Compre llibres de manera regular i continuada, a voltes compulsiva, per raons diverses. Arribe a pensar que els compre pel mateix gust de comprar-los, d’endur-me’ls a casa, al marge del seu suposat interès o de la meua intenció de llegir-los d’immediat. Tinc dos lleixes destinades a les lectures pendents, reblides d’exemplars de totes els gèneres. Desgràcia, de J. M. Coetzee, ha estat allí, enmig de la lleixa d’espera, fins que –ara no sabria explicar per què– vaig escollir-lo fa uns dies, cansat d’altres propostes que m’he deixat a mitges i he situat en un altre estant a banda, com en la safata d’eixida de l’ordinador, entre el dubte de tornar-hi o de passar-lo a les lleixes dels llibres llegits i amortitzats. Com qualsevol altre llibre de Coetzee, no l’he pogut deixar fins que me l’he engolit de cap a cap. La prosa esgarrada i directa, sense lloc per a la debilitat sentimental de J. M. Coetzee t’enganxa sense consideració. Les emocions que hi comunica són sovint a l’alçada del vertigen. La culpabilitat del protagonista és descrita ací sense pietat, realista fins al pànic. Ben mirat, una d’aquelles històries de què la vida n’és plena. Literatura o periodisme?
2.
D’una carta de Vicent Blasco Ibáñez a Teodor Llorente:
“(…) pues en esta ciudad donde la naturaleza respira arte y los hombres animalidad, donde causa más sensación el disparate de cualquier concejal que 30 libros nuevos.”
L’autor de La araña negra es refereix a la ciutat de València, per descomptat. I así nos luce el pelo, hauria dit el mateix don Vicent. Però, les coses, vull pensar, militant patològic de l’optimisme, han començat a canviar a fi de bé.
3.
Una mitja veritat és el que més s’assembla a una mentida, diu la cultura popular. I a l’inrevés, m’agradaria afegir-hi: una mitja veritat és el que més s’assembla a una veritat.
4.
Segons David Kolb, els llocs no són “places where we something is” (llocs on hi ha alguna cosa), sinó “places where we do something” (llocs on fem alguna cosa). Pensem-ho abans de triar on deixar caure el nostre cul.
5.
Déu, Pàtria, Rei. Com sabem els fills de tipògraf, són paraules amb majúscula obligatòria, capital, jeràrquica. Però també podíem haver escrit Amor, Ciència, Veritat.
6.
“Conviccions, se n’han de tenir, però poques”, assegurava Joan Fuster, amb precaució d’escèptic professional. Certament, s’han de tenir poques conviccions, però se n’han de tenir. L’aforisme –plagi i homenatge– és igualment correcte, i el contingut més raonable.
7.
“Before the end of today, what would you wish to happen?” (“Abans que s’acabe el dia, què t’agradaria que passara?”).
M’ho ha preguntat la professora de conversa d’anglès. Contra tot pronòstic, no he sabut què contestar.
8.
La majoria de la gent que em rodeja és feliç amb situacions que, a mi, em solen fer desgraciat. I a l’inrevés. Hi ha qui necessita drogues, per exemple, i hi ha qui té prou a anar a missa major cada diumenge per aconseguir el mateix efecte. Hi ha qui és infeliç amb tots els béns materials al seu abast i qui només necessita un xiulet per sentir-se satisfet. Hi ha qui ha de prendre antidepressius i ansiolítics per alçar-se cada dia a treballar en l’oficina sinistra corresponent i qui seria el més afortunat del món de poder fer-ho. Arribats a un cert nivell de seguretat material, em fa l’efecte que la felicitat és la capacitat i la possibilitat de dir senzillament I would prefer not to (Preferiria no fer-ho), la clàssica màxima de Herman Melville en Bartleby, the Scrivener.
I la resta, com diu el clàssic, és només literatura.
9.
La nostalgie n’est plus ce qu’elle était és el títol de la magnífica autobiografia de Simone Signoret. Però, si bé ho pense, jo tinc nostàlgia del que no passarà.
10.
L’aspecte més important de la memòria?, em pregunte sovint. L’oblit.
