Fa huit-cents anys un poeta valencià escrigué en bella cassida: «València, terra agraciada d’aigua i fruits! Que la pluja continue arruixant-te malgrat la meua dissort! / Estime el teu passat amb la lleialtat de l’amic íntim i deteste el teu present, de moribunda desolació. / Déu n’hi do! És un indret poblat pel qual somique com si fora una ruïna desèrtica» (Dīwān d’Ibn al-Abbār, edició d’al-Harrās, núm. 186).
Vet ací tres versos contundents, escrits des de la distància, obligat a marxar a l’exili, per un dels intel·lectuals més lúcids de la València andalusina que precedí al desastre de 1238. Ell, secretari de l’emir, el visqué en primera persona, i a ell li fou encomanada l’organització de l’evacuació de la ciutat perquè l’ocupassen els cristians vencedors. Ell era ―de nom complet en àrab clàssic― Abū ‘Abd Al·lāh Muḥammad ibn ‘Abd Al·lāh ibn Abī Bakr ibn ‘Abd Al·lāh ibn ‘Abd ar-Raḥmān ibn Aḥmad ibn Abī Bakr al-Quḍa‘ī al-Balansī, més conegut pel seu pseudònim o xuhra, Ibn al-Abbār, o sia, «el fill del fabricant d’agulles», encara que tal agnom no significa que fora el fill d’un artesà dedicat a fer instrumental de cosir. Son pare era alfaquí, natural d’Onda i establert a València, on exercia d’imām o cap de l’oració a la mesquita dita as-Sayyida de la ciutat del Guadalaviar.
Alandalús perdé València i els valencians (els valencians de debò, que els que venien amb Jaume I, un senyor nascut a Montpeller, eren catalans i en menor mesura occitans i aragonesos) foren foragitats de la seua ciutat. Bé, és el pecat original de la València del bell catalanesc imperant pels seus carrers, que ja no m’atrevisc a dir que la d’ara, sucumbida a l’espanyolisme més tronat, pèrfid i pocavergonya, la València de Mazón i de la putrefacció política, la València ―parafrasege el poeta― del «present de moribunda desolació». Què us diré? Els sentiments que feia aflorar Ibn al-Abbār els sent com a meus huit segles després. Deteste el present d’ignomínia que patim els valencians des de fa ja massa temps, sense solució de continuïtat i condemnats, ofrendando glorias en marcha triunfal, a ser uns mindundis de l’Espanya radial, histriònica i carrinclona. Sí, el deteste!
La pluja continuarà arruixant-te, a vegades massa, València, malgrat la meua dissort: ser valencià. Però, compte!, estime el teu passat, València, la història que t’ha forjat, la teua grandesa al si de la catalanitat, quan el noble Ausiàs, el teu poeta més insigne en llengua catalana proclamava, orgullós, «e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge». Quant que estime aquell passat teu, aquell cor salvatge d’altre temps, València, amb la lleialtat de l’amic íntim! Ara bé, coberta d’estultícia i coentor, amb el cor amansit per la insipiència i la imbecil·litat, no puc evitar-ho, somique per València, perquè l’estime, encara que somique per ella com si fora una ruïna desèrtica, perquè bona part de la gent que l’habita ―ai eixa gent!― ha oblidat la pàtria, la llengua, la dignitat, l’honestedat i la decència. Punyetes!: ha votat per governar-la a Mazón el miserable.
La pàtria d’Ibn al-Abbār
Ibn al-Abbār era un patriota xarc-andalusí. Sentia de cor la pàtria, l’ax-Xarq (Xarc-alandalús), la terra que, a la força, hagué de deixar, el país dels xarc-andalusins, que des de Peníscola s’estenia més enllà de Múrcia, el país que un valencià del segle XII, Muḥammad ibn Sa‘d ibn Mardanīx, convertí en estat poderós i ufà, cofoi de la seua independència, que plantava cara al poder almohade. El net del seu germà Abū l-Ḥajjāj Yūsuf, Zayyān (pronunciat Zaén en algaravia valenciana), fou el darrer emir valencià. Ibn al-Abbār fou el seu secretari (kātib) personal.
