Que vinga Der Spiegel i que ho veja

Em conta una amiga que el seu fill de 12 anys va arribar un migdia a casa amb un company de l’escola. “És que s’ha desmaiat”. La nostra parla popular contempla l’accepció ‘estar desmaiat” quan es té molta gana. Però el desmai d’aquest xiquet era doble: es va marejar perquè portava més d’un dia sense menjar. La meua amiga, que apenes si dorm pensant en què passarà en pocs mesos quan al marit se li acabe el subsidi de l’atur, li va oferir un bon plat de putxero que el xiquet va devorar en un no res.

Conec famílies d’allò que es deia “classe mitjana” que han estat dies sencers menjant arròs bollit acompanyat, com en els temps del racionament, del que trobaven en la nevera: un ou, una llanda de tonyina, una tomaca. Tot siga per enganyar la panxa i no quedar-se sense aigua, sense llum o sense casa per no pagar els rebuts mensuals. Seran votants del PP, en opinió de Maria Dolores de Cospedal.

I també conec qui, de l’altra banda, no s’acaba de creure que hi haja persones que estan passant gana, perquè, diuen, ja haurien eixit al carrer a tirar pedres. Igual té que organitzacions com Cáritas, la Casa de la Caridad de València o els Bancs d’Aliments estiguen alertant de l’augment alarmant de famílies que han d’atendre, o que alguns governs autonòmics com l’andalús hagen ordenat que les escoles donen de menjar als alumnes tres vegades al dia.

En abril, la revista Der Spiegel, la de més difusió a Alemanya i la més potent d’Europa, va publicar un reportatge titulat “La mentida de la pobresa. Com els països en crisi amaguen la seua riquesa”, anàlisi adientment il·lustrada amb la fotografia d’un camperol mediterrani dalt d’un burro carregat de feixos de bitllets.

Com no tinc el do de llengües de Sant Vicent, no he pogut interpretar correctament el reportatge original en alemany traduït pel senyor Google, però recomane llegir l’article del corresponsal de La Vanguardia a Berlín, Rafael Poch. Sembla que la revista ve a dir que els països del Sud no som tan pobres perquè el nombre d’habitatges en propietat és més alt que a Alemanya, entre altres dades aportades pel Bundesbank.

Ja hem perdut moltes coses, però la realitat ha de ser un valor innegociable. Quan un xiquet no menja, és que no menja, sis milions d’aturats són sis milions d’aturats, i quan et fan fora de casa no te’n vas a una suite del Palace. En un article publicat per la Fundació Roger Torné, la periodista Anna Boluda explica que el 10% de les famílies espanyoles tenen tots els seus membres a l’atur, que un 21% de la població està sota el llindar de la pobresa, i que el 44% de les llars no poden fer front a despeses imprevistes.

La pobresa infantil al nostre estat és de les més altes dels països industrialitzats, només per darrere de Letònia, Estats Units i Romania, segons la UNICEF. I des d’aquest organisme de l’ONU s’ha encetat una campanya de recollida de firmes (a la qual us convide a participar) per a demanar a les nostres administracions públiques que actuen ràpidament.

Xiquets malnodrits, iaios arruïnats per la banca i milions d’homes i dones en l’atur no sols contemplen cada dia el seu horitzó vital arrasat, sinó que, a més, se’ls exhorta al conformisme en nom de la teologia macroeconòmica, quan no se’ls fa sentir culpables. Una autèntica provocació per a qui encara crega en la dignitat humana. El xiquet desmaiat que la meua amiga va alimentar amb un plat de putxero és un dels 2.200.000 infants que tenim sota el llindar de la pobresa. Que vinga Der Spiegel i que ho veja.