Aquest dissabte, Castelló de la Plana acollirà, un any més, la celebració de l’aniversari de les Normes de Castelló, el codi que va servir per a incorporar la llengua dels valencians a l’ortografia assumida vint anys abans per l’Institut d’Estudis Catalans, gràcies a la proposta que va fer Pompeu Fabra. El 1932, a Castelló de la Plana, se signaven aquestes normes amb un consens aclaparador. El valencià passava a ser considerat, de manera oficial, llengua compartida de tot el domini lingüístic, si bé el context polític de l’època impedia avançar la seua reposició en àmbits com el de l’administració o el de l’educació.
Josep Daniel Climent, investigador, professor i escriptor, és una de les personalitats que més ha estudiat les Normes de Castelló i el context en què es van aprovar. Per a ell, la importància d’aquest codi és que va servir per a «adoptar una ortografia definitiva per al valencià, en consonància amb la que havia adoptat l’Institut d’Estudis Catalans el 1913». Climent també posa en valor el fet que l’adopció d’aquestes Normes va ser gràcies a un consens «quasi unànime» d’escriptors, associacions, publicacions o institucions com ara l’Ajuntament de València, per la qual cosa el codi «no va tindre oposició».
La signatura de les Normes a la capital de la Plana obeeix al fet que aquesta ciutat «era un lloc en què el debat sobre el valencià no estava tan present, i es pensava que seria més fàcil aconseguir l’acord a Castelló. S’havia intentat fer a València en determinades ocasions, i tot i que no hi havia massa oposició, mai no es va arribar a fer el pas definitiu. Finalment, com que a Castelló de la Plana hi havia el prestigi de la Societat Castellonenca de Cultura i de personalitats com ara Gaetà Huguet (1882-1959) o Àngel Sànchez Gozalbo (1894-1987), es va pensar que el consens seria més efectiu», explica Climent.
No van ser aquestes, ni de bon tros, les personalitats més destacades d’aquella signatura. Hi havia també Adolf Pizcueta (1901-1989), director de la revista literària Taula de Lletres Valencianes, una persona «que sempre actuava a l’ombra però que aconseguia conciliar, un personatge fonamental gràcies a la seua intervenció subterrània, invisible, sense la qual l’acord mai no hauria sigut possible», defineix l’investigador. Pizcueta també va dirigir dos mitjans totalment valencianistes enfortits durant el context republicà: Avant i El Camí. Ell, amb la tasca d’Huguet a l’hora de «conjugar totes les sensibilitats del valencianisme del moment», amb la feina redactora de Lluís Revest (1892-1963), amb l’activitat de Carles Salvador (1893-1955) i amb les aportacions fonamentals d’altres protagonistes de l’època –Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Enric Soler i Godes, Teodor Llorente Falcó, Eduard Martínez Ferrando, Bernat Ortín Benedito…–, van fer possible la signatura d’aquelles normes.
Preguntat per les sensibilitats distintes que hi podia haver davant aquella signatura, Climent explica que les Normes de Castelló es van basar en la normativa ortogràfica del setmanari El Camí, que tot i que no l’havia explicitat, va poder marcar un precedent aprofitat pels signants de desembre del 1932. «No podem oblidar», aporta Climent, «que el 1915, Lluís Fullana (1871-1948) havia publicat la seua gramàtica valenciana, seguida per molt poqueta gent, perquè pràcticament no hi havia escriptors en valencià, però Fullana, membre de la Reial Acadèmia Espanyola en representació del valencià, era el gramàtic “oficial”, entre cometes, i representava una altra sensibilitat». I és que Fullana, gramàtic i religiós de Benimarfull (Comtat), havia renegat de la normativa acceptada per l’Institut d’Estudis Catalans el 1913 per a tot el domini lingüístic, tal com també havia fet Lo Rat Penat en un primer moment.
En canvi, la signatura de les Normes de Castelló va tindre un efecte immediat. Al llarg del 1933 van ser publicades pels butlletins d’entitats tan importants com la Societat Castellonenca de Cultura o pel Centre de Cultura Valencià, clarament conservador. Lo Rat Penat també va organitzar cursos per difondre aquelles Normes –tot i que l’entitat no havia sigut tinguda en compte a l’hora de signar-les–, i les manifestacions de suport al codi ortogràfic, al llarg del 1933, serien ben nombroses. El Vocabulari Ortogràfic Valencià de Carles Salvador, que bevia clarament d’aquestes Normes, va atorgar-les un caràcter d’oficialitat definitiva gràcies a la seua difusió.
Ja en el context de la Guerra Civil, el 1937, l’Institut d’Estudis Valencians, que depenia del Consell Provincial, adoptaria oficialment les Normes de Castelló i es convertiria en la primera institució que prenia un acord en aquest sentit. Si l’Ajuntament de València, explica Josep Daniel Climent, les havia difós, aquesta entitat adoptava el codi de manera oficial i preveia la publicació de diccionaris i l’elaboració d’estudis sobre la llengua que van ser impedits pel context de la guerra i per la dictadura posterior.
Durant el franquisme, precisament, el permís amb què van comptar alguns sectors del valencianisme, que es van alinear amb el règim, va fer possible que Lo Rat Penat impartira cursos i que les Normes no foren qüestionades –perquè van ser directament ignorades, com també ho va ser la llengua–, si bé el valencià es va mantindre clarament exclòs de l’esfera administrativa, institucional i de l’àmbit educatiu, on també va estar perseguit. No seria, en tot cas, fins als anys setanta, amb el fenomen del blaverisme, que les Normes de Castelló trobarien una oposició directa i clarament hostil, gràcies al viratge d’escriptors com Xavier Casp o Miquel Adlert, que havien defensat fins aleshores la unitat de la llengua i que de sobte van començar a defensar tot el contrari.
El 1982, la Diada del 25 d’Abril convocada per Acció Cultural del País Valencià a Castelló de la Plana va servir per commemorar el 50è aniversari de les Normes, amb una manifestació multitudinària que va congregar milers de persones a la Plaça de Bous de la ciutat. Va ser des d’allà que Joan Fuster es va adreçar a la multitud amb el mític discurs recordat per la frase «o ara o mai». Era la primera gran reivindicació pública de les Normes de Castelló, que també havien sigut recordades amb anterioritat, si bé en actes ben discrets, com ara la conferència celebrada per Lo Rat Penat als anys cinquanta per commemorar-les, tal com indica Josep Daniel Climent.
Enguany, 90 anys després de la signatura, Castelló de la Plana reivindica aquelles normes que van consolidar la unitat de la llengua, assumida en termes acadèmics l’any 1932.
