No és la primera vegada que, a les pàgines de Diari la Veu del País Valencià, pretenc vindicar la figura literària d’Ibn Khafāja, a qui vaig definir ―i no debades― com a «portaestendard de la poesia andalusina». Conreà tots els gèneres de la poesia modernista àrab, però, sobretot, destacà en aquell anomenat rawḍiyya, el que descriu la magnificència de la natura: jardins, horts, plantes, fonts, torrents, tossals, etc. Per això, Ibn Khafāja fou motejat, ja pels seus contemporanis, amb el sobrenom al-Jannān (el jardiner), i també l’aṣ-Ṣanawbarī d’Alandalús, tot comparant-lo al cèlebre poeta sirià de jardins i paisatges del segle X, a qui Ibn Khafāja ―val a dir-ho― superà.
De nom complet Abū Isḥaq Ibrāhīm ibn Abī l-Fatḥ ibn ‘Ubayd Al·lāh ibn Khafāja al-Hawwārī al-Jazīrī. Nasqué a Alzira en l’any 450 de l’hègira, o sia, entre el 2 de febrer de 1058 i el 16 de febrer de 1059, i visqué durant huitanta-un anys, la majoria de la seua vida a la ciutat que el veié nàixer, on morí el 26 del mes de xawwāl del 533 (26 de juny de 1139). Era de família acomodada, la qual cosa li permeté portar una vida assossegada, diguem-ne sense ensurts, si més no, no gaires. En la joventut, a la cerca de llorers literaris, es traslladà a la cort del rei taifa d’Almeria Abū Yaḥyà Muḥammad ibn Ṣumādiḥ al-Mu’taṣim bi-l·lāh, on participà en un certamen poètic en què s’havia de descriure una bardissa de murta amb forma d’esclava (Dīwān, núm. 115). Després d’aquest episodi almerienc, del qual desconeixem quin fou el resultat del concurs, Ibn Khafāja s’embarcà cap al nord d’Àfrica, primerament visità Tremissèn (Tilimsān, en àrab) i després es dirigí cap a Mahdia, a l’actual costa tunisenca, a la cort de l’emir zirida Tamīm ibn al-Mu‘izz (1062-1108), un príncep xiïta que tenia el recolzament dels fatimites del Caire i ell mateix un poeta de gustos refinats a qui li agradava envoltar-se de lletraferits. A la llunyana Mahdia, el fill d’Alzira Abū Isḥaq Ibrāhīm evocava la seua pàtria andalusina i els seus compatriotes amb versos emotius, com els del poema 301 del seu Dīwān, que no m’estic de reproduir ací, traduïts al bell catalanesc:
«Gent d’Alandalús! Per Déu agraciada
amb aigua, obaga, rius i arbres.
El jardí de la felicitat eterna és al vostre abast
i, si jo hagués d’escollir, aquest triaria.
No penseu que més endavant entrareu a l’Infern,
que després del Paradís hom no ingressa a la Gehenna.»
L’obra completa d’Ibn Khafāja està recollida en quatre manuscrits: un al monestir de l’Escorial (Madrid), el núm. 378; un altre a la British Library de Londres, el núm. 416; un altre a la Bibliothèque Nationale (París), el núm. 3135 (sup. 1518); i, finalment, un manuscrit que pertanyé a l’arabista Henri Pérès i que desconec la seua ubicació actual. De les edicions, la més completa és la de Muṣṭafà Gāzī (el Caire, 1960), que és la que tinc a la vista quan redacte aquestes línies, que conté un total de tres-cents nou poemes. La numeració dels poemes a la qual al·ludisc és la d’aquesta edició, considerada a hores d’ara com l’edició canònica de l’obra del poeta alzireny.
Per al lector poc avesat en la poesia àrab clàssica cal assenyalar que la forma poètica dominant, la que empra Ibn Khafāja, és la cassida, poema monorrim amb rima sempre consonant i versos anisosil·làbics formats per peus mètrics que combinen vocals llargues (ā, ī, ū) i breus (a, i, u), dividits en dos hemistiquis, miṣrā‘ i xaṭr, que s’escriuen separadament, com he fet en el poema núm. 303 citat més amunt, amb representació dels hemistiquis amb sagnat diferent. A l’hora de traduir, caldria ―és obvi― tenir ben en compte tot això. Ah! I a limitar-se a expressar el més fidelment possible el que diu l’original. No ho dic debades això, però ho deixaré ací, que no vull cansar el lector amb disquisicions erudites i crítiques contra els qui traeixen i no tradueixen.