Escrigué el poeta: «Quan hom parla de l’ax-Xarq gemegue com una tórtora i quan centelleja el llamp plore com els núvols. / La pluja enveja les meues llàgrimes i la tórtora els esgarips per la meua pàtria» (Dīwān d’Ibn al-Abbār, edició d’al-Harrās, núm. 186).
No hi ha dia que els valencians no plorem per la dissort que ens aclapara. Què hem fet, valencians, per merèixer tal afront del destí? Pot ser que siga per la maledicció que assota aquesta terra «agraciada d’aigua i fruits», cert!, però que els seus fills pecador menystenen glorificant el reietó de ponent. L’intel·lectual i home de lletres Abū l-Walīd Hixām al-Waqqaxī, al capdamunt de la torre més alta de la muralla de València, proclamà a causa dels estralls causats per la vinguda de l’exèrcit mercenari del Cid castellà: «València València! Sobre tu han vingut nombrosos flagells i estàs en hora de morir, car si la teua astrugància fora escapar d’això [de la invasió del Cid] seria gran meravella a qualsevol que et contemplés […] I si Déu volgués que t’arruïnasses totalment, pels teus grans pecats serà i per la irreverència de la teua supèrbia». Castella (Espanya) és el gran flagell que cau sobre València des de temps immemorials, però ―ai!― els seus habitants pecaminosament insisteixen a oferir-li nuevas glorias.
Ibn al-Abbār nasqué a València, en el mes de rabí‘ ath-thānī de l’any de l’hègira de 595, és a dir, entre el 31 de gener i el 29 de febrer de 1199. Ibn al-Abbār rebé una acurada educació, amb més de cent trenta mestres, que inclogué les disciplines islàmiques i el dret, a més de la llengua i la literatura àrabs. Entre els seus docents, qui més destacà fou Abū r-Rabī‘ Sulaymān ibn Sālim al-Kala‘ī, expert en l’estudi del ḥadīth (la tradició dels dits i fets de Mahoma), potser el millor tradicionalista andalusí del segle XIII, literat i també historiador, que morí com un màrtir, a la batalla d’Anīxa o del Puig, el 13 d’agost de 1237. La seua mort commocionà l’elit cultural valenciana i el seu deixeble Ibn al-Abbār compongué una sentida i llarga cassida en el seu honor en què relata aquella desfeta de l’exèrcit de l’emir Zayyān i expressa la tristesa pel traspàs del seu mestre: «La pau siga sobre el món, ara que ja no hi llueix la faç de Sulaymān ibn Mūsà ibn Sālim. / ¿Hi haurà en ma vida algun gaudi després de la seua mort, ara que l’imprevist m’ha lliurat a l’infortuni?» (Dīwān d’Ibn al-Abbār, edició d’al-Harrās, núm. 124).
