En la idea molt estesa que les humanitats constituïxen una classe de sabers bells però poc útils i que només les coses inútils són belles hi ha una cosa que no m’acaba de fer el pes. És la creença que tenia el mateix Théophile Gautier quan va afirmar, el 1834, que «l’única cosa bella és la que no servix per a res; tot el que és útil és lleig. Perquè expressa alguna necessitat, i les de l’home són innobles, repugnants, com la seua pobra i xacrosa natura. El lloc més útil d’una casa són les latrines». Eixa idea em sembla hiperbòlica i esbiaixada. No hi ha, a priori, cap contradicció entre bellesa i utilitat. La bellesa i la utilitat, tot i no anar sempre juntes, no estan barallades de cap de les maneres. L’estudi del llenguatge i de les matemàtiques pures em semblen bells fins al punt de l’èxtasi (penseu en la demostració per reducció a l’absurd de la irracionalitat de l’arrel quadrada de 2 o en l’anàlisi sintàctica d’una oració d’infinitiu no concertat) i tremendament útils alhora. Crec que, una altra vegada, ens trobem davant d’un fals debat. Potser en este cas hauríem de distingir entre utilitat immediata i utilitat mediata. Efectivament, les ciències aplicades i les diferents enginyeries semblen tindre una utilitat ben immediata, quasi instantània; però ¿què passa amb les matemàtiques pures, amb la lògica o les diferents filologies? ¿No tenen estes disciplines una utilitat mediata absolutament essencial i imprescindible en la nostra vida quotidiana? ¿Podem parlar de saber, desenvolupament, civilització o cultura sense passar per elles? La creença cega en els beneficis dels ensenyaments d’utilitat pràctica i immediata pot arribar a donar peu a situacions desconcertants i inèdites com la de la meua companya Empar, professora de llengua anglesa que, durant els duríssims anys immediatament posteriors a la crisi econòmica del 2008, feia classes d’anglés en una fundació de formació laboral molt lligada a un gran sindicat. Esta docent em va confessar que els seus alumnes, que eren bàsicament enginyers i directors de recursos humans acomiadats de les seues respectives empreses, moltes vegades se li rebotaven i li deien sarcàsticament, quan els manava deures, que: «no se hiciera la chulita con su carrerita literaria de tres al cuarto».
La pobra dona m’ho contava quasi amb llàgrimes als ulls, i jo mirava d’animar-la recordant-li que aquelles persones, que tenien una formació molt útil i exigent, li deien eixes paraules des del ressentiment i des de la frustració més evidents; que no en fera cabal. Ella era llicenciada en Filologia Anglesa i, en eixe moment de la història del nostre país, la demanda de professorat titulat en la llengua de Shakespeare era molt i molt gran. Li vaig recordar que, com diu el nostre refranyer, moltes vegades en la vida «val més arribar a hora que estar convidat».
Els seus frustrats alumnes havien fet carreres universitàries tècniques llarguíssimes, dures i molt útils i pràctiques i, ara que les coses anaven de capa caiguda, els havien fet fora del seu treball i havien perdut el seu estatus laboral, econòmic i social, mentres que ella, que havia estudiat un bell però «inútil» batxillerat humanístic i una simple filologia, no s’acabava la faena.
Esta anècdota verídica constituïx, al meu entendre, un avís molt seriós per a totes aquelles persones que consideren l’estudi de les llengües i de les humanitats un mer ornament estètic sense utilitat i que, influïts pels cants de sirena dels diferents «orfeons mediàtics» es dediquen en cos i ànima als estudis tècnics que aquells proclamen constantment als quatre vents com la panacea universal contra tots els mals que afecten la humanitat.
L’estudi de les matemàtiques pures i de les llengües naturals i les seues produccions intel·lectuals constituïx un saber molt bell i útil, per a tota la vida. Un saber que, tingueu-ho ben en compte, no passa mai de moda. Perquè, com deia aquell filòsof grec, l’ésser humà ha sigut, és i serà sempre, mentres existisca, un zoon phonanta i un zoon logon, un animal que parla i que raona. ¿Què és més important en el teorema de Pitàgores: la seua bellesa o la seua utilitat?
