Gossos, llops i altres bèsties

En els tristos i desoladors moments que estem vivint, molts són els qualificatius despectius que els ciutadans enutjats llancen als responsables de la desfeta. Alguns provenen d’una tradició que es remunta a l’Antiguitat i que, a més, ve avalada per lús i els comentaris que n’han fet artistes, escriptors i tractadistes. Existeixen obres en les quals podem trobar-ne la genealogia de cadascun i les variacions hagudes en diferents èpoques. En la majoria de casos, van nàixer com a metàfores amb què il·lustrar d’una manera clara i concisa determinats comportaments humans i divins, i no pocs han acabat convertint-se en símbols de caràcter quasi universal en l’àmbit de la cultura occidental.

Així, al llarg del temps, han estat diversos els animals que han representat els vicis, bé apareixent al costat de figures d’home o dona, bé en solitari. A partir del segle XIV, s’associa amb freqüència la rabosa amb el frau, el lleó amb l’ambició, el llop amb l’avarícia i la rapacitat, el voltor amb la peresa i l’aprofitament d’altri, el gos amb la servilitat i l’adulació, etcètera. Durant el Renaixement, van publicar-se dos llibres cabdals per al coneixement d’aquestes vinculacions en tant que recopilen, ordenen i descriuen emblemes i al·legories que en contenen un bon grapat: Emblemes (1531), d’Alciato, i Iconologia (1593), de Cesare Ripa. Ambdós van tindre un gran èxit; del primer, en pocs anys, es van realitzar més de cent-cinquanta edicions, incloent-hi les traduccions a altres llengües europees; el segon, un dels més llegits i consultats de la seua època, va ser font d’inspiració per a pintors tan importants com Tièpolo, Poussin, Vermeer, Velàzquez o Goya.

En la sèrie dedicada a la Supèrbia, Alciato ens mostra la Impudícia, la desvergonya, personificada en la bella Escil·la, una jove a qui, en banyar-se en una font enverinada per la maga Circe, li van eixir de cintura cap avall caps de gossos d’extrema agressivitat, i, a causa de tan horrible estat, es va tirar a la mar ocasionant greus perills per als navegants. Ripa representa l’Avarícia com una dona vella, pàl·lida i prima, que es posa una mà sobre el ventre en signe de dolor i amb l’altra sosté una bossa lligada a la qual mira fixament, acompanyada d’un llop famolenc.

El gos, que protegeix el seu amo amb ferocitat, ha estat un símbol de l’actitud servicial, submissa, llepaire; no debades els dominics s’enorgullien que els anomenaren “gossos del Senyor”. El llop, un depredador àvid i voraç que, com l’avar, mitjançant l’engany o mitjançant la sostracció violenta, lleva als altres tot el que pot, sense aconseguir saciar el seu desig per més que acumule, s’ha relacionat amb la crueltat i l’astúcia. Talment apareix en un altre emblema d’Alciato titulat L’oblit és pare de la pobresa, que es refereix a la neciesa dels ambiciosos i avariciosos que, anhelant més, menyspreen el present i perden el que posseïen per voler apoderar-se de les coses alienes. Comenta l’autor respecte al mateix que quan un llop devora un petit cèrvol que acaba de caçar, si per casualitat es gira i veu una altra presa, desatèn l’aliment que ja té a la boca i va a per l’altra. Ripa també incorpora aquesta bèstia a l’al·legoria de la Rapinya, que “no consisteix en cap altra cosa que en furtar-li als altres el que és seu amb l’ús de la força”, i al dedicat a l’Interès propi, doncs “ l’Interès gaudeix de la mateixa natura i propietats que l’esmentat animal, manifestant-se cobejós i golut de continu”.

Alciato inclou el voltor en el que porta el lema El danyós per a uns és profitós per a altres, un emblema en què aquesta au carronyaire observa pacientment la lluita entre un lleó i un porc senglar, ja que guanye un o guanye l’altre, “el mal serà per al mort i el bé per al voltor.” Cal remarcar que, segons l’autor, “la moralitat de l’emblema té un sentit polític, puix que no hi ha res pitjor que la guerra civil i discòrdia ciutadana, perquè afegeix grans forces al contrari”.

Tot i el caràcter genèric d’aquestes obres, moltes vegades s’adrecen a prínceps i governants, perquè són els qui han d’exhibir una conducta exemplar i els qui amb les seues accions afecten més persones. Alciato recorre de nou a la vida animal per advertir-los, en el que denomina Que s’ha de témer també els petits o pobres, que no menystinguen aquells que consideren de valor inferior, com demostra la faula d’Esop en la qual s’hi basa: l’escarabat, amb astúcia, venç l’àguila poderosa que l’emprenyava, tot amagant-se en les seues plomes a fi d’arribar al seu niu per foradar-ne els ous i impedir-ne la successió.

Gossos descarats i desaprensius, fidels i agraïts als qui els donen de menjar, llops cobdiciosos que mai no en tenen prou, voltors aprofitats que esperen despulles, àguiles sobergues que dominen el territori i sotmeten les criatures més dèbils que hi habiten, omplin les fulles d’aquests llibres que, si posarem noms i cognoms, podrien ser en molts aspectes cròniques de l’actualitat. Només cal que els escarabats prenguem consciència del nostre poder i de les nostres capacitats per fer-los front.