La realitat desacreditada, així funciona l’art, l’ull de l’artista, que la reinterpreta i li imprimeix caràcter. Joan Fuster dedica un assaig ―per cert, plaïble i fascinador― a El descrèdit de la realitat, o com l’art s’interposa ―una forma qualsevol de subjectivitat― entre allò susceptible de ser representat i l’obra final. Quan la realitat a representar és cosa passada, la història, l’artista la reelabora a partir de les seues necessitats expressives o l’adapta al relat del seu temps. No esperem trobar en la pintura historicista de tall romàntic la veracitat de l’acció o cosa succeïda. El romanticisme, en honor a la llibertat expressiva, redescobrí la història, com més antiga millor, com a element temàtic a reproduir i, doncs, s’alimentà de gestes passades i del llegendari bastit per la literatura d’altres temps. L’academicisme decimonònic sentia predilecció per les obres de temàtica historicista i d’això que en fomentàs la producció. Vet ací que el pintor valencià Ignasi Pinazo i Camarlench (1849-1916) guanyà una pensió ―beca― per a residir a Roma, sufragada per la Diputació Provincial de València (1876-1881), gràcies a l’obra El desembarcament de Francesc I a la platja de València (Museu de Belles Arts de València). Per a justificar el seu treball a la capital italiana, pintà, també de caràcter historicista, primerament Les filles del Cid (1879), exhibida hui dia al mateix museu que l’anterior, una bellíssima composició inspirada en l’episodi de l’ofensa de la roureda de Corpes del Cantar de mío Cid, que el pintor, un apassionat del nu femení, reelaborà deu anys després (propietat hui dia de la Fundación Banco Santander). Però, sobretot, l’obra principal que lliurà és l’oli sobre llenç de grans dimensions (304 x 418 cm) titulat Últims moments del rei Jaume el Conqueridor, en l’acte de lliurament de la seua espasa al seu fill en Pere (1881), adquirida pel madrileny Museo del Prado. Amb El desembarcament de Francesc I a la platja de València, l’artista es capbussà per primera vegada en la història per a convertir-la en art i cinc anys després reblava el clau amb un episodi de la vida de Jaume I, el moment final, amb una pintura de dibuix exaltat, bellament executada, molt del gust de l’academicisme de l’època i per la qual obtingué la medalla segona de l’Exposición Nacional de Bellas Artes (Madrid, 1881).
Els últims moments de Jaume I segons Pinazo
L’obra Últims moments del rei Jaume el Conqueridor, en l’acte de lliurament de la seua espasa al seu fill en Pere narra, com diu el títol, el moment final de la vida de Jaume I que l’artista la fa culminar ―atenció!― amb el lliurament de l’espasa del rei, la cèlebre Tisó, al seu fill Pere, qui l’havia de succeir al regne d’Aragó, al Principat de Catalunya i al nounat regne de València, encara en bolquers. A les Illes, a la Catalunya del Nord, a Montpeller i a les senyories occitanes de l’Omeladès i el Carladès era un altre el successor, l’infant Jaume, que surt al quadre, el personatge que trobem en primer terme a la dreta, però que ―ves per on!― no hi era en la realitat. Era impossible! Diguem-ne que Pere i Jaume ―i la història, la de debò, és testimoni― estaven tan i tan mal avinguts que on era un no era l’altre. Pinazo, doncs, bada; caldria haver-se documentat millor. D’altra banda, el títol del quadre no diu res que siga una «abdicació». Pinazo ―vaja!― ni s’ho plantejà. Se li suposa, però, que representa una abdicació, l’abdicació de Jaume I, o ―millor dit― hi ha qui ha volgut suposar-ho. La cessió de l’espasa dona caràcter al quadre i per al romàntic ―deia Joan Fuster― la veritat és el caràcter. Una abdicació en forma de lliurament de l’espasa que es produeix en una estança privada, que pretén reviscolar ―amb caràcter― una de medieval i que ―casualment― s’assembla moltíssim, per la mise en scène, a la del quadre Isabel la Catòlica dictando su testamento d’Eduardo Rosales Gallinas (1864). La font inspiradora de Pinazo era, efectivament, Rosales, no hi ha dubte, a qui el pintor valencià coneixia personalment i que obtingué, per aqueixa obra de la mort d’Isabel I de Castella, la medalla primera en el concurs de l’Exposición Nacional de Bellas Artes de 1864.
Rosales concep i dibuixa una reina Isabel estirada al llit, però ―ep!― sorprenentment rejovenida. Tenia aleshores cinquanta-tres anys i, d’acord amb el retrat pintat per Juan de Flandes en els anys finals de la vida d’ella, la reina castellana, com qualsevol altre mortal, no gaudia de la joventut eterna. En canvi, Pinazo ―ai llas!― representa a un Jaume I, també allitat, però que competeix en edat amb el venerable Matusalem. Realisme? I una guitza! Jaume I tenia seixanta-huit anys quan traspassà, un home vell per a l’època, sí, però d’això a representar-lo envellidíssim i a la faisó del bruixot Gandalf ―mireu-li la barba― de la versió cinematogràfica de The Lord of the Rings de Tolkien és irreverentment inversemblant.
