista es va fer famós amb la representació artística del seu estil impressionista, i bona part de la seua obra es troba exposada al Museu del Prado de Madrid, ciutat on es va instal·lar. Sorolla va viatjar arreu del món, i a banda de representar diverses ciutats de l’Estat espanyol amb els seus quadres, va retratar personatges ben destacats del seu temps, com ara l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez o fins i tot el rei espanyol Alfons XIII.
100 anys del naixement d’Eusebi Sempere
Eusebi Sempere, nascut a Onil (l’Alcoià) el 3 d’abril de 1923, va faltar en aquesta localitat quan només tenia 62 anys. Es tracta d’un dels escultors més destacats del seu temps, màxim referent de l’art cinètic, i bona part de les seues obres estan repartides en distints punts de l’Estat. El professor valencià Alfons Roig va ser un dels seus grans influenciadors, i va ser membre del grup Los Siete a inicis dels anys cinquanta, on també hi havia l’escultor Joan Genovès. Becat als Estats Units, va poder exposar en diversos museus, entre els quals el Moma, i la seua relació amb Picasso el va fer pròxim als anhels de llibertat durant la dictadura franquista, fet pel qual va arribar a ser detingut. També va ser membre del Grup Parpalló, integrat entre altres per Andreu Alfaro, i el primer doctor Honoris Causa de la Universitat d’Alacant.
50 anys de la mort de Nino Bravo
Pel que fa a Luis Manuel Ferri Llopis, conegut artísticament com Nino Bravo, va ser un cantant nascut a Aielo de Malferit (Vall d’Albaida) el 3 d’agost de 1944 i va faltar amb només 28 anys en un accident de trànsit, el 16 d’abril de 1973, tot just ara farà cinquanta anys. És per això que la Generalitat l’homenatjarà enguany. Aquest cantant i compositor es va començar a fer popular amb la cançó Te quiero, te quiero, i tot seguit va guanyar encara més fama amb temes com ara Un beso y una flor, Libre o Noelia, totes conegudes cinquanta anys més tard.
En canvi, n’hi ha altres efemèrides que també seran recordades, tot i que no comptaran amb el patrocini de la Generalitat Valenciana.
30 anys de la mort de Vicent Andrés Estellés
Per exemple, enguany es compliran 30 anys de la mort del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, que va faltar el 27 de març del 1993 quan tenia 68 anys. Estellés està considerat com el gran recuperador de la poesia en valencià després de segles de silenci des de l’època medieval. La seua Obra completa ha sigut editada per l’editorial 3i4, que cada any, en el marc dels Premis Octubre, entrega un guardó de poesia amb el seu nom. Els seus poemes també han sigut musicats per diversos artistes, diferents pobles valencians li reten homenatges cada any amb les conegudes «Nits Estellés», en què els participants llegeixen en veu alta els seus poemes; i el vessant identitari de les seues rimes encara és tot un himne per al valencianisme. Estellés també va ser periodista, treballant durant 24 anys al diari Las Provincias. Cal dir que el 2024 es compliran cent anys del naixement d’Estellés, per la qual cosa cal esperar que el seu gran homenatge es commemore a l’any que ve.
25 anys de la mort de Vicent Ventura
També va ser periodista Vicent Ventura, de qui es compliran 25 anys de la seua mort el 25 de desembre del 2023. Nascut a Castelló de la Plana el 1924 –per tant, també compliria el seu centenari a l’any que ve–, Ventura, com Estellés, també va ser una persona ben pròxima a Joan Fuster. Es tracta d’una de les persones més habituals a les tertúlies celebrades a la casa de l’intel·lectual de Sueca, va fundar el Partit Socialista Valencià (PSV), va participar en l’anomenat «contuberni de Munic», que va impedir la seua tornada a l’Estat espanyol, i va publicar articles en diversos mitjans, com ara Avui, Serra d’Or, La Vaguardia i el setmanari El Temps. En termes polítics, també va contribuir a la fundació del Partit Nacionalista del País Valencià, que comptaria amb l’empenta del president Josep Lluís Albinyana, del pintor Doro Balaguer o del periodista Adolf Beltran, qui va publicar el llibre d’entrevistes Vicent Ventura: Converses amb un ciutadà (Tàndem, 1993).
30 anys de l’assassinat de Guillem Agulló
L’11 d’abril es compliran 30 anys de l’assassinat de Guillem Agulló a Montanejos (Alt Millars). El jove independentista, natural de Burjassot (Horta Nord), només tenia 19 anys quan va ser increpat i va rebre una ganivetada per part d’uns delinqüents d’extrema dreta que van acabar sent jutjats, si bé l’assassí només va passar quatre anys a la presó, tot i haver estat condemnat a 14 anys. El seu cas ha inspirat una pel·lícula, La mort de Guillem, que va ser emesa de manera conjunta per TV3, IB3 i À Punt i que va batre rècords d’audiència; llibres com ara Guillem, de Núria Cadenes, editat per Amsterdam i guanyador del Premi Lletra d’Or 2021; o cançons com ara No tingues por, d’Obrint Pas, que va esdevenir tot un himne.
50 anys de la mort d’Ignasi Villalonga
El polític i empresari Ignasi Villalonga va morir a Benicàssim el 4 de novembre del 1973, prompte farà 50 anys. Es tracta d’un dels signants de la Declaració Valencianista del 1918, publicada a La Correspondència de València i que es comprometia amb el dret del poble valencià de constituir un Estat. Poc més tard, el 1932, Villalonga seria un dels signants de les Normes de Castelló. Tot i que va donar suport al bàndol franquista durant la Guerra Civil, Villalonga està considerat com un dels promotors del valencianisme durant aquelles dècades. Va dirigir el Banc de València entre 1943 i 1970, a més de dirigir nombroses empreses. Abans va ser diputat de la Dreta Regional Valenciana per la demarcació de Castelló durant la Segona República, partit que va dirigir el periodista represaliat Lluís Lúcia.
100 anys de la fundació de l’Elx Club de Futbol
Tot i que el club va ser creat poc abans, el 10 de gener de 1923 l’Elx Club de Futbol, en aquell moment Elche Foot-ball Club, va ser inscrit en la Federació Valenciana de Futbol, per la qual cosa enguany se celebra el seu centenari. Actualment disputa la Primera Divisió espanyola, i és un dels equips més importants del país, especialment a la zona més meridional. El seu màxim èxit esportiu va arribar l’any 1969, quan va disputar la final de la Copa, en aquell moment «Copa del Generalísimo», que va vèncer l’Athletic de Bilbao per 1-0. En la classificació històrica de la primera divisió espanyola l’Elx es troba al lloc 25, tot just per davant del Llevant i quatre llocs per davant de l’Hèrcules d’Alacant, el seu rival tradicional. L’Elx és, per tant, a hores d’ara, el tercer millor equip de la història al País Valencià, només superat pel València CF i pel Vila-real.
100 anys de la inauguració de Mestalla
Per acabar, una altra efemèride esportiva. El 20 de maig es compliran cent anys de la fundació de l’estadi de Mestalla, el cap del València Club de Futbol, ubicat al barri homònim del cap i casal. Es va denominar estadi Lluís Casanova entre els anys setanta i els noranta per recordar l’històric president del club, però després va recuperar la seua denominació original. Aquest camp ha acollit partits del Mundial de Futbol del 1982, dels Jocs Olímpics del 1992 i va haver de ser reconstruït després de la riuada del 1957. Abans, durant la Guerra Civil, va servir com a camp de concentració.
