Un heroi és algú que en un moment determinat, amb cabòries i dubtes, pren la decisió correcta i l’executa. La consciència moral sempre hi està present. El valor, tot i ser important, té un paper secundari. Algunes accions pressuposen un coratge extrem mentre que d’altres tenen més a vore amb la intel·ligència i el discerniment a l’hora de detectar la direcció més justa.
Este sentit de la justícia, a més, no és innat. El seu contingut fàctic es troba determinat per la cultura i per les seues excrescències consuetudinàries i legals. El seu exercici, a més, es configura com a un costum en el sentit més corrent de la paraula, com a un hàbit. Per a dir que no davant d’un dilema capital cal haver-ho fet abans en circumstàncies molt menys peremptòries.
El dramàtic tancament de Radiotelevisió Valenciana i els esdeveniment que l’han precedit han obert un extens debat al voltant de les responsabilitats i les culpes per la desfeta. Més enllà del càlcul exacte a l’hora d’adjudicar-les-hi, el que més m’ha cridat l’atenció ha sigut l’intent d’alguns d’estos responsables, quan no manifestament culpables, de capgirar la truita fins al punt de, no només fer-nos oblidar que ells prestaren veu i rostre a la infàmia, sinó d’erigir-se en herois de la revolta.
Trobe urgent i necessari aclarir l’equívoc. L’autoinvocació en forma d’exposició continua durant els darrers dies a les pantalles i als actes de protesta ja els hi invalida. Però, a més, no ho són, d’herois, perquè no van actuar amb llibertat o, més exactament, perquè no feren servir la seua llibertat per a actuar de la manera més justa. El tall de les emissions era imminent. Ja no s’hi jugaven res. Esvaïda la darrera oportunitat de victòria, l’única conducta viable era la queixa, la denúncia, la protesta i el blasme. Quedava, no obstant això, l’opció del silenci, l’eixida més elegant en segons quins casos i que, no ho oblidem, ha sigut l’elegida pels qui han decidit passar a l’anonimat enmig de tants crits i carasses.
De fet, mentre encara hi va existir un hàlit d’esperança, després de la darrera oferta del comité d’empresa al Consell, els informatius tornaren a una sospitosa normalitat només interrompuda per la insensata negativa de Fabra.
Tot i que semble un tòpic, els vertaders herois són els quotidians i anònims. Molt de tant en tant algun d’ells pren notorietat pública. D’esta mena n’hem detectat uns quants estos dies, alhora que la intrahistòria silenciada comença a eixir a la llum pública. D’altres vegades un sol acte espectacular posa de relleu l’heroisme d’un individu. Per descomptat, no m’estic referint ací al popular Paco Telefunken, un home arrossegat pels esdeveniments. Tant els uns com els altres se solen sorprendre perquè se’ls considere com a tals. Precisament perquè no ho han pretès. Senzillament van emprar-hi la seua llibertat i actuaren en conseqüència.
L’absència de responsabilitat penal en un cas de furt famèlic o d’homicidi en defensa pròpia no es deu tant a la comprensió o la solidaritat que ens poden suscitar eixes conductes sinó a l’absència d’alternatives, a la manca de llibertat a l’hora de decidir. La llei no obliga a l’heroisme. No pretén que ens deixem morir de fam o assassinats. De fet, ens allibera del dilema.
Però la llibertat humana és molt més rica i complexa. Dir que no ens pot conduir a l’ostracisme, a la pobresa, a la marginació i inclús a la mort. Perquè, heroi és moltes vegades sinònim de màrtir. I una cosa ha de quedar ben clara: cap heroi té vocació de màrtir. Ni el mateix Jesucrist volia morir clavat a la creu. El martiri suposa sempre una imposició des de fora, una conseqüència no buscada però assumida dels propis actes, de la coherència, la resistència i la fidelitat.
La mateixa “rendició” dels treballadors davant de la immediata entrada de la policia amb l’ordre judicial de desallotjament implica que van rebutjar el martiri i renunciaren a l’heroisme. Es jugaven, a banda de sancions penals, un expedient laboral que faria perillar les indemnitzacions per l’acomiadament. Entre ells hi havia vertaders herois a qui seria mesquí exigir este darrer sacrifici. Però, els altres, els qui amb tanta fruïció van aspirar a ser-ho durant els minuts d’agonia de la televisió, hi van perdre la darrera oportunitat.
En eixa emocionant desfilada dels darrers resistents hi havia de tot. Els unia circumstancialment la seua condició de víctimes d’un govern extraviat dins del seu propi autoritarisme cec. Però l’hora de destriar el gra de la palla encara està per arribar. Si este país vol assolir alguna mena de normalitat haurà d’evitar la temptació de l’oblit. Ni que siga tàcita, no podem permetre’ns cap llei de punt final.