Abū Isḥaq Ibrāhīm ibn Khafāja s’instal·là definitivament a Alzira, on visqué dels beneficis que li produïen les possessions rurals que tenia, possiblement a l’al-Kanīsa (l’Alquenència) que ell evoca en un dels seus poemes (núm. 303 del seu Dīwān), les suficients per a obtenir els guanys per a viure sense preocupacions. En un altre poema escriu (núm. 8): «Tinc suficient amb els dons i favors que m’ha concedit Déu». I com era l’Alzira que conegué Ibn Khafāja? El poeta ens ho explica (núm. 303, en metre khafīf i rima en –āhā): «Bayna Xuqrin wa-multaqà nahrayhā / ḥaythu al-qat binà al-amānī aṣāhā», és a dir, «Entre Xúquer i la confluència dels seus dos rius / era on havíem desitjat deturar-nos». Multaqà nahrayha era on confluïen els dos braços del meandre del riu, on hui dia convergeixen el carrer de Santa Teresa, que segueix l’antic llit del corrent fluvial, i el carrer Major de Santa Caterina, que s’endinsa cap al centre de la ciutat antiga. Xúquer anomenava Ibn Khafāja la seua ciutat de naixença i vida, i com a Xúquer, amb aquest nom, l’esmenta Abū ‘Abd Al·lāh ibn ‘Abd al-Mun‘im al-Ḥimyarī al diccionari geogràfic titulat Kitāb ar-rawḍ al-mi‘ṭar fī khabar al-aqṭar («Llibre del jardí perfumat sobre les notícies dels països»). Al-Ḥimyarī edita el poema 303 del Dīwān, després d’haver fet la descripció sumària de l’indret: «Jazīratun bi-l-Andalus, qarībatun min Xātiba wa-bayna Balansiya thamāniya ‘axr mīlan» (Illa d’Alandalús, a les proximitats de Xàtiva i a díhuit milles de València). Seguidament indica: «té un sòl fèrtil, amb molts arbres fruiters i corrents d’aigua, i la gent que hi habita és respectable. Té una mesquita major, d’altres menors, alfòndec i mercat, i l’envolta el llit del riu. S’hi accedeix, a Alzira, amb barcasses en hivern i a l’estiu a través d’un gual.»
Al-Ḥimyarī fa servir el poema khafajī 303 per a descriure Alzira. Era poeta de fama reconeguda Ibn Khafāja quan el magribí al-Ḥimyarī vivia (segle XIV) i, doncs, una autoritat digna de ser esmentada en un llibre com el Kitāb ar-rawḍ al-mi‘ṭar. No és l’única que hi fa servir al-Ḥimyarī, que també hi cita dos poemes del també alzireny Abū l-Muṭarrif ibn ‘Amīra (Alzira, 1186 ― Tunis, 1260), qui fora kātib (secretari) del sayyid (príncep i governadors almohade) valencià Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān. Al primer poema de tres versos (metre ṭawīl, rima -i‘u) llegim en un d’ells:
«¿Wa-kayfa, bi-Xuqrin aw bi-zurqati ma’ihi,
wa-fīhi li-Xuqrin aw li-zurqin xawāri‘u?»
(¿I com, per Xúquer i el blau de la seua aigua
i per ell, per Xúquer o pel blau, hom pot ser pusil·lànime?)
En tot moment tracte de ser fidel el més possible al significat literal dels mots de cada hemistiqui del vers. Al-Ḥimyarī recull un altre poema d’Ibn ‘Amīra de tres versos (metre munsariḥ, rima -ar), on al darrer diu:
«Wa-dūna Xuqrin wa-dūna zurqatihi,
azraqu yaḥka’ qanāhu wa-axqar.»
(I de la banda de Xuquer i de la del seu blau
el blau emula el roig del ros.)
