La protagonista d’aquest singular fet és la famosa campana Micalet, coneguda així per estar dedicada a Sant Miquel amb la voluntat de protegir a tota la ciutat davant tempestes i altres mals. Segons la informació recollida al web dels campaners valencians, i treta de l’inventari de campanes de les catedrals estatals, la campana fa un diàmetre de 235 cm, sent la més gran de la ciutat, i va ser fosa en 1539 pel taller de Lluís Trilles. Amb el temps, el seu nom, Micalet, s’imposà i rebatejà el nom de la torre més emblemàtica del Cap i casal, deixant de ser nomenada Campanar Nou per passar a dir-se, el Micalet. Durant molts segles, el seu ressò es deixava sentir als afores de la ciutat, més enllà de la zona d’extramurs, quan els camps d’horta s’estenien sense límit algú. La seua principal funció fou tocar les hores, marcant dia rere dia el ritme de la ciutat. Però també amb els seus tocs, voltejos i repics se celebraven, i encara avui, les festes majors de la ciutat. I és que hui, dia de Sant Francesc d’Assís, fa 403 anys que, exactament a les onze d’aquell dimecres d’octubre de l’any 1623, la campana del Micalet, en el seu setè toc, va caure després que se li trencaren les anses.
Aquest succés, tal vegada vist ara, des de la nostra perspectiva actual, seria una simple anècdota més dins de la voràgine d’esdeveniments que fuetegen al món. Tanmateix, per a la mirada dels habitants valencians de principi del segle XVII, no suposà un fet més sense importància. Fins i tot, podríem aventurar-nos a dir que fou vist com un miracle perquè després de tants anys, la campana que coronava la torre, no haguera caigut abans i no haguera causat cap dany.
Aquesta idea ve reforçada pel fet que més enllà de la informació que ens arriba de la mà de l’escriptor i cronista valencià Pere Joan Porcar, beneficiat en l’església de Sant Martí de València, en què entre les acaballes del segle XVI i XVII, dedicà part del seu treball a compondre el seu dietari titulat, Coses evengudes en la ciutat i regne de València. Trobem altres personatges que també decidiren enregistrar aquest fet en els seus escrits. És el cas del notari Jeroni Lluís Llop, del que poc se sap, però a partir de la documentació conservada, coneixem que va estar actiu a la ciutat durant el primer terç del segle XVII. Llop va decidir introduir unes paraules dedicades a la caiguda de la campana del Micalet dins de l’índex del protocol notarial d’eixe any, el 1623, ja que, a parer seu, semblava significatiu. A més, cal tenir en compte la rigidesa present en la producció protocol·lària amb una determinada tipologia documental enfocada a donar validesa legal a tota una sèrie d’actes i transaccions. Parlem d’àpoques, procuracions o vendes fins a testaments i codicils, dots nupcials o inventaris, entre altres.
La cita resa el següent: «dia de st. frances a quatre de octubre a les onçe hores de la nit, estant tocant aquelles, quant foren a les set hores caygue la campana del michalet, desaferantse les ances, y no feu dany algu…». La importància d’aquesta anotació rau en el fet que no hem d’entendre-la com una modificació o correcció formal, tant present en la documentació protocol·lària. Tampoc és una nota aclaridora, sinó que se’ns presenta com un parèntesi, com una estella en el temps, on el mateix Llop es desprèn de la seua funció com a notari i es converteix, per un moment, en una espècie de cronista.
I és que, dins del context social de l’època, no podem oblidar la importància i el paper que la figura del notari tingué en la vida de les comunitats, no sols de l’Edat Mitjana, sinó també de l’Edat Moderna. Tot açò queda reflectit amb el gran volum documental notarial conservat en els diferents arxius. Cal destacar, com assenyalen els historiadors Frederic Aparisi i Daniel Muñoz, els notaris, junts als preveres, estaven presents en els moments més decisius de la vida camperola (i urbana): el matrimoni i la mort. Potser, Jeroni Lluís Llop fou conscient que el seu ofici i els protocols produïts suposaven una vertadera font indubtable històrica per crear i mantindre viva la memòria del poble.
I com es referia Joan Fuster, «escriure és recordar, o en tot cas, inventar records». En eixe sentit, amb aquest article escric per rescatar moments passats de l’oblit i retornar-los a la nostra memòria col·lectiva.