Fou Ibn Sālim al-Qala‘ī qui animà el seu pupil a convertir-se en alt funcionari al servei de l’estat, primer del sayyid ―magnat de la família califal― almohade Abū Zayd ‘Abd ar-Raḥmān i després de Zayyān ibn Mardanīx; i també fou Ibn Sālim al-Qala‘ī qui li insistí perquè redactés At-takmila li-kitāb aṣ-sila («El complement al llibre de la continuació») o història de la intel·lectualitat andalusina, amb més de tres mil sis-centes biografies, convertida en obra de referència per a conèixer la història d’Alandalús. No és l’única gran obra històrica escrita per Ibn al-Abbār, que n’escrigué més, entre altres el Kitāb al-ḥul·la as-siyarā’ fī xu‘arā’ al-umarā’ («Llibre de la túnica de fils d’or sobre els poetes dels emirs»), importantíssima per al coneixement de les corts poètiques que brillaren a Alandalús, i l’I‘tāb al-kuttāb («Reconversió dels secretaris»), llibre escrit quan Ibn al-Abbār caigué en desgràcia a l’exili tunisenc en què explica la història d’aquells secretaris ―kuttāb― que, com ell, havien estat privats del favor del sobirà. Ibn al-Abbār destacà com a secretari palatí, com a historiador i, pel seu domini de la llengua i literatura àrabs, com a poeta, autor d’un dels més rellevants i extensos dawāwīn (plural de diwān, recopilació de poemes) andalusins. No debades fou ell qui compongué la cèlebre Cassida en –sīn i metre basīṭ, recitada a l’emir de Tunis perquè ajudara l’Alandalús i en especial a l’emir valencià Zaén, contra l’amenaça dels regnes cristians. Així es refereix en aquesta cassida a Jaume I: «Un tirà, nascut per a malmetre Alandalús, ha esborrat els seus encants. Per a arruïnar-la mai no dorm, mai no descansa. / Les rodalies [de València] s’estremiren quan vingué [el tirà] a ocupar-les i a mutilar els seus magnífics monuments. / El camp el té lliure i les seues mans s’estenen per a apoderar-se, amb passes furtives, d’allò que mai abans no havia pogut atènyer» (Dīwān d’Ibn al-Abbār, edició d’al-Harrās, núm. 185).
De la família d’Ibn al-Abbār sabem que la seua muller pertanyia als Banū Wazīr, família de notables valencians originària de Paterna. El seu sogre fou Abū ‘Abd Al·lāh Muḥammad ibn Mūsà ibn Sa‘īd ibn Sa‘ūd (o Mas‘ūd) al-Anṣārī, més conegut com Ibn Wazīr o Ibn al-Baṭarnī, que exercia com a redactor de contractes notarials. D’aquell matrimoni nasqueren filles, una d’elles maridada amb un dels seus deixebles, encara que no s’han conservat els seus noms. Tota la família l’acompanyà a l’exili tunisenc.
La fi de la València andalusina
A l’At-takmila, Ibn al-Abbār explica una trobada mantinguda amb el poeta Abū ‘Alī al-Ḥasan al-Agmātī, esdevinguda a València l’any 615 de l’hègira (entre el 30 de març de 1218 i el 18 de març de 1219), a la Dār al-Imāra o «Casa de l’Emirat», l’alcàsser que s’aixecava on hui està el palau episcopal. Això indica que Ibn al-Abbār potser ja treballava llavors, a l’edat de vint anys, a la cancelleria valenciana. Hi treballava també un altre kātib il·lustre, l’alzireny Abū l-Mutarrif ibn ‘Amīra, tretze anys major que ell, a qui acompanyà a Sevilla cap al 617 (del 8 de març de 1220 al 24 de febrer de 1221). Tots dos recorregueren junts Alandalús: hi foren a Múrcia, a Dénia i quan morí el pare d’Ibn al-Abbār, el 19 d’abril de 1222, eren a Badajoz. Aleshores tornà Ibn al-Abbār a València i es reintegrà a la cancelleria governamental, primer en la del sayyid Abū ‘Abd Al·lāh Muḥammad ibn Abī Ḥafs ibn ‘Abd al-Mu’min († ca. 1222) i després en la del nebot i successor d’aquest Abū Zayd ‘Abd ar-Raḥman.
