D’una manotada violenta escombrà tot el que hi havia damunt la taula -l’escampada l’incomodà un poc, però… Ella, després d’un bes tòrrid, humit i inacabable, feu un bot sobtat i se li arrapà al cos, tenallant-lo per la cintura amb les cames, mentre li cercava delerosa el coll. Bracejava a la palpa però amb intenció, contactar amb la pell estimada per conquerir-la amb les mans, amb les dents, amb la llengua. Ell no defugia l’embat. Hi jugaven i feien dels cossos estimats un incruent camp de batalla -de moment.
I, en pocs segons, li llevà a estirons la camisa -mans i mossos apressats. Ella, ja sense la brusa, només duia els sostenidors amb els tirants caiguts i la falda estampada -li agradava molt i no volia retirar-la- feta un bolic en les lumbars. Amb un xiuxiueig entretallat, carinyo, has presentat l’IVA? S’acabà el termini ahir. I continuava el pantaix que s’acreixia com més va més. Hosti, no! Ai, ai, ai!, feu ella; mentre ell acotà el cap i l’arrecerà entre els muscles per esmorteir un calbot imaginari.
No passa res, o quelcom de semblant, interpretà ell. Ella, ingovernable i desfermada, li arrancà d’una estrebada dos botons de la camisa nova -ja me’ls cosirà la Merxe- i li arrapà el pit delerosa i alguns pelets arrissats se li quedaren entre els dits. Ell, adolorit, brandant-la en sopols i tot controlant la violència de l’aterratge, la deixà caure de tos sobre la fredor apegalosa del vidre.
Les seues boques se cercaven desesperades i les seues llengües pugnaven tothora entortolligant-se àvides i enjogassades. I has pagat la multa? Quina multa? Ai, ai, ai!, feu ella. De sobines i boquejant, mirava infructuosament d’abastar els llavis d’ell, que quedaven ara allà dalt i ara no se sabia ben bé on, aqueferats en tasques d’exploració íntima. La del radar, quina ha de ser! -amb un fil de veu gutural. Ai, ai, ai! -carasses d’una mort dolça que estava operant-se en el seu cos de dona madura desitjada i desitjosa. Ell tornà a acotar el cap i tancar els ulls, a la mira.
L’impost de successions està ja liquidat, amb veu resolta i esbossant un somrís de suficiència, durant una pausa estratègica, ell. Llavors, ella s’arquejà felina i notà un degoteig subtil de voluptuositat entre les cames. Quant? 22.000 euros. Ai, ai, ai!, feu ella, mentre li rajava l’amor a doll. I tornà a arquejar-se. Ell, mentrestant, tancava els ulls -sonava Tracy Chapman, pensà- i amb els capcirons dels dits recorria morosament l’orografia estimada, els replecs i els amagatalls profunds del cos adés evocat només en la distància i ara a frec d’espurnes de pell perlada.
També ha arribat una carta certificada de l’Ajuntament. Un impost nou de residus. No! Sí! Ai, ai, ai, feu ella. Alié al drama impositiu, ell travessava amorosidament, a poc a poc, planúries que s’encrespaven, trescava intrèpid per turons flonjos i, amb determinació, feia cims rocosos. També davallava lentament per valls i congosts que s’aborronaven i, al seu pas, s’obrien en rama, tremolosos, a la textura sedosa de les seues mans. I encuriosit explorava humitats amagades en balmes secretes que exhalaven tothora aromes i paraules d’amor. Entrava, a la fi, en agradosa combustió i el seu cos en donava senyals ferms i inequívocs.
I s’ha de fer una complementària, per més d’un pagador, ens passà per alt. El mirà fixament als ulls, obri la boca com un peix de llotja, començà a esbufegar l’escala de Do i, bellugant tot el cos en agitació rítmica, li apressà amb les mans l’escomesa violenta i definitiva. No!, sí!, no!, sí. Ai, ai, ai!, feu ella.
I augmentant a demanda la velocitat de la ferida amorosa, ell, ehem, caldrà tornar a pagar la taxa de la llicència d’obra del carrer Major; ha caducat. Ah, i l’IBI estava domiciliat, però no hi havia diners en el banc -i tancà els ulls i acotà el cap. No!, sí!, no!, sí!, ai, ai, ai, ai... feu ella, mentre esclatava, en pluja entretallada de lluminàries de colors, la gran palmera de la nit il·licitana. I ara què li dic al meu marit!?
No res, el de sempre, que n’haurà de pagar recàrrec.
