Els afusellaments, les presons, les tortures i pallisses, l’exili, els caps rapats i l’oli de ricí, les humiliacions, els assenyalaments, les confiscacions i les multes… però també els maquis, les accions de propaganda, l’estraperlo, el cap (rapat) ben alt i la sintonització il·legal de Ràdio Pirenaica… La fotoperiodista Eva Máñez ha recorregut els plecs més ocults de la història de la Safor -aquells que van intentar que s’oblidaren a base de mentides i amnèsia- per recollir 48 històries de repressió, però també de resistència.
Un projecte plantejat inicialment com una exposició i que ara ha vist la llum en format llibre gràcies a l’impuls del CEIC Alfons el vell i el suport de l’Ajuntament de Gandia. Són 48 històries i els seues corresponents retrats que permeten, en paraules de Máñez, esbossar “un relat coral” de la versió dels vençuts. Una història que encara no s’havia explicat.
“Són històries molt diferents -explica la fotoperiodista- hi ha des de la filla d’un ministre de la República o un intel·lectual com Josep Piera, que tenen un discurs molt més polititzat, fins a gent que simplement intentava mantenir-se en vida recorrent a mecanismes com l’estraperlo en un context duríssim”.
Una repressió que passa de generació en generació
Máñez explica que va començar a “estirar del fil” a partir de gent propera que li va començar a explicar els relats familiars relacionats amb la repressió franquista i “un relat et porta a un altre, et presenten més famílies” i amb aquest boca orella i l’ajuda de les xarxes socials i les associacions de memòria que lluitaven per exhumar la fossa comuna del cementeri de Gandia va anar descobrint uns testimonis que en alguns casos portaven gairebé un segle silenciats. “Em van dir que aquest llibre era impossible, que la gent que havia patit els fets ja havia mort tota, però la realitat és que els efectes de la repressió han passat de generació en generació fins a esdevenir un patrimoni familiar”, explica l’autora.
Reconeix que reconstruir aquest relat “no va ser fàcil”. “Ha calgut posar-hi temps i mimos, conèixer la gent, agafar confiança, no només perquè t’obriren la porta a uns records dolorosos i que sovint encara carreguen un estigma, sinó també per fer uns retrats que reflectiren el que estaven contant”. Per açò, Máñez va haver de dedicar-li un estiu sencer. “Vaig fer un retir literari a la Safor”, explica mig en broma, però la realitat és que al final, la comarca acaba esdevenint un protagonista més de la història i el llibre, a banda dels retrats dels testimonis inclou el de diferents espais rellevants d’aquesta història.
Tornant a la persistència de la repressió en el temps, Máñez classifica els seus efectes segons com la van patir: “La primera generació és la que pateix la violència directament i no tenen cap altra opció que serrar les dents i tirar avant com puguen. La segona està marcada pel silenci, pels secrets, pel “no te signifiques”, etc. I la tercera és la que vol saber, els que necessiten entendre el seu passat, no només col·lectiu sinó també personal, entendre per què la iaia sempre plorava, per exemple”.
Fotografiar fets de fa un segle
Máñez reconeix que dedicar-se al fotoperiodisme per parlar de fets passats és “tot un repte”. En el seu cas ha optat sobretot pel retrat, jugant amb el color i el blanc i negre segons si es referia a la part més de memòria o a les reivindicacions actuals, amb fotografies “fetes amb temps, mirant a càmera i interpel·lant l’espectador”.
El llibre inclou també un reportatge sobre els treballs d’exhumació de la fossa comuna de Gandia, una lluita dels familiars contra un cas que descriu com una “enorme violència institucional”. La jutgessa que va incoar el cas, després d’un primer moment en què va acceptar obrir diligències, va arribar a demanar una fiança de 8.000 euros a les famílies, segrestant les restes dels afusellats mentrestant.
Un llibre que no és només un treball acabat, sinó també un procés viu que converteix “cada presentació en un acte de memòria sobre el que va significar el feixisme i les seues conseqüències”. Potser per això, el seu interés ha creuat fronteres i l’exposició de Máñez ha viatjat fins a Luxemburg. “En el context actual d’auge de l’extrema dreta, el que va passar en una comarca valenciana també interessa molt”.
