És la primera vegada, des d’abans de la mort de Franco, que un dirigent espanyol suposadament d’esquerres s’atreveix a distingir entre dues Catalunyes: entre els catalans autòctons i els al·lòctons, per dir-ho en els termes geogràfics que Iglesias fa servir. Gràcies que ho ha fet un espanyol. Si això ho haguera dit un català, de dretes o d’esquerres, hauria estat acusat de seguida de segregacionista i nacionalista ètnic. Amb tota la raó del món, per descomptat. L’argument de Pablo Iglesias és un recurs predemocràtic basat en una idea herderiana (romàntica) de la societat i atempta contra la idea de nació cívica que presideix el catalanisme des de fa dècades. Per paradoxal que semble, el discurs de Pablo Iglesias impugna la pràctica dels partits polítics i moviments socials que concorren a les eleccions sota la seua candidatura. La marca electoral de Podem a Catalunya –Catalunya, sí que es pot– és l’hereva de la tradició del PSUC, un partit compromés com cap altre a Catalunya en la cohesió social al marge de la procedència dels habitants. El llibre de Paco Candel Els altres catalans (1964) i bona part de l’obra de Vázquez Montalbán són expressions d’aquesta tradició. És tremendament injust, en aquest sentit, implicar la memòria del PSUC (i els moviments socials satèl·lits) com a factor de qualsevol segmentació social. Si algun homenatge mereix encara el PSUC és per la seua contribució a la lluita pels drets nacionals, socials i polítics dels ciutadans de Catalunya. Fa molt lleig, en aquest sentit, el silenci de persones com ara Dolors Camats o Joan Herrera davant de la retòrica etnicista i separatista del seu soci podemita. El procés de construcció cívica de la Catalunya postfranquista, més enllà de les circumstàncies de cadascú, ha generat identitats individuals diverses i objectius col·lectius compartits. Per una obvietat que convé subratllar: perquè el projecte nacional català (i la normalització lingüística com a punta de llança) no té res a veure amb cap projecte de reconstrucció d’una identitat passadista, sinó amb la “invenció” d’una identitat sorgida de la relació dialèctica entre tots els sectors implicats en la vida civil. El politòleg Iglesias hauria de saber que, abans i després de Franco, els catalans d’origen al·lòcton han sigut una força determinant en aquest procés, que supera el “culte a la tradició” dels sectors conservadors. Precisament perquè la normalització lingüística i la construcció nacional, d’una banda, i el pensament progressista, de l’altra, han sigut expressions d’una mateixa lluita. La llengua catalana, lluny de dividir projectes, ha esdevingut el símbol més visible d’una cosmovisió alternativa a l’espanyolisme autoritari. Parlar de “Catalunya auténtica”, com va insistir Iglesias en un altre míting al barri del Carmel de Barcelona per a referir-se a la cultura al·lòctona, és un pensament esbiaixat cap a l’essencialisme etnicista de base inevitablement reaccionària. El politòleg hauria de reconéixer, per contra, que la integració en el projecte catalanista és la millor garantia per a la mobilitat social dels ciutadans del país. Per la seua banda, la distinció segregacionista bloquejaria la mobilitat d’aquells sectors socials desfavorits per l’atzar de l’origen geogràfic i/o de classe. L’estranyament i l’autoestrangerització en serien les conseqüències. La identitat social catalana, lluny de fonamentar-se en trets separatistes com invoca el discurs etnicitsa, és resultat d’un sentiment de pertinença a una comunitat caracteritzada per l’acceptació de la diversitat i la construcció d’una cultura cosmopolita, amb la ciutat de Barcelona com a porta de la modernitat.
No es lícit tampoc, com es desprén de les paraules d’Iglesias, suggerir una escissió classista entre del catalanisme, d’una banda, i els sectors populars, de l’altra. L’analista social (i especialment els politòlegs) no haurien de confondre els sectors intel·lectuals amb una determinada classe social, ni molt menys estigmatitzar-los com antipopulars. L’origen intel·lectual de qualsevol moviment social és un valor en ell mateix. Els valencians sabem millor que ningú que, juntament amb l’anticatalanisme, la característica fonamental del blaverisme és el seu component antiintel·lectual, populista i xenòfob. El suposat analista tampoc té dret a deïficar, contràriament, cap opció político-social pel fet de ser “popular”. La glorificació de “lo popular” sol justificar, allà i ací, les barbaritats més salvatges. Finalment, Iglesias omet la tradició del catalanisme obrer, profundament compromés amb la qüestió nacional, molt abans que la burgesia industrial i comercial perdera els mercats exteriors a la darreria del XIX i descobrira la carta nacionalista com element protector dels (seus) mercats interiors.
En el meu cas particular, Marta Mata –pedagoga fundadora de l’Associació de mestres Rosa Sensat i regidora del PSC a l’Ajuntament de Barcelona– i Francesc Vallverdú –sociolingüista vinculat al PSUC– m’ensenyaren a la segona meitat dels anys 70 que tot aquell que vivia i treballava a Catalunya era i havia de considerar-se català sense distinció. El discurs etnicista de Pablo Iglesias pot comportar-li uns rèdits electorals que segurament es disputarà amb el PP, Ciutadans i el PSC. Però, al marge de la revolució cívica que representa el procés independentista de Catalunya i els seus valors alternatius, Podem està a punt d’esdevenir la darrera versió d’una idea d’Espanya filla del regeneracionisme espanyol del 98. I Pablo Iglesias –víctima d’una indigestió d’Ernesto Laclau– un succedani d’Alejandro Lerroux incomprensiblement alçat sobre les espatles de la bona gent de Catalunya sí que es pot.
