Aquesta no ha estat la tònica habitual de Barberà, però. Generalment s’ha mantingut apartada dels debats idiomàtics, conscient que el sentit comú –la ciència– parava molt lluny de les teories secessionistes avalades per alguns representants del seu partit. Si haguera posat tant d’èmfasi a proclamar l’existència d’una “llengua valenciana” com n’ha posat a l’hora de desprotegir el Cabanyal o d’arrasar l’horta, el mal que hauria provocat seria considerable. És una veu molt autoritzada al si del PPCV, si no la més autoritzada de totes.
Barberà és un altre exponent de la dreta analfabeta i manipuladora que ens ha tocat patir. Una entre tants, simplement això. Ni tan sols la convivència al seu equip de govern amb persones antigament afiliades a Unió Valenciana –Alfonso Novo, Mayren Beneyto, Juan Vicente Jurado, Vicente Aleixandre o Maria Àngels Ramon-Llin– no ha implicat una radicalitat major en aquesta matèria. Ans al contrari, Barberà va afanyar-se a escriure normativament els bans i la paperassa consistorial així que, el 1995, va aconseguir deslliurar-se del partit regionalista i va començar a governar amb majoria absoluta. Convé no oblidar-ho.
El quart de segle de Barberà al capdavant de l’Ajuntament no s’ha caracteritzat per una excessiva tensió filològica. València és l’indret on el caloret de la batalla lingüística sempre ha estat més pujat de to, amb unes conseqüències dramàtiques per al conjunt del país. En canvi, ella no n’ha fet bandera, o no tant com podria haver-ho fet. I no sols això, sinó que des de fa temps, de ja fa alguns anys, les plaques blaves dels carrers del cap i casal –totes– són retolades exclusivament en la llengua pròpia, amb una correcció exquisida. Sense bilingüisme ni concessions de cap mena. Això tampoc no hauríem d’obviar-ho.
En realitat, el pes dels arguments, el pes de la veritat, s’ha imposat a les veleïtats dels miserables. El debat tòxic sobre la filiació de la llengua a poc a poc ha quedat soterrat gràcies a la dignitat dels que han sabut mantenir-se drets quan volien tombar-los. L’estratègia de la confusió ha perdut la guerra contra la raó. I Barberà, que ara fa 24 anys no hauria sentit la necessitat de demanar perdó –quantes vegades ens havia demanat perdó, Rita Barberà, en tot aquest temps?–, ahir mateix va eixir a fer-ho públicament. Malgrat tot, la València d’avui no és la de fa 24 anys, sinó bastant més llegida. Ara ella se’n riu, de les paraules inventades. Fa 24 anys els seus també se n’inventaven, però no se’n disculpaven: volien establir-les com a vàlides.
