Va ser el 14 de novembre de 1963, quan el diari Le Monde publicava l’entrevista que el periodista José Antonio Novais va fer a l’abat Escarré. Amb aquestes declaracions en defensa de Catalunya i per una reconciliació entre les dues parts enfrontades per la guerra, l’abat Escarré es feia ressò de les aspiracions de molts catalans, a favor d’un futur democràtic.
Set mesos després de la publicació de l’encíclica Pacem in terris, del papa Joan XXIII, que recolzava la defensa dels Drets Humans i els governs democràtics, a Catalunya començà una campanya que demanava a l’Estat la normalització del català (prohibit pel franquisme) a l’ensenyament i als mitjans de comunicació.
En aquest context de reivindicació catalanista i per la democràcia, s’emmarquen les declaracions de l’abat Escarré, obertament antifranquistes, que considerava que, malgrat el caràcter oficialment catòlic de l’Estat, aquest “no obeeix els principis bàsics del cristianisme”. Per a Escarré, com no podia ser d’una altra manera, “on no hi ha autèntica llibertat, no hi ha justícia”.
L’abat Escarré, a més de demanar que el poble tinguera l’oportunitat de triar lliurement el seu govern, volia també llibertat de premsa, la fi del clima de guerra civil i la defensa del català, no com “un deure, sinó ben bé com una necessitat”. I és que després de 24 anys de finalitzada la guerra, no hi havia hagut per part del Règim cap intent de reconciliació entre els dos bàndols: “No tenim 25 anys de pau sinó 25 anys de victòria”, deia en aquella entrevista l’abat Aureli. Per això, l’abat Escarré animava a treballar profundament a favor dels valors que alliberen els hòmens, per tal de construir així, un futur que supere el passat.
L’abat Escarré també feia menció dels presos polítics i de Catalunya, “una nació entre les nacionalitats” que viuen a l’Estat espanyol, denunciant el fet que “el Règim posa dificultats a la cultura catalana”.
El número de Le Monde del 14 de novembre que portava l’entrevista, no va arribar als quioscos de l’Estat, ja que va ser segrestat pel Règim, del qual, Manuel Fraga n’era el ministre de Información y Turismo . A més, en un clima de repressió contra Catalunya, uns dies després de les declaracions de l’abat Escarré, va ser clausurada la seu d’Òmnium Cultural i assaltat el Casal de Montserrat a Barcelona.
Home d’una gran complexitat, l’abat Escarré, malgrat les seues llums i ombres, va tindre, com ha dit el P. Josep Massot, monjo de Montserrat, “un paper de primer ordre en la vida de la Catalunya de la postguerra i va contribuir decididament a la reconstrucció de Montserrat i a la seua inserció en les inquietuds i els desigs del seu poble”. I és que, si al començament del seu abadiat el P. Escarré podia sentir alguna afinitat amb el qui veia com a vencedor del comunisme ateu, “alliberador” de la persecució religiosa i “protector” de l’Església, aviat hagué de lluitar contra les ingerències del Règim en la vida de la mateixa Església. De fet, no era el Règim qui servia l’Església, con volien fer creure, sinó que era el franquisme qui se servia de l’Església.
Ja la Nit de Nadal de 1962, en l’homilia de l’Eucaristia, l’abat Escarré va denunciar la realitat dels presos polítics a l’Estat espanyol.
L’abat Escarré va nàixer el 1908 i ingressà a Montserrat amb 15 anys. Als 39 va ser nomenat Prior, i als 46, abat.
L’abat Escarré, com ha dit el P. Massot, “per un cantó jugava amb la convicció, la carta de l’adhesió a Franco i per l’altre, afavoria posicions que a la llarga soscavaven l’autoritat del Caudillo”.
De tota manera, les declaracions a Le Monde de l’abat Escarré ara fa 50 anys, van significar la denúncia d’una veu d’Església contrària al Règim i a la seua política anticatalana.
L’abat Josep Mª Soler, declarava fa uns dies: “Les coses han evolucionat, i avui dia, desitgem i proclamem bastant més, perquè l’autoconsciència dels catalans i l’articulació de la nostra nació en l’Estat actual, han desvetllat la convicció que entre els Drets Humans també hi ha el de decidir el nostre futur”. I és que com va escriure el professor Vicens Vives, “Montserrat ha expressat la força de la recuperació del sentiment català”. Ahir, hui i sempre!!