La capital de la Ribera Alta sempre ha estat identificada amb el seu entorn fluvial, des que nasqué en temps andalusins. El geògraf i historiador granadí Muḥammad ibn Gālib al-Anṣārī (segle XII) escrigué a Farḥat al-anfus fī akhbā al-Andalus («Alegria de les ànimes per les notícies d’Alandalús»): «La ciutat d’al-Jazīra està bastida sobre el riu Xúquer». D’igual manera, «hiya ‘alī nahr Xuqr» (ella està sobre el riu Xúquer), la descriu al-Idrīsī, que l’anomena Jazīra Xuqr a la seua geografia o Nuzhat al-muxtāq fī ikhtirāq al-āfaq («Esbarjo de qui desitja apassionadament recórrer el món»).
Amb l’hidrònim Xuqr (Xúquer), doncs, Ibn Khafāja anomena la seua ciutat, potser fent valer la singularitat semàntica del nom del riu, però també l’anomena al-Jazīra, com ho fa al poema del seu Dīwān núm. 277, en metre ṭawīl i rima -āni:
«Wa-nafsin ilà jūwwa al-Kanīsati ṣabbatin
wa-qalbin ilà ufqi al-Jazīrati al-hannāni.»
(I l’ànima troba a faltar els environs de l’Alquenència
i es gira vers la contrada florida d’Alzira.)
Fixem-nos-hi: al segon hemistiqui trobem el nom al-Jazīra, «ufqi al-Jazīrati al-hannāni», perquè a la contrada florida d’Alzira està ―atenció― al-Kanīsa, «Wa-nafsin ilà jūwwa al-Kanīsati ṣabbatin», el lloc que enyora el poeta: al-Kanīsa (Alcaníssia, Alcanícia o Alquenessia, Alquenècia en àrab dialectal). Què és al-Kanīsa? Un lloc que, per la manera d’evocar-lo, degué ser important en la vida d’Ibn Khafāja. Un topònim de fora muralles, de l’entorn idíl·lic que el poeta descrivia. Potser el lloc on era l’alqueria que posseïa? La veu àrab kanīsa vol dir «temple», «església» i també «sinagoga». Un temple no musulmà, potser una ermita o esglesiola del passat preandalusí, que restà fossilitzat en el temps. És l’Alcanícia, alqueria d’Alzira, que apareix citada al Llibre del repartiment.Per dissimilació la forma Alcanícia evoluciona a Alquerència a Simat de la Valldigna i Alquenència a Alzira: l’Alquenència, hui dia un barri i parc de la ciutat. El topònim al-Kanīsa també és esmentat al poema 303 citat del Dīwān.
I «entre Xúquer i la confluència dels seus dos rius / era on havíem desitjat deturar-nos». Allà estava la Bāb az-Zakhārif (la Porta dels Ornaments), que evoca Ibn Khafāja al poema núm. 156 del seu Dīwān, metre ṭawīl i rima en -ifī. Un espai que devia ser cèlebre lloc de trànsit i trobada en època del poeta, format per un clos amb porta interior i porta exterior que comunicava amb el pont, més endavant el pont de Sant Bernat (demolit en 1966), que conduïa cap a l’Alquenència (al-Kanīsa). Ibn Khafāja descriu la porta així:
«Ilā rubba yaumin lī bi-Bāb az-Zakhārif!
Raqīqi ḥawāxī al-ḥusni ḥulwi al-marāxifi.»
(Per ventura, quants dies vaig ser ala Porta dels Ornaments!
Clos de bellesa esvelta i llavis agradables.)
La cassida descriu com era d’atractiu aquell lloc i els joves conversadors que s’hi reunien: joves agradables de cabells negres i rostres que resplendien llum, conversant en un lloc on ―diu el poeta― els núvols ballaven sempre al ritme de la brisa suau mentre les ones del riu desbordaven de joia. En aquest Ibn Khafāja rescata per a la posteritat la Bāb az-Zakhārif, una de les portes ―hem de suposar pel nom que era de bella factura― d’aquella ciutat de Xúquer andalusina que, potser des de la distància, el poeta enyorava en el temps que va ser fora d’Alandalús.
