Quan la remor de les veus s’apaga lentament, les dolçaines acaricien el silenci, amb tendresa al principi, com si compartiren l’esforç dels homes i les dones que sustenten la base del castell amb els pits inflats, les cames afermades i els braços tremolosos; però quan els timbals redoblen amb més força i un calfred col·lectiu fa estremir la multitud, el crit agut de les dolçaines s’enlaira com una pluja de fletxes o de bastonets que, en caure mansament, penetren en els cors estovats de la gent, que respira alleugerida quan, a poc a poc, les figures es desfan per tornar a començar quan ho diga el mestre, que té una autoritat indiscutible.
Les dones, els homes i els xiquets de la colla respiren, es refresquen i somriuen; el mestre fa una ullada per comprovar que tots són al seu lloc i, de seguida, recomença la mateixa harmonia venerable, com les onades d’una mar de música que s’allunyen de la platja per tornar amb més ímpetu, en una melodia eterna que mai no ens cansaríem de sentir.
Cap a migdia, els sofregits sensuals guaiten per les finestres i a les cuines hi ha bafs de verdures i carn, de cigrons cuits, de pilotes amb un subtil perfum de canyella, que esperen l’hora grata del dinar, de compartir l’olla o la paella amb parents i amics, mentre als carrers, la suor neta de les donzelles es barreja amb l’aroma aspra i penetrant de la pólvora festiva.
Hui i demà, Algemesí fa gust de festa grossa, de paelles que es couen amb més amor que foc, d’olles que deixen un dit de brou espès al plat, de coques fines com un mos de núvol i de treball silenciós les nits d’hivern, quan un poble sencer assaja els balls o els càntics piadosos que el cor dedicarà a la patrona en les vespres de hui i en la missa solemne de demà… Al llarg de tot l’any, la gent d’Algemesí cus els vestits, reforça els músculs, repara velles ferides i enyora l’arribada de setembre.
Els amics que es retroben pels carrers plens de gent mudada s’abracen, es conviden i es conten la vida, feta de llums i ombres, d’anhels i de fracassos; els amants clandestins i els beneïts per la mà apostòlica de sant Jaume, acosten els seus llavis als llavis de l’amada; xiulen per dalt dels caps els bastons dels tornejants, evolucionen les betes i els arquets, suen les mans que s’aferren a l’esquena dels altres, els peus descalços que busquen un suport…
La vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte, reforçats per un sisè sentit que deu ser l’alegria de pertànyer a un poble, de sentir-se unit a una muixeranga que ens ajuda a superar dificultats i penes, posen de manifest que les fetes d’Algemesí són les més sensuals del món, les que millor gaudeixen els cinc sentits humans. I, mentrestant, la muixeranga sona en la llunyania, com un bàlsam per a les ànimes ferides o com un himne que pertany a la humanitat però ha de ser, sobretot, un patrimoni del poble valencià.
