No cal ser molt espavilat per comprovar, a la vista dels múltiples indicadors socials i econòmics, que el règim està en fallida. Els governs autoritaris d’allà i d’ací, vull dir els que ostenten Mariano Rajoy i Alberto Fabra, no se’n surten. I, allò pitjor, no tenen cap intenció de deixar-s’hi rellevar ni de facilitar a la ciutadania la possibilitat de pronunciar-se sobre la qüestió, sobre tantes qüestions, a través de les urnes. Resulta, si més no curiós, que algunes organitzacions de l’esquerra –genèricament d’esquerra, sense entrar en matisos que potser ens fotrien la classificació- reclamen al País Valencià eleccions anticipades, però no traslladen el mateix clam a l’àmbit de l’estat. Com si les polítiques que emanen de la Moncloa no foren tan devastadores, o més, de les que cou el (des)govern de Fabra. Fet i fet, ara mateix hi ha partits i coalicions de l’esquerra genèrica que s’afanyen a refermar o triar lideratges interns. Tot seguit fixaran els esforços en les eleccions al Parlament Europeu. I fins que no passe aquesta fita, no s’obriran els expedients de les autonòmiques i les generals. Tot plegat sembla un cicle agrari convencional, exempt de temporals, pedregades i pèrdues de collita. Mentrestant, però, les destrosses continuen: desnonaments, privatitzacions, l’espoli fiscal, desregularitzacions de tota classe, l’assalt a les pensions, el saqueig i la terra cremada… Fa l’efecte que l’esforç s’hi focalitza en el sosteniment dels vestigis de la Transició, abans que no en instaurar una societat democràtica amb una altra distribució dels recursos. Sense estratègies de mobilització intensa i persistent, el règim no es mourà. I amb majories absolutes del PP allà i ací, l’oposició parlamentària només esdevé una coartada que ni tan sols els hi fa cosquerelles. En fi…
Si preguntar no és ofendre, fóra convenient que els partits i organitzacions de l’esquerra genèrica, particularment els seus líders i portaveus, s’afanyaren a explicar a la gent com faran si hi ha eleccions i la dreta no obté prou vots per a governar les principals institucions del País Valencià. Això de les primàries pot reportar-los una certa eufòria i expectatives, però no és prou. Tampoc no valen les promeses i compromisos en sanitat, educació, dependència, caixes d’estalvi, justícia i causes penals contra els saquejadors, radiotelevisió pública…, sense precisar com (ho faran), quan (ho executaran), quant (costarà) i d’on (trauran els recursos). Perquè una cosa és la prudència, la discreció i l’habilitat per a sortejar els paranys de la dreta, i una altra transitar d’ací fins a l’escrutini expressant desitjos, regalant les oïdes de la ciutadania amb escenaris comuns i retòrica buida. Si preguntar no és ofendre, podrien anar concretant?