Època de convulsions polítiques, Ibn al-Abbār visqué, a la Dār al-Imāra, la fi de la dominació almohade. L’11 d’agost de 1228 el rebel Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Yūsuf ibn Hūd al-Judhāmī, que es feia passar per descendent dels Banū Hūd que regnaren a la taifa de Saragossa al segle XI, s’apoderà de Múrcia, amb pretensions d’ensenyorir-se de tota Alandalús. Mesos després, el sayyid Abū Zayd ‘Abd ar-Raḥmān fugia de València i la ciutat era ocupada pel qā’id al-a‘inna («cap de la cavalleria») Abū Jumayl Zayyān ibn Mudāfi‘ ibn Mardanīx, que el 26 de safar del 626 (dimecres, 24 de gener de 1229) entrà a la ciutat. Abū Zayd ‘Abd ar-Raḥmān es refugià a Sogorb i després se n’anà a terres cristianes a sol·licitar l’ajut de Jaume I de Catalunya-Aragó. Amb el sayyid destronat marxà també el kātib Ibn al-Abbār. Jaume I i Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān s’entrevistaren a Calataiud, el 20 d’abril de 1229. El sayyid reconegué les conquestes realitzades pels catalanoaragonesos i, a canvi de l’ajut militar, es comprometé a cedir al sobirà catalanoaragonès la quarta part de totes les rendes de València. Fins i tot arribà a abjurar de l’islam. Ibn al-Abbār, home educat escrupolosament en la fe islàmica, abominà del sayyid apòstata i tornà a València, on s’uní al govern de Zaén (Zayyān). L’experiència a terres cristianes la deixà plasmada en una cassida (Dīwān d’Ibn al-Abbār, edició d’al-Harrās, núm. 9): «Diuen que emigrar a terres de cristians és un defecte. Jo us dic: no! Més aviat és un mèrit. / Vaig marxar per lleialtat [al sayyid] i torne per devoció [a l’islam], capteniment aprovat per amics i enemics. / En els quraixites tinc l’exemple idoni, quan astuts s’entengueren amb el negus.»
La cassida anterior demostra, per la referència a les relacions dels quraixites àrabs amb el negus etíop, els grans coneixements en història de Mahoma i de l’islam adquirits per Ibn al-Abbār a través del seu mestre Ibn Sālim al-Qala‘ī. Un poema que, de segur, li fou molt útil per a reingressar novament a la Dār al-Imāra valenciana, que ara era regida per l’emir Zaén. Ibn al-Abbār, doncs, tornava a casa i, per a guanyar-se la confiança del nou emir, no dubtà a fer servir la poesia encomiàstica i escrigué una cassida en honor del sobirà mardanīxí (Dīwān d’Ibn al-Abbār, edició d’al-Harrās, núm. 9): «Els teus guerrers són valerosos, amb espases que no donen descans a l’enemic ni consenten que s’ensorren els teus lleials. / Quan estan aturats són com planells elevats, quan marxen són com vents borrascosos. / Envolten l’emir Zayyān com les costelles ho fan al cor, emir que, per les seues belles obres, és dit Jumayl [fermós].»
Els xarc-andalusins valencians, però, foren derrotats a la batalla d’Anīxa o Enesa (el Puig), el 13 d’agost de 1237, dijous desastrós per als valencians de llavors, de nació andalusina, que foren massacrats per la cavalleria catalanoaragonesa quan pretenien ascendir a aquell tossal de l’Horta Nord pel seu vessant sud. L’exèrcit de Zaén estava compost, majoritàriament, per voluntaris a la cerca del martiri, com el ja vell Ibn Sālim al-Kala‘ī citat, un home de seixanta-set anys, quan fou llancejat pels cavallers cristians a l’empit de la muntanyeta d’Enesa, mentre encoratjava els seus compatriotes a resistir cridant «no fugiu del Paradís!». No fou l’únic que hi morí, que més de setanta personalitats intel·lectuals de la València andalusina, en l’exercici del jihād, perderen la vida en aquella jornada infausta.
