El majordom de la Merkel –Rajoy- i l’encarregat de l’estable valencià –Fabra- potser van en carrossa i, per descomptat, ho ignoren tot del carrer. Pateixen, com tants d’altres, la malaltia dels despatxos i dels cotxes oficials. I allò pitjor no és que se’ls atrofia la sensibilitat. És que sembla que mai no l’han tinguda. Tampoc no volen imperis com els del tsar o el kàiser. Amb fer caixa ja van que es maten. Hi ha, però, alguna cosa que grinyola en les seues biografies i d’alguna manera intueixen –no poden ser tan necis- que la cosa no acabarà bé. No pot acabar bé.
Quina societat pretesament moderna massacra la gent més desafavorida i més necessitada, a canvi de salvar poderosos i, a més a més, delinqüents? Efectivament, la societat valenciana. La magnitud d’un deute que no es podrà amortitzar mentre li quede vida al planeta ho explica tot. Allò vertaderament insuportable és que n’hi haja per a les mercantils esportives, banca delinqüent, negocis bruts i per a tota classe de pirotècnia oficial, i en canvi abandonen progressivament la ciutadania més dependent.
Les retallades (més d’un 10% sobre el magre pressupost del 2012) a la discapacitat: dependents, ortopèdies, medicaments específics, suport a la recerca de malalties rares, atenció a aquest segment de la ciutadania –perquè són ciutadans amb drets, o no?- i el llarg etcètera, són el paisatge d’indignitat que els nous tsars de la misèria s’entesten a amagar en els seus pressupostos selectius i, si pogueren, de la pura i dura realitat. En el primer cas, de moment, se’n surten. Però, si la societat valenciana en algun moment vol abandonar la premodernitat i el feudalisme, no pot girar els ulls ni ignorar les causes de tanta penúria. No ha d’haver amnistia per als responsables del saqueig, ni per als botxins de la dependència.
