La pantalla migpartida amb una cara a cada banda, crits, desqualificacions, rumors de nul·la solvència i, sobretot, un repartiment dramatúrgic dels papers. Si la socialització de la política era això que veiem ara al televisor de casa, hauria estat millor que es mantinguera reclosa als telenotícies i a les franges subsidiàries de la graella, circumscrita a un públic minoritari i ja ideologitzat.

Alcàsser fou l’origen de tot plegat. El tractament del triple crim de què acaben de complir-se 20 anys va ser groguenc i groller, especialment el de les televisions privades, acabades d’eixir de l’ou. D’aquell episodi penós vam passar al boom del periodisme rosa, que també tindria el País Valencià –Tómbola– com a plató de proves. L’enrenou generalitzat a la premsa esportiva és bastant més recent, amb debats ensordidors i bipolars.

Darrerament assistim a la quarta generació –i més perillosa– de subproducte televisiu: els successos, els xafardejos i els fores de joc han contaminat la informació política, amb conseqüències ara com ara imprevisibles. És clar que hi ajuda la proliferació de casos de corrupció i la desconfiança estesa envers la classe dirigent, cada vegada més distanciada de la resta de la societat. També hi té a veure el context de crisi present: els drames personals del nostre voltant, la decrepitud imparable que ens fa ser pessimistes i maleir aquell qui mana. El resultat és una desafecció política –així, genèricament– descomunal, però furgar-hi de segons quina manera o organitzar segons quins debats amb segons quins convidats només pot empitjorar les coses.

El sorgiment d’espais sensacionalistes –en horari infantil– amb els polítics com a protagonistes n’és la prova més evident. Els paparazzi i els periodistes de guàrdia davant la residència del lladre de torn deslegitimen encara més la imatge dels governants i dels qui aspiren a ser-ho. No informen, fan soroll. Qüestionen el sistema imperant, amb tots els defectes que arrossega, però poden esdevenir l’avantsala de solucions miraculoses, pretesament redemptores, en realitat fatals.

N’hi ha que pequen per excés i n’hi ha que fan curt. Les televisions públiques valenciana i espanyola, mentrestant, s’esforcen a contar-nos una realitat paral·lela: Canal 9, amb l’absència crònica de debats plurals i uns noticiaris tan submisos al poder com sempre, i TVE, mirant d’imitar-la alhora que continua rebent guardons de l’etapa anterior. En un cas, a la figura del president de la Generalitat, no se’n contraposa cap, i en l’altre, el del govern espanyol gairebé no parla. Ni tan sols a Tengo una pregunta para usted, el primer tast de política-espectacle-televisada que vam dur-nos a la boca.

Comparteix

Icona de pantalla completa