Aquests individus que posen cara d’espant davant l’allau de desnonats als quals han deixat sense sostre els senyorets als quals serveixen –la banca delinqüent-, adopten una impostura tan previsible com absent de credibilitat. Alhora fan mans i mànigues a fi de desviar l’atenció de l’atapeït calvari processal que els afecta com a conseqüència del saqueig i les complicitats. No cal penedir-se, per tant, de la tropa patibulària, ni caure novament en el parany. La dreta carpetovetònica acumula una llarga tradició en fabricar cortines de fum per a distreure l’atenció d’allò veritablement transcendental. És una de les especialitats de la casa, que sempre ha comptat amb l’ajut imprescindible de la caverna mediàtica. A manar, que per això paguen a la legió de sicaris, tertulians, comissaris polítics, analfabets i resta d’indigència intel·lectual. Ara carreguen contra les plataformes de desnonats. Es tracta de criminalitzar les víctimes amb un doble objectiu: servir a l’amo –al banquer- i de pas situar l’atenció del públic lluny dels escenaris criminals que envolten el principal partit de la dreta i les administracions que ha enfonsat durant l’ocupació.
L’escarni és patent de la dreta. L’escarni, que en l’expressió que ha pres volada en castellà se’n diu “escrache”, no és l’últim invent dels desesperats que han assolit un grau més intens d’indignació en el trajecte fins a l’acabament de la paciència. Quan un estúpid del calibre d’Esteban González Pons tira mà de la demagògia –una altra especialitat de la casa- per a denunciar el pànic familiar davant els desnonats que li porten el missatge en ma a la porta de casa, està molt lluny de ser un tsar desvalgut a mercè dels bolxevics. El demagog fa allò que pot per evitar veure’s reflectit en el mirall que li retorna la imatge de qui ha fet de l’escarni, abans i ara, una arma de coacció habitual. Per això, quan González Pons s’hi veu en el gueto de Varsòvia assenyalat amb l’estrella de David pels desnonats, resulta simplement patètic. I les comparacions, ara sí, ofenen.
L’escarni, l’especialitat de la dreta, és assenyalar els professors que –diuen- intenten adoctrinar els estudiants. Que no són precisament els que porten sotana i prediquen barbaritats indemostrables amb càrrec als pressupostos públics. Manera de desviar l’atenció sobre el desmantellament del sistema educatiu públic, el fracàs escolar acumulat i la insolvència política per a gestionar amb decència qualsevol negociat? Disparar contra el professorat, tirant ma de les mentides que calga. L’escarni també consisteix a assenyalar els mestres, col·locant-los una diana perquè qualsevol oligofrènic es prenga una llicència en nom de la causa. De quina causa? Això ja s’estudiarà quan arribarà el cas.
L’escarni, en fi, fou la (incorrectament) anomenada “batalla de València”, aquell colp d’estat dels anys 1978 i següents, qualificada per Josep-Vicent Marqués com “una discreta matança”. La cacera del catalanista no només va fixar a sang i foc els marges perquè l’esquerra assumís la pròpia castració programàtica sota una amenaça permanent, sinó per a impedir qualsevol avanç en la normalització lingüística i en la recuperació identitària de la ciutadania del País Valencià. I aquest escarni encara continua. D’exemples n’hi ha per donar i vendre.