El quadre de Rosales representa el dormitori de la reina Isabel, al castell de la Mota. La sobirana castellana, allitada en un jaç amb dosser, recolza el cap, cobert per un vel, sobre coixins. Amb la mà dreta assenyala el notari Gaspar de Gricio que, assegut a la vora del llit, escriu sobre un pupitre les darreres voluntats de la sobirana. A l’esquerra del notari se situa el rei Ferran, amb rostre compungit i, com el pinta la historiografia castellanòfila, d’etern secundari. Ara bé, aquest sí que està representat com un home d’acord amb l’edat que tenia, seixanta-quatre anys. Al costat d’ell, dreta, la princesa Joana, la que el pare convertiria en «la Boja». A la banda dreta de l’escena apareixen quatre personatges, el cardenal Cisneros ben destacat. A l’altra banda del llit se situen els marquesos de Moya: la marquesa Beatriz de Boadilla, que era la confident de la reina, i el marquès Andrés Cabrera, fidel servidor.
Madrid, Museu del Prado | En aquesta obra s’inspira Ignasi Pinazo per a elaborar “Últims momens del rei Jaume el Conqueridor”.
A partir de l’escena històrica representada ―val a dir-ho― amb traç convincent per Rosales, Pinazo concep un Jaume I també ajaçat, però en aquest cas incorporat i amb una espasa sobre les cames, que li vol cedir al fill. Ara bé ―torne a reiterar-ho―, extremadament vellard. Davant d’ell, a la vora del llit, és el seu fill l’infant Pere, agenollat, que ha de rebre el glavi. Tots dos conversen. Mentrestant, assisteixen a l’escena, amb rostres expectants, els prohoms eclesiàstics, a l’esquerra, i els de la noblesa, a la dreta. A l’esquerra apareix un bisbe, amb tiara, casulla i barba blanca prominent. Al darrere d’ell un frare amb tonsura i hàbit franciscà, i al costat un altre personatge amb vestidura eclesiàstica i un llibre entre les mans. A la dreta, en primer pla, l’infant Jaume amb l’espasa recolzada en terra. Bé, com a Jaume ―el de Mallorca― l’identifica el Museo del Prado, encara que, si fora així, la sobrevesta que vesteix és, heràldicament, totalment improcedent. Deixem-ho, doncs, millor, en grup de prohoms, alguns, com l’infant Pere, amb indumentària militar, tot deixant veure els ausbergs sota les sobrevestes. Hi ha també un personatge amb escut. Sorprenentment, les armes de la casa reial catalanoaragonesa, els quatre pals de gules sobre camper d’or, brillen per la seua absència.
La realitat desacreditada
Diu la dita popular que del dit al fet hi ha un bon tret. I bé, la narrativa del quadre de Pinazo, amb pinzellades de novel·la de Walter Scott, està lluny de respondre a la veritat històrica, si més no, a la que coneixem per la memòria del mateix rei, el Llibre dels feits, i recollida per cròniques posteriors. No hi hagué cap escena en què un rei de barba blanca i ajaçat lliurés la seua espasa al seu fill. Si fora així, amb la magnificència que li imprimeix Pinazo, no dubteu que Jaume I l’hagués consignada a la seua crònica. A propòsit, l’espasa és la famosa Tisó, la transmesa de pares a fills pels comtes de Barcelona des de temps immemorials. Jaume I en parla al Llibre dels feits (c. 174): «e havíem-nos aduita una espaa de Montsó que havia nom Tisó, que era molt bona e aventurosa a aquells qui la portaven». També en parla el rebesnet de Jaume I, Pere III el Cerimoniós, en el testament que redactà en 1370.
En juliol de 1276, Jaume I estant a Alzira, començà a emmalaltir. Sentint-se a prop de la mort cridà al seu fill, que des de Xàtiva escometia la rebel·lió andalusina que des de Montesa s’estenia fins a la Marina. El 20 de juliol, al vespre, l’infant Pere arribà a Alzira i l’endemà, dia 21, pare i fill oïren missa plegats a l’església de Santa Maria d’Alzira, en l’actualitat ―ai la desídia!― desapareguda. Fou allà, en aquesta primera església d’Alzira construïda sobre l’antiga mesquita aljama sarraïna, on, en presència de rics homes, cavallers i ciutadans, Jaume I abdicà en el seu fill Pere, a qui demanà, públicament, respectar la voluntat expressada en el seu testament: ell heretaria la Catalunya Principat, el regne aragonès i el regne valencià i ―ep!― li advertí «que se’n tengués per pagat». Li exigí que estimara i honrara l’infant Jaume, que no era present, i a qui li correspondria ser rei de Mallorca, comte del Rosselló i de la Cerdanya, i senyor de Montpeller i de les baronies occitanes d’Omelàs i Carlat. Allà, a Alzira, hi havia presents dos altres fills de Jaume I, el bisbe d’Osca Jaume Sarroca i el sagristà de Lleida Pere Sarroca o del Rei. Jaume Sarroca era canceller reial, un home de vora trenta anys aleshores. No res a veure amb el prelat amb tiara i venerable barba blanca del quadre de Pinazo. No era present el bisbe de València Andreu d’Albalat; aquest sí, entrat en anys, però que en aquell moment era absent del Regne. També era present, de l’estament eclesiàstic, l’ardiaca d’Urgell Hug de Mataplana, que, com els germans Sarroca, encara gaudia de joventut. Ah! I, òbviament, no hi podia faltar el capellà reial Arnau de Sainot.
