En l’actualitat són tres els bisbes valencians que estan al capdavant de tres diòcesis catalanes: el bisbe Agustí Cortés, al bisbat de Sant Feliu des de la seua creació, el 2004, el bisbe Enrique Benavent, al bisbat de Tortosa des de 2013 i el bisbe Salvador Giménez, a Lleida, des del passat 20 d’aquest mes.
Però a més d’aquests bisbes actuals, n’hi han hagut altres bisbes valencians a Catalunya en els últims trenta anys, tots ells plenament integrats en les diòcesis que els han acollit. Així, a Tortosa hi hagué el bisbe Ricard Mª Carles de 1969 a 1990, any que va passar a l’arquebisbat de Barcelona, on s’hi estigué fins el 2004, quan li va ser acceptada la renúncia. També fou pastor de Tortosa, des del 1997 al 2013, el bisbe valencià Xavier Salinas. I a la diòcesi de Lleida hi hagué el bisbe Joan Piris, des del 2008 fins que va ser substituït el 20 d’aquest mes, pel també bisbe valencià Salvador Giménez. I això en els últims trenta anys, perquè durant el segle XX hi hagueren també altres bisbes valencians a Catalunya, com el bisbe Tarancon a Solsona, el bisbe Reig a Barcelona, el bisbe Laguarda, primer a Urgell i després a Barcelona i el bisbe Benlloch a Urgell.
L’arqubisbe Jaume Pujol, Primat de Tarragona
La incomunicació total entre dues Esglésies veïnes i amb una mateixa cultura i una mateixa llengua, és un fet anòmal. Entre aquestes dues Esglésies no hi ha cap coordinació entre delegacions diocesanes d’una i d’altra part del Sènia, cap contacte entre les diòcesis, cap col·laboració entre els bisbes valencians i catalans, com sí que n’hi ha hagut entre els bisbes bascos i el de Navarra a l’hora de fer alguna pastoral, o entre els bisbats valencians i els de les Balears, amb reunions periòdiques, pel fet que formen part d’una mateixa Província Eclesiàstica.
És evident que el tarannà dels bisbes de les diòcesis valencianes i el de les diòcesis catalanes és diferent. Fins i tot és diferent l’actitud que tenen els bisbes valencians, abans i després d’arribar a Catalunya.
A Catalunya, els seus bisbes, la majoria nascuts al País, però també els valencians que estan al capdavant d’aquestes diòcesis i que s’han integrat totalment, han sintonitzat plenament amb el poble que serveixen, utilitzant la seua llengua i assumint les seues tradicions. Pel contrari, els bisbes de les diòcesis valencianes (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal i dels de Tortosa) no han assumit mai la llengua i la cultura que ens fa valencians. I d’ací la nul·la relació de les diòcesis valencianes amb les diòcesis catalanes.
La Diócesi de Tortosa, amb territori valencià i català
En el procés democràtic que viu Catalunya i que hui, a les eleccions al Parlament pot obrir un nou escenari polític, l’Església Catalana s’ha mantingut en una actitud de respecte, amb un comportament exquisit pel que fa a la independència Església-Estat. I per això, en una nota del passat 7 de setembre, els bisbes catalans defensaven la legalitat de totes les opcions polítiques. Els bisbes catalans afirmaven en aquesta nota “el nostre amor a la Pàtria catalana a la qual l’Església ha volgut servir des dels seus inicis i el nostre respecte per la legítima diversitat d’opcions que se sotmetran a votació”. Per això els bisbes de les deu diòcesis catalanes, han manifestat que “no toca a l’Església proposar una opció concreta, però sí que defensa la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte a la dignitat de les persones i dels pobles”.
És evident que l’actitud dels bisbes catalans pel que fa al procés que viu Catalunya (un procés democràtic, cal no oblidar-ho), no és compartida pels bisbes valencians, i això dificulta encara més qualsevol relació entre l’Església Catalana i l’Església Valenciana, que tenen punts de vista molt dispars, no només pel que fa a aquestes eleccions i a les opcions polítiques que hi ha en joc, sinó també en relació a molts altres temes.
També el papa Joan Pau II quan visità l’ONU, el 5 d’octubre de 1995, deia: “La pau es fonamenta, no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència. Els drets de les nacions no són sinó els drets humans considerats en el nivell de la vida comunitària. La nació té un dret fonamental a l’existència; a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seua sobirania espiritual; a modelar la seua vida segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories”.
L’arquebisbe Antonio Cañizares, de València
Malgrat la proximitat geogràfica i l’afinitat cultural, aquestes dues Esglésies, desgraciadament, continuen vivint sense cap mena de contacte o de col·laboració.
Quin serà en el futur la relació entre l’Església Catalana i l’Església Valenciana? El bisbat de Tortosa hauria de ser cruïlla i pont entre pobles veïns i entre Esglésies germanes. Però dubte molt que ho siga, si l’actitud de l’Església Valenciana continua com fins ara.
El paper de l’Església Valenciana i Catalana en la transmissió de la fe i en la defensa de la cultura, podria quedar resumida en les paraules del papa Francesc en la canonització de Fra Juníper Serra, el passat dia 23 a Washington, quan definí aquest franciscà, com aquell que va “defensar la dignitat de la comunitat nativa, protegint-la d’aquells que havien abusat d’ella”.
