És una olla de faves seques coneguda arreu de les Illes, tot i que va una mica de baixa, com les olles en general i les faves seques en particular. Es prepara amb algunes verdures i un sofregit de ceba i tomaca. Hi ha qui, al final, hi fa bullir unes sopes, que a Mallorca són qualificades de sopes de carboner, no sabem si perquè eren del gust d’aquest estament. Trobem aquesta olla en una corranda mallorquina, que dona a entendre que no era gaire abellidora, potser perquè abans devia eixir a taula massa sovint:

«Sa madona diu: —Anem,

que tenc ses faves cuinades!—

Emperò ses sobrassades

a sa perxa estan penjades

per quan noltros no hi serem.»

Faves cuinades

Ingredients (4 racions): 250 g de faves seques, 1 manat de bledes, 1 tros de carabassa, 2 patates, 2 pastanagues, 1 ceba, 1 tomaca madura, alls, llorer, herba-sana, pebre roig, oli d’oliva i sal.

Preparació: de primer posarem les faves (a les qual haurem tret la cella, abans de deixar-les un parell de dies a remull) en una olla, hi afegirem un parell de fulles de llorer, ho cobrirem amb aigua i ho deixarem al foc. En alçar el bull rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau, amb l’olla tapada. Mentrestant, pelarem i trinxarem la ceba i tres o quatre alls i, en acabant, pelarem i picolarem la tomaca. Seguidament pelarem les pastanagues, que afegirem a l’olla. En estar tot preparat posarem un raig d’oli en una paella de mànec i la deixarem al foc, més aviat fluix. Quan l’oli serà calent hi posarem els alls i els sofregirem. Els farem unes remenades amb la cullera de fusta i, en daurar-se una mica, hi afegirem la ceba i la sofregirem també. Ho anirem remenant i, en enrossir-se la ceba lleugerament, hi afegirem la tomaca. Ho remenarem ara i adés i, en estar tot confitat, hi afegirem una culleradeta de pebre roig, hi farem unes remenades, ho traurem del foc i ho abocarem a l’olla. Mentre bull l’olla pelarem i trossejarem la carabassa i les patates. A continuació trinxarem les bledes. Al cap d’uns vint minuts d’ebullició ho salarem i hi afegirem les bledes, un branquilló d’herba-sana, el sofregit, la carabassa i les patates. Apujarem el foc i, en tornar a alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem una altra vegada a foc suau. Trenta minuts més tard ho traurem i ho escudellarem. El brou que en restarà no haurà de ser ni escàs ni abundós.

Variants: hi podem afegir un botifarró, un tall de sobrassada, una llesca de cansalada, un tros de col, un grapat de bajoques, un pimentó verd, una ceba, una tomaca, tres o quatre alls (tendres o secs) o uns branquillons de julivert. Per alguns llocs ho fan amb faves pelades (seques però pelades). Hi ha costum, de vegades, de fer sopes bullides; s’hi posen en l’olla cap al final, quan faltarà un minut o dos per a apagar el foc. A Formentera les fan amb faves granades però quan encara no són seques del tot; aquestes no han de bullir tant de temps.

Altres denominacions

Sopes de carboner: sopes escaloses (Banyalbufar, a la Serra de Tramuntana).

[Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.]

Més notícies
Notícia: La sopa de musclos
Comparteix
Són unes sopes esplèndides, amb aquell sabor tan agradable dels musclos
Notícia: Les croquetes de bacallà
Comparteix
Pertanyen a allò que en diuen «la cuina de l’àvia»
Notícia: El fricandó
Comparteix
El costum és de fer la vedella a tallades fines, generalment de llata, i cuinar-la després amb moixernons i una mica de vi blanc
Notícia: La «taperada»
Comparteix
Una menja realment agradable, una salsa, un aperitiu o un piscolabis, que els provençals tenen costum d’untar sobre una llesca de pa

Comparteix

Icona de pantalla completa