Era també a Alzira, a prop del rei, el «professor en lleis» Albert de Lavània, a qui Jaume I havia concedit la senyoria d’Onil (l’Alcoià). Entre els nobles presents hi era Guillem Ramon de Montcada, senyor de Tortosa i de la baronia de Fraga, que havia aconseguit sobreviure a la desfeta de Llutxent (23 de juny). També hi era Pere de Montcada, mestre templer de la Corona catalanoaragonesa, que havia escapat del captiveri al castell de Biar, on havia estat tancat després de la derrota a Llutxent. Hi trobem també el montpellerí Ramon de Rocafull, els catalans del Principat Bernat de Sant Vicenç i Fortuny de Berga, el cavaller aragonès Pere Martines de Luna «el jove» i el justícia d’Aragó Fortuny d’Ahe. N’hi havia més, de cavallers i prohoms. Tots ells, amb representants de les ciutats i viles, congregats a l’església de Santa Maria, un lloc amb el suficient espai i solemnitat per a encabir-los a tots.
El temple de Santa Maria estava situat al final del carrer Major ―dit precisament― de Santa Maria, proper a una de les portes de la població, la porta Ferrissa, a l’extrem occidental de la vila. L’edifici patí les inclemències dels segles i el seu darrer vestigi, la torre campanar, fou demolida en 1950. Hui dia només en resta una ogiva ubicada on l’església hi era. En aquella reunió del 21 de juliol, Jaume I expressà el seu desig de professar com a monjo cistercenc al monestir de Poblet i allí ser soterrat, però si moria abans, a Alzira, demanava ser soterrat temporalment a Santa Maria, i si traspassava a València, ser sebollit momentàniament a la catedral valenciana. Primerament calia ―així li ho manà al seu fill Pere― restablir l’ordre al regne valencià, vèncer els sarraïns rebel·lats, i després ja hi hauria temps de portar les seues despulles al cenobi de la Conca de Barberà. Així es va fer. Jaume I, malalt, s’acomiadà del fill, que tornà a Xàtiva, i ell se n’anà cap a València, on morí, amb la pretensió de continuar camí cap a Poblet, el 27 de juliol de 1276.
De la veracitat històrica, què trobem al quadre de Pinazo? La veritat és que ben poca cosa o no res. Però, en fi, no pretenc censurar l’artista per això. Al capdavall, és un artista ―ves què hi farem!― i la representació del passat, per molt d’interès que li pose, restarà afectada per la pressió idealitzadora de l’escena a representar. Ara bé, una altra cosa és la lectura que hom faça d’aquell passat idealitzat representat, que l’espectador, per conveniència o per ignorància, pot assimilar com a veritable. El rei Jaume I, que sí que abdicà (Llibre dels feits, c. 562-565), no ho feu allitat en una cambra d’un casalot alzireny o d’on siga, sinó en una església. No podem afirmar el que no sabem, però sí el que les fonts ens mostren. Potser Pinazo, un artista, pot optar per allò que la inspiració li suggerisca al marge de les fonts, però l’historiador, òbviament, no. En el curs del «descrèdit» de les coses del passat, incrementat per l’oblit provocat pel pas del temps, l’artista imprimeix caràcter artístic, sí, però és un caràcter del tot subjectiu que l’allunya ―o és susceptible d’allunyar-lo― de la realitat històrica. Comptat i debatut, l’obra Últims moments del rei Jaume el Conqueridor, en l’acte de lliurament de la seua espasa al seu fill en Pere d’Ignasi Pinazo conta una història, un conte inspirat en la història, però no és història, la qual cosa obliga a contemplar-la amb precaució i, sobretot, cal no caure en el parany deslegitimador que de la veritat històrica pot esperonar. Vivim en un país escandalosament desconsiderat amb la seua història, amb l’aval i la col·laboració de la burrera institucionalitzada. Pinazo no en té culpa, és clar, però això no evita que, des de la representació d’una escena apòcrifa, celebrada per la popularitat de l’artista, hi haja qui pretenga elaborar discursos ―la commemoració del 750 aniversari de la mort de Jaume I és bona excusa per a fer-los― allunyats de la realitat del passat, una realitat que només la història elaborada des de criteris científics pot albirar i reconstruir.
1
