Definitivament, som un país, si més no la meitat meridional, la que va de Vinaròs fins a la desembocadura del riu Segura, mancat d’una burgesia compromesa amb el seu espai vital. Ras i curt, no tenim burgesia. La que hi ha és l’hereva del conservadurisme paranoic del segle XIX, el de ―definia Joan Fuster― la «libertad bien entendida», una classe burgesa que flirtejava amb la borbonalla oficial, la de Teodor Llorente, i també amb l’ultramuntanisme «legitimista» o carlí, el d’Antoni Aparisi i Guijarro, qui té carrers dedicats arreu del país (València, Gandia, Alacant…) que denoten la transcendència política que assolí el personatge. El paio, un José María Aznar avant la lettre, etzibà en el seu dia: «el que tenga un fusil que lo limpie, y el que no, que lo compre», tota una proclama assimilable a «el que pueda hacer, que haga», que tant excita en l’actualitat el facherío de tot pelatge a Espanya i colònies. El País Valencià de hui, per molt que ens dolga, és producte d’aquelles rèmores del passat. Un Vicente Boluda (el president, o més aïna propietari, de l’AVE) o un Juan mercadono Roig no són més que la continuació en el present de les insànies «sucursalistes» i llepaculistes del passat. En definitiva, com deia Azorín de Llorente (Buscapiés, 1894), «Llorente se cree un Júpiter capitolino, y es un Ganímedes de… Silvela». No resta ben parat, a través de la ploma azoriniana, el proclamat «patriarca» de les lletres valencianes, ni com a literat ni com a persona ni com a polític, rebaixat a la condició de «fàmul sexual» ―què és un Ganímedes?― del líder del Partit Liberal-Conservador ―diguem-ne el PP de l’època, amb totes les contradiccions i corrupcions del present― Francisco Silvela, l’hereu de Cánovas. Ara bé, el conservadorisme de Llorente, val a dir-ho, mai no caigué en el satanisme blavero, que encara no s’havia inventat, ni tampoc en l’histrionisme kitsch dels cleptòcrates del present.
Això de les «glòries» que ofereix València a Espanya, a l’Estat espanyol, és relativament recent, històricament parlant. Que no us expliquen milongues, l’Espanya moderadament liberal és obra dels liberals del decimonònic Partit Liberal Moderat, després perfeccionada pels conservadors de Cánovas ―i Silvela!―. València, precisament, li oferí la «glòria» de ser el lloc, la capital provincial, des de la qual els «moderats» de l’espadón ―líder militar i autoritari― Ramón María Narváez tombaren el «progressisme» governamental d’un altre espadón, l’Espartero, en 1843. El govern del general Baldomero Espartero, en definitiva, era ―diguem-ne― com eixa socialdemocràcia ni xixa ni llimonà que hui governa a empentes i rodolons de la mà de Pedro Sánchez. A l’Espartero, com al Sánchez, també li isqué oposició per l’esquerra i, finalment, entre els uns i els altres a bastonades, triomfà la coentor.
L’empastrà, però, es forjà anys enrere, quan Espartero, en 1840, envià a fer punyetes la regent Maria Cristina, la mare de la reina Isabel II, encara una nena. Espartero encarnà aquell progressisme possible, però acabà defraudant tothom, una cosa així com els líders del PSOE des de 1974 (Congrés de Suresnes) ençà. Espartero ―ep!― va ser aquell que va dir que «por el bien de España, hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años». Sí, Barcelona se li oposà, des de l’esquerra, i fou bombardejada (4 de desembre de 1842). Espartero, de tornada de fer el bèstia a la capital del Principat, passà per València i ara, tot el contrari que en 1840, en què fou rebut com un heroi, els valencians li donaren l’esquena. En febrer de 1842, Espartero havia nomenat jefe polític de València (el que ara diríem un governador civil) a un tal Miguel Antonio Camacho. Aquest paio amb ínfules de virrei s’extralimità en l’exercici de les seues funcions fins a límits que exasperaren la paciència dels valencians. Detencions a tort i a dret, repressió indiscriminada i fins i tot, llei mordassa a la manera PP, que suspengué la llibertat de premsa, una de les conquestes de 1840. El Camacho fins i tot organitzà escamots de policies disfressats. Un d’aquests grups assassinà Vicent Agramunt, el líder local del federalisme republicà, agredit i mort per incontrolats el 25 de febrer de 1842.