A més a més, des de la distància el poeta lamenta ser lluny de la Marjal, de l’Alquenència i de la Ribera, com diu al poema núm. 303 citat:
«Fa-andubi al-Marja, fa-l-Kanīsata, fa-x-Xaṭṭa!
Wa-qul ―ahi!― yā mu‘īda huwāhā?
Ahi min gurbatin turaqriqu bathan!
Ahi min riḥlatin taṭulu bawāhā!»
(Lamenta ser lluny de la Marjal, de l’Alquenència, de la Ribera!
Qui em farà ―ai!― reviure l’amor que sentia per aquests llocs?
¡Ai de l’exili que vessa aflicció,
del viatge que allarga encara més les distàncies!)
La veu poètica lamenta el pas del temps, la joventut passada i la llunyania d’aquella Alzira (Xuqr) revestida de trets paradisíacs, terra de «fruits abellidors, obagues fins al vespre, becaines delitoses». É. Levi-Provençal escriu en la traducció que fa d’al-Ḥimyarī: «Il s’agit de lieux de plaisance d’Alcira, qui devaient être familiars à Ibn Ḫafāğa». I tant que sí!, per això el poeta els rememora; evoca aquells llocs més enllà de «Xúquer i la confluència dels seus dos rius», amb esment de paratges concrets, substantius que bé podem considerar que són noms propis, topònims. Torna a eixir al-Kanīsa (l’Alquenència), l’alqueria o paratge del poema núm. 277, i ara, a més a més, afegeix al-Marj i ax-Xaṭṭ (la Marjal i la Ribera), com llegim al primer hemistiqui (miṣrā‘) del vers: «Fa-andubi al-Marja, fa-l-Kanīsata, fa-x-Xaṭṭa!». Efectivament, des d’Alzira s’estén en perpendicular a la costa una gran marjal, en temps d’Ibn Khafāja més impressionant i arcàdica, que hui dia encara cobreix part dels termes d’Alzira, Polinyà de Xúquer, Riola, Fortaleny, Llaurí, Favara i Cullera fins a Tavernes de la Valldigna. Al-Marj («el prat», «la praderia», en àrab, i també «terreny pantanós» en dialecte andalusí) sobreviu en el substantiu català marjal (aiguamoll litoral), no específicament un topònim, encara que sí que ho podria ser en temps d’Ibn Khafāja i no especialment limitat a un aiguamoll inundat o paratge pantanós. En la toponímia catalana l’ètim al-marj s’ha conservat en la forma Almarx (antigament Almarig) a Ontinyent, Xixona, Agres, la Nucia i Callosa d’en Sarrià. D’altra banda, les terres al voltant de la línia sinuosa del riu són l’ax-Xaṭṭ, és a dir, la Ribera. El sintagma ax-Xaṭṭ sobreviu en l’actualitat no a la Ribera de Xúquer sinó com a topònim menor a Mallorca: Rafal Aixat, una partida rural en terme de Montuïri. Recollit per Joan Coromines al seu Onomasticon Cataloniae, aquest estudiós ja hi indica, a través de la lectura de la traducció d’al-Ḥimyarī de Lévi-Provençal, que Ibn Khafāja esmenta ax-Xaṭṭ «com un dels tres paratges de gran bellesa que hi ha en els voltants d’Alzira». Paratges situats al voltant d’un riu que el poeta exalça tot comparant ―Ibn Khafāja feia servir molt sovint la comparació com a recurs literari als seus poemes― el sabor de les aigües que porta amb el plaer sensual de besar els llavis d’una dona fermosa (Dīwān, núm. 290, metre kāmil i rima en ā’ī).
Comptat i debatut, vet ací Alzira, al-Jazīra Xuqr, quan la Ribera parlava en algaravia. Un món llunyà, per la distància temporal i l’idioma, però proper alhora, perquè descriu un país que els seus habitants del present perceben com a seu. A Alzira traspassà el poeta, superada la huitantena d’anys, potser a l’alqueria de la seua estimada Alquenència. No sembla que mai prengués muller ni que tingués descendència, puix que en un del seus poemes (núm. 128) diu: «La castedat [āfāf] forma part de les meues naturaleses. / Em fan fàstic les indecències i estime la bellesa amb passió».
