Al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (l’acadèmia de la llengua catalana encarregada de tenir cura d’aquesta), es recull el terme eufemisme com: “Mot o locució d’expressió suau, atenuada, en lloc d’un de dur, inconvenient o desplaent”, és a dir, una paraula que hom fa servir per evitar-ne una altra que pot ferir la sensibilitat d’algú altre. Una de les formes, sens dubte la més suau, d’entendre la nova ‘llei de llengües’ del Govern d’Aragó, en què es proposa dir al català de la Franja de Ponent LAPAO i a l’aragonès pirenaic i prepirenaic LAPAPYP, és pensar que fan servir un eufemisme per no ferir aquells que no se senten catalanoparlants o tenen un sentiment aragonès que exclou els veïns catalans de manera necessària. La realitat i la situació actual però, fan pensar d’una altra forma.
No és nova aquesta tendència d’evitar dir el ‘demoníac’ nom de català per referir-se a la nostra llengua (que ens ho diguen als valencians!) però ara sí que té un punt, fins i tot, còmic. Si analitzem els dos noms podem observar que són dos acrònims. LAPAO recull la denominació: Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental; mentre que LAPAPYP vol dir: Llengua Aragonesa Pròpia de les àrees Pirenaiques i Prepirenaiques. No han pensat, ni un segon, en aquells pobres usuaris de la llengua que han de nomenar-se ‘lapapyparlants’ (quina cacofonia més estètica) o inaugurar un ‘congrés de lapao’, per altra banda, un final de mot fonèticament inèdit en ‘la seua’ pròpia llengua. Inventar més acrònims recurrents és feina ja de les xarxes socials.
Aquesta proposta, sense ànim de comparar, supera amb escreix la de Nicolau Primitiu qui, per evitar ferir sensibilitats geogràfiques, proposà a principis del segle XX el terme ‘bacavés’, que incloïa les primeres síl·labes de balear, català i valencià ordenades alfabèticament. Com es pot intuir, simplement s’evitava l’ús del terme català però se’n visualitza un reconeixement de la unitat de la llengua. A més, no cal ni recordar la situació onomàstica sobre aquest tema que tenim al País Valencià, on històricament ha existit un fort rebuig al fet d’anomenar català la llengua parlada al territori. Aquest fet però, té un fort suport acadèmic perquè prové de gent provadament preparada per poder-ne opinar i no escau per tant comparació possible. Amb tot, no podem perdre de vista com d’especial és la nostra llengua, ja que ocupa un territori històricament i violentament agredit en la seua cultura, i actualment poc cohesionat políticament, cosa que està creant un absurd rebuig que ens duu a crear situacions ridícules com la que ens ocupa. De fet, a la 2a part de la introducció del DIEC es reconeix aquesta sensibilitat quan es diu: “Els catalanoparlants tenen una actitud hipersensible respecte a la variació territorial, que no tenen els usuaris d’altres idiomes amb molta més diversificació”, òbviament es destaca així que el sentiment de pertinença al català dels propis parlants s’ha anat reduint i més en els últims anys.
El recurs del Govern d’Aragó però, denota la manca d’imaginació d’uns responsables que demostren la manca de formació filològica i lingüística suficient per determinar unes llengües catalogades des de fa temps, o almenys això demostren. No seríem capaços d’assimilar, i aquest argument per evident resulta estúpid, que un grup de polítics, amb els interessos corresponents creats i afermats a la disciplina del seu partit, decidiren amb els seus vots una resolució d’un problema matemàtic o un diagnòstic d’un professional de la medicina. En canvi, decidiran pròximament que la llengua que es parla, per exemple, a Mequinensa (bressol de Jesús Moncada un dels millors escriptors en llengua catalana) és LAPAO i no català. Els arguments dels especialistes de la matèria, dels acadèmics que en segueixen la seua evolució, queden absolutament desprotegits, agredits per una decisió interessada en guanyar vots i destruir tot allò que no porte la marca de l’Estat espanyol. Perquè sens dubte aquesta és la voluntat històrica d’un Estat obsessionat en fer desaparéixer la nostra llengua.
Finalment, i sense tanta literatura,una dada que escenifica l’actitud i el ‘respecte’ dels espanyols amb la nostra llengua i que darrerament hem conegut: “Huit països superen l’Estat espanyol en nombre d’estudiants universitaris en català”. Què podem esperar?