La desfeta d’Anīxa obligà Zayyān a tancar-se a recer de les poderoses muralles de València. Jaume I inicià el setge de la ciutat en maig de 1238 i es prolongà fins a setembre. El crit desesperat dels assetjats s’encarregà de reflectir-lo Ibn al-Abbār en la seua ―esdevinguda cèlebre― cassida en –sīn que he esmentat més amunt, amb la qual implorava, en nom del sobirà valencià, la intervenció a Alandalús de l’emir hàfsida de Tunis Abū Zakariyya Yaḥyà ibn ‘Abd al-Wāḥid ibn Abī Ḥafṣ. Aquest poema és un dels més memorables de la poesia andalusina de tots els temps, per la forma i per l’expressivitat. Ara bé, la demanda d’ajut a l’emir tunisenc, que arribà a enviar diners i pertrets a València, fou debades, i Zaén, finalment, rendí la seua ciutat a Jaume I el 17 de safar del 636, dimarts («dimarts trist», escrigué Ibn ‘Amīra), o siga, el 28 de setembre de 1238. Ibn al-Abbār, per desig de Zaén, s’encarregà de l’evacuació de la ciutat i el 9 d’octubre, abandonada pels seus habitants, el rei català entrà a València. Ibn al-Abbār acompanyà Zaén a Dénia i des d’allà, amb la seua família, s’exilià a Tunis. Zayyān, entronitzat efímerament a Múrcia en 1239, no marxà a l’exili definitiu, també a Tunis, fins a l’any ―segons Ibn Khaldūn― 644 (19 de maig de 1246 a 7 de maig de 1247).
L’exili a Tunis
Ibn al-Abbār i la seua família marxaren de la seua pàtria, de llur estimadíssim ax-Xarq per a no tornar-hi mai. La nostàlgia per la pàtria perduda perseguí Ibn al-Abbār fins a la mort: els esgarips per la pàtria envejats per la tórtora, com hem vist en un dels poemes de més amunt. En arribar a Tunis, Ibn al-Abbār fou acollit per l’emir hàfsida i àdhuc es convertí en el responsable d’escriure la divisa del sobirà a la correspondència oficial. No obstant això, el kātib valencià, home orgullós, caigué en desgràcia i fou apartat de les seues funcions, moment en què escrigué l’I‘tāb al-kuttāb, a manera de justificació i per a guanyar-se el perdó del sobirà. A Tunis residia una nombrosa colònia andalusina d’exiliats, que es disputaven els millors llocs de l’administració hàfsida. Ibn al-Abbār encara que recuperà el favor del nou emir Abū Zakariyya Yaḥyà, Abū ‘Abd Al·lāh Muḥammad al-Mustanṣir bi-l·lāh, el tornà a perdre per la seua imprudència, aprofitada pels seus enemics a la cort per a desfer-se d’ell. A Ibn al-Abbār li foren atribuïts uns versos, trobats a casa seua, de crítica a l’emir, que deien: «A Tunis ara regna un tirà / a qui estúpidament li diuen califa». L’emir, que, efectivament, s’havia autoproclamat califa, en assabentar-se ordenà que assotassen Ibn al-Abbār, l’executassen amb llances i que les seues despulles fossen cremades amb els seus llibres. Això ocorregué el 20 del mes de muḥarram de l’any 658 de l’hègira, o sia, el 6 de gener de 1260.
Fi fatídica per a un dels intel·lectuals més brillants del Xarq, d’Alandalús. A l’exili estant, Ibn al-Abbār continuà estimant València amb la fidelitat d’un fill per la mare llunyana. Ell era valencià, sí, un valencià de debò, no un d’eixos pallussos que menysprea l’idioma patri per a reverenciar ―ofrendar glorias― la llengua de la Carpetovetònia, el Cid Campeador i el cocidito madrileño; ell era un patriota xarc-andalusí. En l’actualitat, des de la distància cronològica i idiomàtica per al valencià del present, els seus versos encara són capaços de transmetre el dolor per una pàtria que s’esvaïa, la pàtria on ―denuncia a la Cassida en –sīn i metre basīṭ― els infidels «semblen llagostes envaint les nostres cases per a assolar-les». I el dia de hui, quanta malparida llagosta ha permès que el trompellot criminal de Mazón siga i encara continue sent president de la Generalitat!
1
