Compromís per Onda (la Plana Baixa) ha organitzat una xerrada divulgativa sobre la Batalla d’Espadà del 1526, un episodi clau de la història valenciana en què “un exèrcit cristià de fins a 7.000 soldats va massacrar els habitants de la Serra d’Espadà”. L’acte, titulat “500 aniversari de la Revolta de la Serra d’Espadà (1526): una visió des d’Onda”, tindrà lloc aquest divendres, 28 de novembre, a les 19.30 hores, a la Casa de Cultura de la ciutat (carrer de Balmes, 2), i serà d’accés lliure.
El 2026 farà cinc segles d’aquell conflicte bèl·lic, un aniversari que arriba “en un context polític amb opcions que demanen deportacions, com la posterior a la batalla, i que mai podem permetre com a demòcrates i com a persones”, subratlla el portaveu de Compromís per Onda i regidor, Rubén Sánchez. “Volem recordar aquest fet per traure lliçons en el present. La Batalla d’Espadà forma part de la història d’Onda, i les conseqüències les visqueren les onderes i els onders de fa cinc segles”, recalca.
La conferència, a càrrec del periodista, doctor en Comunicació Social i graduat en Dret, Ismael Xiva, abordarà la repressió exercida sobre els nuclis mudèjars d’Onda i sobre els habitants de la Serra. “Mudèjars eren els musulmans valencians, amb el seu propi estatus, i moriscos, després de les conversions forçoses, aquells que havien passat a batejar-se, però que solien continuar professant la seua fe”, assenyala.
Massacre i repressió
Després de la derrota, exposa el periodista, “noms com Joan, Jaume, Miquel o Pere substituïren Alí, Mahomat o Hamet”, i “es van imposar cognoms cristians com Blanco, Roig, Pardo, Eiximeno, Carbonell o Sabater”. A més, la repressió, remarca, va incloure multes: “La Moreria d’Onda i Artesa hagué de pagar 5.500 sous i el veïnat de Tales, 3.000”. Alguns pobles, com Benialí —“hui quedaria dins d’Aín”—, van desaparéixer completament, i la població de la Serra va disminuir de manera dràstica.
Xiva explica que “els tres nuclis de població mudèjar d’Onda (la Moreria, Artesa i Tales), el 1510, sumaven unes 535 persones, i que 25 anys després, passada la batalla, n’eren 450, de les quals la meitat ja vivia a Tales, el 1535 ja convertit al cristianisme, i on, segurament, els nous cristians podien sentir-se més còmodes”. D’altra banda, “la Vall d’Almonesir, que comptava amb més de 300 cases abans del conflicte, el 1563, només en tenia 180 repartides entre Aïr, l’Algímia, Xinquer, Gaibiel i Matet”.
També recorda casos personals: “Alí Chaupí i Hamet Madra, veïns d’Artesa, foren alguns dels milers de morts en combat, quasi tots del bàndol d’Almansor, qui era el cap de l’exèrcit revoltat”, mentre que “Mahomat Moharich, també d’Artesa, va ser jutjat, sentenciat a mort i esquarterat com a culpable de rebel·lió”. Tot plegat, afirma, va implicar confiscacions de terres i collites: “Els vençuts patiren confiscacions de terres i de collites, fet que també degué delmar la seua economia”.
Així mateix, en la intervenció, analitzarà la conversió forçosa de les comunitats mudèjars. Les mesquites de Tales i Artesa es transformaren en esglésies i formaren una nova parròquia dedicada a Sant Joan. A la Moreria i a Ribesalbes, les esglésies noves quedaren com a vicaries dependents d’Onda. Malgrat tot, alguns mudèjars no revoltats, com Alí Suleimen, aprofitaren la situació per a comprar propietats confiscades pel batle reial d’Onda.
Finalment, Xiva destacarà com aquesta història continua present en la toponímia de la Serra: el barranc dels Morts, entre els actuals termes de l’Alcúdia de Veo i Aín; el pic de la Batalla, el Fossaret, o la partida de la Mesquita, a Aín, i el Barranc d’Almansor, a Almedíxer.
