És una de les companyies més veteranes del panorama teatral del País Valencià. Pot presumir de pionera (amb altres) en construir l’esplendor titellaire dels anys 80 i 90 i la seua indiscutible renovació. I tot i celebrar en 2021 quaranta anys “amb una sòlida producció i un equip artístic consolidat, mirant cap al futur amb entusiasme i compromís…”, tal com van dir, tot i això, s’ho deixen. El director i cofundador, Jaume Policarpo, es jubila. El Teatre Rialto de València acull del 15 al 18 d’octubre l’estrena de l’espectacle Corol·lari. Dir adeu sense acomiadar-se, amb el qual Bambalina Teatre Practicable s’acomiada dels escenaris. El muntatge, dirigit per Policarpo, naix a partir de la proposta dramatúrgica de diferents autors valencians per a concloure i celebrar la trajectòria artística de Bambalina.
Cal recordar que durant anys, la companyia fou Bambalina Titelles. I que a ella (bàsicament, als germans Jaume i Josep Policarpo i a Vicent Vila) li deuen haver fet de la Vall d’Albaida l’epicentre d’aquesta disciplina. De la seua mà es va originar (1985), créixer i consolidar el MITA (Museu Internacional de Titelles d’Albaida) i la Mostra Internacional de Titelles de la Vall d’Albaida (1987), de les més prestigioses de l’estat i que ara precisament (del 5 al 8 de novembre) comença la seua edició número 41 amb funcions que arriben a 22 municipis de la comarca i, cada any, amb diverses propostes estatals, valencianes i estrangeres.
Però Bambalina va evolucionar. Després de vora vint anys amb titelles, es va convertir en Bambalina Teatre Practicable. Era l’any 2000 i iniciava així una projecció internacional gràcies a convenis amb institucions i festivals. Centrant-se especialment en el teatre per a adults, on explora propostes que van des del teatre de text fins a la manipulació d’objectes i materials. Uun híbrid persones-titelles de gran alçada teatral.
A través de col·laboracions i treballs més experimentals, la companyia desenvolupa el seu propi estil artístic. Amb la col·laboració de l’Institut Valencià de la Música aprofundeixen en la creació de peces musicals com a Història del soldat (2003), Carmen (2010) o Cenerentola (2008). També, en obres com Passionària (2001) o El somriure de Federico G. Lorca (2004), crida l’atenció aquest nou interés per personatges històrics enfront de la tendència dominant en anteriors obres, inspirades en éssers ficcionals procedents de la literatura. Amb Petit Pierre, de 2013, van comptar com a protagonista amb la reeixida actriu Adriana Ozores.
Corol·lari. Dir adeu sense acomiadar-se planteja un recorregut per la memòria creativa de la companyia. Segons els seus creadors, es tracta “d’un material escènic molt sensorial, fràgil i emotiu que discorre davant l’espectador, com la vida, per la senda del temps”, expliquen.
La peça sorgeix de l’aportació literària de huit dramaturgues i dramaturgs valencians, als quals es va proposar escriure un text lliure inspirat en alguna de les produccions i els titelles més representatius de la companyia. En este sentit, la iniciativa busca identificar, capturar i portar a escena les empremtes artístiques que Bambalina ha deixat en diferents creadors.
Arturo Sánchez Velasco, Xavier Puchades, Pedro Montalbán Kroebel, Rafa Segura, Maribel Bayona, Arantxa Cortés, Enric Benavent i Ángela Verdugo són els autors que han creat Corol·lari. Fidel al llenguatge que ha caracteritzat la companyia durant la seua trajectòria, l’espectacle combina la presència d’intèrprets i titelles en escena. El repartiment de l’obra està integrat per Ruth Atienza, Maribel Bayona, Vicent Domingo, Jaume Policarpo, Josep Policarpo, Gloria Sirvent, Marisol Limiñana, Àngel Fígols i Carmen Pérez Policarpo.
Bambalina és una companyia de titelles fundada en 1981. Des dels seus inicis, el seu objectiu ha sigut explorar noves formes d’expressió en les tècniques de manipulació de titelles. Durant la seua primera dècada, van alternar espectacles per a públic infantil amb produccions dirigides a adults. Claroscuro (1982) va ser un dels primers exemples del seu interés en la legitimació dels titelles per a un públic més madur. Aquesta primera etapa culmina amb un encàrrec del Centre Teatral Escalante, Pinotxo (1989), la seua producció més ambiciosa fins a eixe moment i que significa la seua definitiva professionalització.
En la següent etapa, a partir de 1990, Bambalina s’estableix a València i s’incorporen nous membres a l’equip. La companyia experimenta, amb la col·laboració de directors valencians, i aprofundeix en la interdisciplinarietat, especialment en l’ús de la música en les seues obres. La convivència entre manipuladors i titelles ja es converteix en una característica distintiva dels seus espectacles. Este tret cristal·litzà en Quixot (1991), un espectacle encara actiu fins fa molt pocs anys i del qual han fet més de 500 funcions en 40 països.
Des de 2016 fins al present, Bambalina ha consolidat un nou equip de producció i gestió. L’espectacle Kiti Kraft és el referent d’esta nova etapa i va obtindre en 2018 el premi Max al millor Espectacle Infantil, Juvenil i Familiar.
En la seua última etapa continuà amb l’adaptació de clàssics universals com La Celestina (que va rebre quatre Premis de les Arts Escèniques Valencianes: Millor direcció escènica, Millor adaptació de text, Millor actriu, Millor Espectacle de Teatre). L’agost de 2019 estrena Hamlet, el seu primer Shakespeare, en el Festival Sagunt a Escena. Jorge Valle, únic actor en escena és nominat com a Millor Actor en els Premis de les Arts Escèniques Valencianes en 2020.
Últimes produccions
Èdip, versió de Jaume Policarpo, s’estrena el novembre de 2020 en el Teatre El Musical de València i en 2023 estrena una versió ampliada que inaugura el Festival Sagunt a Escena. La seua última adaptació és l’obra Curial i Güelfa, estrenada en 2023 i presentada en la Mostra de Teatre d’Alcoi. Goya, pinturas negras i Alegria, ambdues de 2025, han estat les seus darreres produccions. Cucu, de 2022, fou el seu exitós retorn als titelles amb una trencadora posada en escena. Tot i aquest comiat, la companyia manté en gira aquest mes d’octubre La Celestina (el dia 21, a Londres); Dadá a Saragossa (24 i 25) i Goya. Pinturas negras, el 30 d’octubre a Alacant.
