Ben mirat, un país, diguen el que vulguen els essencialistes professionals, és això mateix, una societat civil: una estructura social relligada al voltant d’un cert model de relacions de privacitat, una xarxa particular d’associacions voluntàries (o intermèdies) i alguna mena de mercat interior. La resta és només metafísica i jocs florals. Ideologia, si vostès ho prefereixen, en el seu sentit exacte. L’estructura político-institucional corresponent a aquella societat –per autosatisfeta i vellutada que siga– n’és una conseqüència, una constel·lació icònica que dóna compte de la realitat social –civil. Poca cosa més. De fet, la classe política no és sinó una elit representativa, el símbol que visualitza aquell model social. Els presidents de la falla, si em permeten la broma.
La sintonia entre l’una i l’altra –entre la societat civil i la classe política que representa l’estat, vull dir– és la millor garantia de futur de la col·lectivitat. La institucionalització recent del projecte valencianista, posem per cas, pot jugar un paper mobilitzador de la societat valenciana; però, també pot escamotejar l’autèntic abast del procés de d’”invenció” del País Valencià modern. Com dic, les institucions són una esfera de la vida pública, però no l’única ni segurament –ai!– la més important. Si més no, des d’una perspectiva estratègica. Ho formularé amb una pregunta retòrica: és més important la Conselleria d’Educació o l’existència d’Escola Valenciana? En la resposta, hi entren tots els matisos, per descomptat. Són més rellevant els partits polítics independentistes catalans que l’ANC? Siga com vulga, la creença que les institucions oficials poden ser l’únic motor del canvi social és una fal·làcia demostrada per l’experiència en massa contextos. Més encara si tenim en compte que la funció bàsica de les institucions és el manteniment de l’estabilitat social.
Les diferències entre Catalunya i Euskadi, d’una banda, i Espanya, de l’altra, són les seues estructures socials, cosa que determinava, per exemple, distintes i diferents estructures de partits polítics –i no a l’inrevés. Al meu parer, la premissa “fer país” –tan basca com catalana i valenciana– tenia un sentit més compromès amb la pròpia societat que qualsevol programa liberal, socialdemòcrata o independentista, per necessaris que aquests siguen. Era un crit a favor de la cohesió social, el valor més transversal en un món més segmentat com més va. D’alguna manera, aquest va ser assenyalat per Durkheim, que subratllava la solidaritat orgànica, basada en la consciència individual en contraposició a la solidaritat mecànica. I, no cal dir-ho, per Alexis de Tocqueville. Al marge d’estatuts d’autonomia i de processos d’institucionalització, Catalunya i Euskadi –cadascuna a la seua manera– han generat models particulars de societat civil i de relacions socials que han mobilitzat voluntats i recursos fins i tot entre els militants de l’escepticisme com jo mateix. No sé què passarà diumenge a Catalunya. Però, segons la meua manera de veure les coses, la mobilització social que ha portat el nacionalisme català a les eleccions plebiscitàries de diumenge és tan important (sinó més) com el mateix resultat electoral. La “desconnexió” catalana respecte d’Espanya és un fet psico-social tangible i de dubtosa marxa a l’inrevès. Això, al seu torn, és la conseqüència d’un catalanisme cívic que travessa generacions, partits polítics i fins i tot classes socials. No és cap novetat, bé que ho sé. És, d’altra, el que pensa i defensa un servidor quasi des que portava pantalons. Ara no faig sinó repetir-me. Allò que importa estratègicament –allò que m’importa!– són els canvis socials, no solament els “polítics”. Els segons, de fet, haurien de ser un instrument per a aconseguir els primers, i no al contrari. Vaig dedicar un llibre al tema l’any 1994 (!) que potser –això vull pensar– encara pot interesar a alguna ànima beneïda: La utopia necesaria. Nacionalisme i societat civil (Bromera).
L’aposta civil és, finalment, un model contraposat als ideals orteguians segons els quals l’estat ha de ser el guia de la modernització i la vertebració socials. La via civil representa, per contra, defensa que la lluita ciutadana té importància al marge del mateix estat i de la consecució del poder. Les associacions voluntàries són, per exemple, l’espai simbòlic de la vida d’un país no intervingut per l’estructura institucional. Al cap i a la fi, són l’agent social transformador més eficaç i també l’assegurança, quan funcionen adequadament, de la cultura democràtica directa. Són, al seu torn, un antídot contra la narcotització manipulativa dels vells “aparells d’estat” i dels hàbits, els gustos, les idees i costums que imposen les multinacionals del consentiment social. No oblidem que els moviments de tall feixista naixen, en última instància, de la crisi de consciència cívica. L’aparició del blaverisme –moviment feixista valencià gestat durant la malanomenada transició política– té molt a veure amb la crisi civil produïda a la ciutat de València durant els anys anteriors i posteriors a la mort del dictador Franco. El reforçament de les estructures cíviques és, com a conseqüència, un antídot contra qualsevol autoritarisme.
D’ací que, segons la meua manera de veure les coses, és tot un contrasentit que la societat civil jugue a substituir els partits polítics i el seu objectiu legítim –que no és un altre que la consecució del poder institucional. La societat civil no ha de buscar el poder. La societat civil és el poder. O, amb més precisió semàntica, si volem: la societat civil no necessita el poder polític perquè és el poder social. Una bona part dels valencianistes ja tenen (una bona part) del poder polític. I no seré jo qui li traurà importància al fet, per descomptat. Ara bé, derrotat i sotmés l’exèrcit popular –una prioritat tant política com moral!–, ja podem tornar a discutir si hem de vendre el València CF i el Llevant UE, si és necessària una xarxa associativa valenciana, uns moviments socials que defensen la vida dels barris i del territori, unes entitats bancàries autòctones i autònomes, un mercat interior recolzat en l’economia productiva i el comerç de proximitat, una indústria cultural que definisca un espai de comunicació i un mercat cultural sostenible, unes empreses informatives que publiquen els seus productes en la nostra llengua, etc. O podem fiar-ho tot als resultats d’unes eleccions al Congrés dels diputats. Com vostès preferisquen …