Un territori dividit abans del conflicte
Xiva exposa que, després de la conquesta cristiana del segle XIII, gran part de la població andalusina va continuar vivint a les seues terres, però en condicions desiguals: “Els cristians es reservaren les principals viles i les millors zones” i desplaçaren els mudèjars cap a “zones més muntanyoses i menys productives”. Al segle XVI, aquest col·lectiu representava “pràcticament la meitat de la població valenciana”, concentrat sobretot en tres grans àrees: les actuals comarques centrals, l’interior de la demarcació de València i la Serra d’Espadà fins a les valls del Palància i del Millars. “La coexistència no era pacífica, amb freqüents rebel·lions dels mudèjars contra les imposicions dels cristians”, subratlla.
Així, continua: “Com a principal referent cristià de la Serra junt amb Sogorb i porta d’entrada de la Serra d’Espadà pel nord, la vila d’Onda va constituir el punt per on les tropes cristianes van començar a penetrar a la Serra a partir del 13 de juliol del 1526, un accés més fàcil que per Sogorb. Una guarnició de 600 homes va eixir i uns 300 mudèjars els barraren el pas entre Artesa i Tales, encara que quan caigué aquesta línia, dos setmanes després, els rebels van recloure’s a les cotes més altes. Des d’aquest moment, d’Onda, passant per Artesa i Tales, pel camí d’Aín, es transportaven les provisions que abastiren els soldats cristians durant els pràcticament dos mesos més que va durar la revolta”.
La Batalla d’Espadà
El conflicte bèl·lic es va iniciar el 28 de març del 1526 amb un atac d’“uns 1.000 soldats liderats pel duc de Sogorb, Alfons d’Aragó i Portugal”. Els mudèjars, situats en posicions estratègiques entre la Vall d’Almonesir i el Coll de la Nevera, van guanyar aquell primer enfrontament: “Moriren 60 soldats cristians i 200 foren ferits”.
El conflicte s’intensificà quan els mudèjars van atacar Xilxes el 18 de maig. “Alguns veïns foren assassinats i l’església va ser profanada. Llavors, l’Església valenciana va impulsar una campanya per a finançar l’assalt a la Serra. El juliol, i des d’Onda, van entrar a la Serra, després de dos setmanes es va poder avançar fins a l’Alcúdia de Veo, i el 18 de setembre, els mudèjars van perdre el pic Benialí. L’endemà, dia 19, a primera hora del matí, uns 7.000 soldats cristians els ataquen alhora des del Coll de la Nevera, des d’Almedíxer i des d’Aín”, detalla Xiva.
Dures conseqüències i memòria viva
A partir d’aquell moment, “van arribar les conversions forçoses, el tancament de mesquites i la seua transformació en esglésies”. La persecució culminaria el 1609, quan Felip III decretà “l’expulsió dels moriscos” del Regne de València, “on percentualment eren els més nombrosos, aproximadament una tercera part de la població total, 120.000 persones de 370.000”. Famílies separades, despossessió i deportacions massives marcaren un dels episodis més tràgics de la història del país.
Xiva apunta que el gruix de la documentació sobre la revolta del 1526 es conserva en l’Arxiu del Regne de València, als fons Reial Cancelleria i Mestre Racional. També, algunes pinzellades interessants en els protocols notarials del Col·legi del Patriarca i l’Arxiu Històric Nacional de Madrid. El relat del cavaller Francesc Beneyto, justícia criminal de València, present als enfrontaments, també és rellevant. El seu testimoniva ser publicat per l’historiador Pascual Boronat el 1901, dins de la seua obra Los moriscos españoles y su expulsión. “Amb més reserves hem d’agafar la narració d’Escolano, escrita 80 anys després dels fets”, adverteix. “Quant a publicacions actuals sobre el tema, són imprescindibles els treballs de Juan Francisco Pardo, Rafael Benítez, Ana Labarta i Carme Barceló, de la Universitat de València”, afegeix.
