És un plat típic de les Illes, sobretot, però és conegut arreu dels Països Catalans. El podem fer amb conill casolà o de bosc, que haurem de sofregir, i després només cal afegir-hi un sofregit de ceba i tomaca i unes verdures de temporada (a més dels fideus, és clar). No cal dir que amb conill de bosc el gust és més intens i tot el plat fa aquella flaire de salvatgina que els de granja no poden fer. Però els haurem de pagar més cars, o els haurem d’anar a caçar, si disposem d’una escopeta.
Fideus amb conill
Ingredients (4 racions): 250 g de fideus mitjans, mig conill, 1 ceba, 2 tomaques madures, 2 carxofes, 100 g de pésols, alls, pebre, oli d’oliva i sal.
Preparació: de primer trossejarem el conill i, en acabant, pelarem i trinxarem la ceba i tres o quatre alls. Seguidament ratllarem o picolarem les tomaques (pelades, en el darrer cas). A continuació tallarem el tronxo de les carxofes arran de fruit, en traurem les fulles exteriors, en tallarem les puntes de la resta i les farem a quarts. En estar tot preparat posarem un raig d’oli en una cassola d’obra i la deixarem al foc, no gaire fort. Quan l’oli serà calent hi posarem els trossos de conill i els anirem remenant fins que es dauraran per totes bandes, i llavors els traurem i els reservarem. Tot seguit hi posarem la ceba i els alls i ho sofregirem també. Ho remenarem ara i adés amb la cullera de fusta i, en fer-se la ceba transparent, hi afegirem la tomaca. Ho remenarem de tant en tant perquè no s’hi agarre i, en estar tot confitat, hi posarem aigua (litre i mig, aproximadament) i apujarem el foc. Hi afegirem el conill i les carxofes, ho salpebrarem i, en alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. Al cap d’uns vint minuts d’ebullició hi posarem els pésols i, deu minuts més tard, els fideus (hi ha d’haver litre i quart de líquid, si fa no fa). Apujarem el foc i, en tornar a alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem a foc suau una altra vegada. En passar vuit o deu minuts, quan els fideus seran cuits, traurem la cassola del foc i ho escudellarem. Cal deixar-ho refredar una mica abans de menjar-s’ho.
Variants: hi podem afegir un grapat de faves, un altre de bajoques (trossejades), uns brins de safrà o una picada d’alls (amb julivert i el fetge sofregit del conill; també s’hi pot posar la sang fregida, un brot de marduix, unes fulles de palpalei (Mentha citrata), uns brins de farigola, un branquilló de sajolida o un brot de romaní. Podem canviar l’oli per sagí. A Menorca hi ha qui hi sofregeix un pimentó verd (esbocinat); uns altres hi afegeixen mig got de vi blanc o una picada d’all i julivert (amb el fetge fregit de l’animal). A Eivissa hi ha qui hi sofregeix una llesca de cansalada esbocinada; uns altres hi afegeixen una picada preparada amb el fetge (fregit) del conill, una dotzena d’ametles i un parell d’alls.
Al continent el fem de la mateixa manera, però sense verdures (tret de les del sofregit). Al Ripollès hi afegeixen uns cama-secs. Al Montsià afegeixen al guisat un tros de cap de costella (trossejada), i un pimentó vermell al sofregit; uns altres hi afegeixen un grapat de pésols o rovellons, en temporada.
Altres denominacions: a Menorca, si ho preparen amb fideus gruixuts, en diuen canons amb conill.
Dialectalismes
Canons amb conill: canons amb ‘cuní’.
Fideus amb conill: fideus amb ‘cunill’ (domini del català oriental a Catalunya, Ribagorça, Pallars, Andorra, Alt Urgell, Solsonès, Noguera, Segarra, Segrià, Urgell, Pla d’Urgell, Conca de Barberà, Priorat), fideus amb ‘cuní’ (Empordà, Gironès, Vallès Oriental, Selva, Maresme, Illes), fideus ‘en’ conill (Baix Cinca, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre, Montsià, País Valencià), fideus amb ‘coní’ (Serra de Tramuntana, Palma, Raiguer), fideus amb ‘cunij’ (Raiguer).
[Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.]
