El València CF també és més que un club. De fet, és molt més que un club. És una societat anònima. Una mercantil privada, de la qual ara mana el multimilionari de Singapur Peter Lim. Fa molts anys que l’empresa va deixar de ser l’associació esportiva amb alguna possibilitat que l’aficionat o el vell soci poguera somiar amb presidir-la. Els governs, més de dretes o menys de dretes, van ajustar la legislació perquè l’opacitat i les butxaques foradades dels antics clubs de futbol emigraren cap a l’opacitat i les butxaques sense fons de les actuals societats anònimes esportives. En el cas d’això que es diu el primer equip de la ciutat de València, la factura pagada pels contribuents és majúscula. I no s’acaba mai, combreguen o no amb els colors de l’equip, siguen o no aficionats al futbol. Tothom que paga impostos, paga el futbol, perquè les administracions públiques que arbitren el repartiment de la recaptació ja fa molt temps que situaren el València CF (societat anònima esportiva) per damunt d’altres prioritats com ara els serveis socials, la sanitat, l’educació o l’urbanisme al servei de la gent i no de la gentola. Per a arribar a aquest despropòsit cal la complicitat d’una part de l’afició, la més sorollosa, alienada i irreflexiva, però també la submissió dels governs -municipal, autonòmic, etc.- i la rendició incondicional dels partits de l’oposició. En aquesta festa, gairebé tota l’esquerra, salvant honorables i escassíssimes excepcions, està desapareguda. Acovardida, desapareguda o ambdues coses.
La història recent de l’urbanicidi també té capítols exclusius amb el València CF -els seus dirigents, vaja- com a protagonista. Deixant de banda el joc de l’equip, tota la resta és un monument a la il·legalitat, l’excés i la corrupció. Auspiciada, tolerada, fins i tot participada per l’ajuntament de València i la Generalitat. Al camp de Mestalla el vianant encara pot apreciar les velles torres cantoneres que van estrangular el carrer de les Arts Gràfiques. Negoci ruïnós per al veïnat, operació especulativa dels directius de l’època (Paco Roig) i un bunyol estètic que dóna fe de l’aberració. Del pas de l’especulador Soler, més que un capítol, se’n podria escriure una enciclopèdia. La coincidència amb la bombolla de la construcció, va contribuir a augmentar els efectes del nyap. A aquesta època pertanyen, entre altres, requalificacions com ara la de Mestalla, en què l’ajuntament de Rita Barberà va discriminar favorablement l’alçada de les futures edificacions. Passar-se per baix cama el pla general d’ordenació urbana és marca de la casa. Un costum, a condició que beneficie les afinitats corresponents. L’esquerra municipal, també en aquesta operació, fou intimidada i finalment sotmesa, amb l’amenaça de llançar-li la turba anticatalanista. L’arma infalible de la dreta, des del colp d’estat del 1978. La condició de valencianista, a més de militar en el València CF, comporta tolerar i aplaudir qualsevol excés o il·legalitat que afavoreixi els interessos dels directius -o de tercers- de la societat anònima esportiva.
El monument a l’estadi desconegut de Campanar també ha fet córrer riuades d’euros amb càrrec al municipi. Que no és de Rita, per bé que després de vora un quart de segle ocupant l’ajuntament, podria semblar que és el corral de sa casa. Ací hi ha la factura interminable. Perquè, a banda de les successives requalificacions per a garantir els negocis passats, presents i futurs, hi ha tot el que queda per a facilitar els accessos i la mobilitat per al dia que, arribat el cas, hi haja que fer alguna cosa allà: jugar al futbol, presentacions falleres o actes d’adhesió delirant a qui corresponga. Durant més de 10 anys, l’ajuntament de València no li ha vingut de gust cobrar el deute a la mercantil futbolística (18 parcel·les i més de 20 milions d’euros) pel solar sobre el qual s’ha erigit el monument a l’estadi desconegut. Serà que els han sobrat els diners. Mentrestant, Bankia (abans Bancaixa) -un dels creditors-, va haver de ser nacionalitzada (rescatada amb diners públics), tot i que en el negoci futbolístic heretat actuava, fins el moment de la transacció al multimilionari Peter Lim, com un agent més del mercat futbolístic. I els partits emmudits, i la ciutadania, en la figuera!
Divendres passat, Rita Barberà anunciava -campanya electoral pura i dura- que firmarà un conveni amb l’empresa del senyor Lim, mitjançant el qual li deixa deu anys més perquè retorne el deute pendent a l’ajuntament. És a dir, que si l’alcaldessa, sobrada de diners com sembla, en lloc de reclamar-li els vint milions i escaig al multimilionari Lim, ajorna el deute, significa que la corporació està finançant el pobre Lim. Rita Barberà diu que no hi ha altra possibilitat i que l’acord és molt bo. Per a Lim, de cine. Ara ho hauria d’explicar als dependents i a tota classe de damnificats per la manca i deficiència dels serveis públics municipals. Arribats ací, caldrà pensar que la societat anònima no és el València CF, sinó la ciutadania rendida, estafada i amenaçada, però confiada que encara té alguna classe de propietat en el vell club.
Definitivament, ara i ací només s’hi pot ser ex valencià.
