El 14 de novembre del 1918 es va publicar en primera plana del diari La Correspondencia de Valencia la Declaració Valencianista, un manifest que va suposar un punt d’inflexió en la història del valencianisme en un moment d’optimisme generalitzat per als moviments de construcció nacional de tot Europa.
Precedia a la Declaració un article a tres columnes titulat Valencianismo. Tot seguit es reproduïen les huit bases del decàleg valencianista, que foren comentades, una a una, per diferents membres de les organitzacions signatàries, la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista, en huit articles apareguts al mateix periòdic entre el 16 de novembre i el 7 de desembre del 1918. Van signar aquests comentaris Eduard Martínez Sabater, Ignasi Villalonga, Josep Garcia Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqual Assins, Salvador Ferrandis i Luna, Maximilià Thous i Orts i Lluís Cebrian Ibor. Els diaris alacantins La Región i Diario de Alicante també se’n feren ressò el 16 i el 18 de novembre.
En la Declaració, s’hi distingeixen quatre blocs: plantejament conceptual, relacions amb l’estat central, règim intern i relacions entre els municipis i estats federats. S’hi reclamava un «estat valencià» amb «plena sobirania» i una «hisenda pròpia» amb la capacitat de «mancomunar-se amb altres estats» de la futura Federació Ibèrica. A més, aquest clam nacionalista atribuïa una personalitat pròpia als valencians que «pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components» tenien dret a construir «un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i la constitució».
Aquest Estat Valencià reconeixia la seua «compatibilitat» amb una mena de federació espanyola, però gaudint «d’una plena sobirania sense cap intromissió estranya». Altres reclams eren la cooficialitat del castellà i el valencià, l’autonomia local i la descentralització del territori a través d’entitats com ara comarques.
Quant al nom i identitat de la llengua, la Declaració traspua la unitat lingüística dels territoris de parla catalana. Malgrat això, a l’hora de referir-s’hi no es fa servir un nom unitari, sinó que s’utilitzen els termes: llengua valenciana, idioma valencià o valencià.
De la mateixa manera que les Normes de Castelló de la Plana del 1932 suposen la unió del valencianisme lingüístic, la Declaració Valencianista del 1918 suposa el consens del valencianisme polític, lluny de l’enfrontament que unes dècades més tard va desembocar en la batalla de València.
Cal esmentar, a més, que en l’últim punt s’obri la porta a la confederació amb altres territoris, presumiblement, amb la resta de territoris catalanoparlants.
Declaració Valencianista
- El Poble valencià, integrat per els habitants de les tres províncies actuals constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d’una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d’història i de condicions econòmiques.
- Esta personalitat, per el fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta és la fonamental reivindicació valencianista.
- Reconeixem la compatibilitat de l’Estat Valencià i la seua convivència amb les demés regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica, establint clarament la distinció d’atribucions de l’Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies de l’Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap intromissió estranya.
- Sense prejutjar definitivament la divisió de estes funcions acceptem per el moment, la formulada en la Assemblea de Parlamentaris de octubre de 1917.
- Existint en València, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per a els dos idiomes.
- Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d’una llei municipal que procure, per a els ajuntaments la màxima eficàcia tècnica compatible amb els principis democràtics.
- Reconeixent les varietats locals dins de l’antic Regne de València i conseqüents amb el criteri descentralitzador, l’Estat Valencià respectarà les varietats provincials o comarcals, quan els respectius municipis les consagren per unions i mancomunitats entre ells.
- L’Estat valencià podrà mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat.
Fonts: «La Declaració Valencianista de 1918», ACPV, 2014 / Viquipèdia
