Alcàsser fou l’origen de tot plegat. El tractament del triple crim de què acaben de complir-se 20 anys va ser groguenc i groller, especialment el de les televisions privades, acabades d’eixir de l’ou. D’aquell episodi penós vam passar al boom del periodisme rosa, que també tindria el País Valencià –Tómbola– com a plató de proves. L’enrenou generalitzat a la premsa esportiva és bastant més recent, amb debats ensordidors i bipolars.
Darrerament assistim a la quarta generació –i més perillosa– de subproducte televisiu: els successos, els xafardejos i els fores de joc han contaminat la informació política, amb conseqüències ara com ara imprevisibles. És clar que hi ajuda la proliferació de casos de corrupció i la desconfiança estesa envers la classe dirigent, cada vegada més distanciada de la resta de la societat. També hi té a veure el context de crisi present: els drames personals del nostre voltant, la decrepitud imparable que ens fa ser pessimistes i maleir aquell qui mana. El resultat és una desafecció política –així, genèricament– descomunal, però furgar-hi de segons quina manera o organitzar segons quins debats amb segons quins convidats només pot empitjorar les coses.
El sorgiment d’espais sensacionalistes –en horari infantil– amb els polítics com a protagonistes n’és la prova més evident. Els paparazzi i els periodistes de guàrdia davant la residència del lladre de torn deslegitimen encara més la imatge dels governants i dels qui aspiren a ser-ho. No informen, fan soroll. Qüestionen el sistema imperant, amb tots els defectes que arrossega, però poden esdevenir l’avantsala de solucions miraculoses, pretesament redemptores, en realitat fatals.
N’hi ha que pequen per excés i n’hi ha que fan curt. Les televisions públiques valenciana i espanyola, mentrestant, s’esforcen a contar-nos una realitat paral·lela: Canal 9, amb l’absència crònica de debats plurals i uns noticiaris tan submisos al poder com sempre, i TVE, mirant d’imitar-la alhora que continua rebent guardons de l’etapa anterior. En un cas, a la figura del president de la Generalitat, no se’n contraposa cap, i en l’altre, el del govern espanyol gairebé no parla. Ni tan sols a Tengo una pregunta para usted, el primer tast de política-espectacle-televisada que vam dur-nos a la boca.