Arran de l’assassinat d’Agramunt, València es rebel·là contra l’esparterisme, des de l’esquerra, com a Barcelona. Camacho i els responsables de la mort d’Agramunt foren assassinats, però els fruits de les alteracions ―ai las!― els arreplegà la dreta expectant. L’esparterisme fou liquidat a València, on es constituí una Junta de Salvació amb representants de tota l’oposició, que uní els moderats (la dreta) amb els demòcrates i republicans eixits del progressisme. Vicent Boix, l’historiador romàntic, fou nomenat secretari. Boix, contra tot aquell que creu que els Països Catalans són un «ectoplasma», escrigué de València en un poema: «I eixa terra, cantors, la meua pàtria / és germana també de Barcelona». De moment, no res feia presagiar les lamentables conseqüències que la «glòria» a Espanya de fer fora l’Espartero comportaria per a la llengua i la cultura dels valencians. La Junta de Salvació prengué de seguida decisions, com la suspensió de la llei de desamortització dels béns eclesiàstics, que demanaven els moderats, i procedí a convocar unes eleccions municipals el 23 de juny, en què fou elegit alcalde Josep Campo, un burgès amb doblers, molts doblers, el futur marquès de Campo, amb carrer dedicat i palau a València. Així, doncs, l’avalot antiesparterista de 1842, iniciat des de l’esquerra, acabà per convertir-se en reacció moderantista, conservadora i… espanyolista.
Espartero, de Madrid estant, preparà un atac contra la rebel València. La ciutat s’organitzà per a repel·lir-lo i el feu fracassar. Aleshores arribà a València de l’exili a França el general Ramón María Narváez, antiesparterista declarat, el 27 de juny, que des de la capital valenciana organitzà la formació d’un contingent militar per a atacar Madrid. Diguem-ne que preparà una revolució espanyola «a la valenciana», puix que l’exèrcit que organitzà Narváez fou reclutat amb valencians i finançat per la classe adinerada de la capital de la desembocadura del Túria. Narváez i la seua tropa entraren, victoriosament, a Madrid el 28 de juliol i Espartero fou desbancat del poder. L’exregent s’exilià a Anglaterra i la infanta Isabel fou convertida, amb només tretze anys, en la reina Isabel II. Des d’aleshores Narváez esdevingué l’home fort de la nova Espanya naixent. Ah! I rebé en premi el títol de duc de València. Pel que fa a València, la ciutat on s’inicià el moviment antiesparterista, el nou govern li atorgà el títol de «magnànima». Atenció: convertida en «magnànima» perquè «el Gobierno provisional no podia menos que tributar una prueba inequívoca del aprecio que se ha hecho acreedora la ciudad de Valencia en el último alzamiento nacional. Deteniendo con su Arrojo denodado la marcha del ex-Regente… se desprendieron los valencianos de sus propias fuerzas… y las vieron llegar victoriosas hasta las puertas de la Corte…»
Ep! Heu llegit bé, que diu «alzamiento nacional». Ostres, quin despropòsit! Quins galons d’espanyolitat per a horror dels demòcrates i republicans valencians. I de tot plegat què? L’esparterisme havia traït els principis revolucionaris amb què conquerí el poder i, finalment, els moderats ―la derechona― tornaven a governar. Fora d’escena Espartero, de moment els ànims es calmaren. Els moderats havien deixat, cautament, que els «progressistes» (les esquerres) s’esbatussassen entre ells. Ara tornaven els moderats al govern i, ensenyorits, propiciarien una nova Constitució, la de 1846, molt conservadora. L’Estat espanyol que balbucejava anava construint-se, definitivament, amb un tarannà clarament conservador, monàrquic, uniformista, endèmicament corrupte, avorridament burgès i no pertorbador dels privilegis de classe. Bé, però demòcrates i republicans encara tindran llurs oportunitats, temps al temps. Ara, però, la nefasta gestió d’Espartero i la manca d’iniciativa de demòcrates i republicans propicià el retorn dels conservadors. Narváez ho tenia tot lligat i ben lligat amb els notables locals, els que acaparaven la riquesa, quan arribà a València. I tot això, tota aquesta espanyolitat «magnànima», també tingué conseqüències sociolingüístiques. Amb els fets de 1843 nasqué l’època de l’anomenat «moderantisme isabelí», l’època també en què a València la burgesia valenciana descobrí el castellà com a idioma de classe, com a element de distinció que la separava dels menestrals i la resta del poble. I és que ―és clar!― què hom pot esperar de la burgesia de València la «magnànima»? Doncs a fer el ridícul fent ostentació per l’Albereda, com descrigué l’arxiduc Maximilià d’Habsburg de visita a la ciutat, xerrant en castellà pedant. En aquest moment és quan començà eixa coentor que els sainets decimonònics denunciaven. Ximpleria de la burgesia fatxenda, el poble acabaria amb el temps imitant-la i, ja veieu, fins hui la continuem patint.
Més endavant, quan la I República fracassà (1874), a València, els que ofrenaven glòries a ponent apostaren pels Borbons prest. Bé, el poble, a qui ningú preguntava, no. Un grup de patricis valencians, entre els quals estaven el marquès de Càceres, el marquès de Casa-Ramos, el comte d’Almodóvar, Ciril Amorós i —atenció!— Teodor Llorente i Olivares, el cèlebre poeta, apostaren decididament per entronitzar Alfons, el fill d’Isabel II, i cridaren el general colpista Arsenio Martínez Campos a València. Tenien una contrasenya: «Naranjas en condiciones». L’Arsenio, doncs, vingué a València, anà a Sagunt, on eren les tropes que l’esperaven, i, el 29 de desembre de 1874, feu una proclama colpista al crit de «¡Viva Alfonso XII, rey de España!». Altres generals aviat se li uniren i, finalment, el general Fernando Primo de Rivera, d’il·lustre llinatge militar carpetovetònic i capità general de Madrid, també li donà suport. El govern de Serrano, que pretenia continuar la República, restà amb el cul a l’aire i Primo de Rivera constituí un govern presidit per Antonio Cánovas del Castillo que restaurà la monarquia borbònica.
D’aquella pols, doncs, venen aquests fangs. La Renaixença valenciana, ras i curt, fou un desastre, perquè mai no evolucionà cap a posicions polítiques que reivindicassen el país. El pròcer Llorente, entre d’altres, ho impedí. Llorente, fundador del diari Las Provincias, es conformava miserablement en això, a fer de València una «província» simple i anodina d’Espanya, o digueu-ne tres. Així, espanyolitzada, la burgesia valenciana defugí la seua pàtria per a abraçar la de la riba del riu Manzanares. Per això, el drama de hui, on patim una classe empresarial profundament desvalencianitzada, depredadora del país perquè no se’l creu i desmesuradament amadrilenyada. Com a mostra paradigmàtica vet ací l’empresari Vicente Boluda, president de la més que grotesca Asociación Valenciana de Empresarios (el nom en castellà, que el valencià els produeix urticària), madridista confés i expresident de l’equip de futbol que juga al Santiago Bernabeu, que fa una crida a la defensa de l’espanyolitat de Ceuta: «Todos somos caballas (Ceuta y sus caballeros de la mar)» i obliga els equips de futbol de primera divisió valencians a lluir les estrafolàries samarretes al·lusives i a més a més pretén que els que els visiten també les porten. El Barça s’hi negà, quan visità el Llevant, i ―sorpresa!― alguns jugadors del Real Madrid (Vinícius, Mbappé i Konaté), en el partit contra l’Elx, també s’hi negaren. El gest, val a dir-ho, els honra. Ceuta, al remat, i vet ací la geografia per a demostrar-ho, és Àfrica. A l’AVE li sobra espanyolisme i li manca compromís pel país que, se suposa, hauria de defensar contra les arbitrarietats de la cleptocràcia, governe qui governe, instal·lada a Madrid. En fi, de 1843 a ençà aquests burgesos no tenen remei: a Espanya ofrenant i a València depredant. Quina colla de gamarussos!
