El Sant Calze i la sol·licitud pels pobres

A primers de juny de 2103, l’aleshores alcaldessa de València, la Sra. Rita Barberà, qualificava el Sant Calze com “uno de los grandes valores patrimoniales”, i per això expressava el seu desig perquè fóra Patrimoni de la Humanitat. És “la joya más buscada”, deia encara la Sra. Barberà. Fins i tot l’aleshores alcaldessa volia que el Cap i Casal fóra conegut pel Sant Calze, de la mateixa manera que la ciutat de Torí, és coneguda pel Sant Sudari.

Ahir sabíem, gràcies als mitjans de comunicació, que el Sr. Joan Calabuig, regidor de Turisme de l’Ajuntament de València, havia reprès el projecte de promoció del Sant Calze. I que el dimecres passat, va tindre lloc la primera reunió tècnica entre representants de l’Ajuntament de València i l’arquebisbat, per tal de dissenyar una estratègia conjunta per promocionar el Sant Calze. També vam saber ahir, que l’anterior govern del Cap i Casal, presidit per la Sra. Rita Barberà, no va dissenyar cap programació i pel contrari, la caixa està buida i amb nombrosos deutes. La promoció que va fer el PP es reduí a una exposició que costà 300000 euros.

El 17 de juny del 2013, en aquestes mateixes pàgines, La Veu em va publicar un article sobre la proposta de l’alcaldessa de València, on defensava la importància de venerar el Sant Calze, i on jo demanava que, per dignitat i per justícia, també hauríem de venerar i cuidar de la mateixa manera els més desvalguts de la nostra societat. Em preguntava jo mateix: ¿de què ens serveix gloriar-nos del Sant Calze, si després deixem de costat, sense cap mena de suport els qui passen necessitat? I recordava un text de Sant Joan Crisòstom, el sermó 50, quan aquest Pare de l’Església afirma: “De què serviria adornar la taula amb calzes d’or, si Crist mateix mor de fam? Dóna primer menjar als qui té gana i després, amb el que et sobra, adornaràs la taula de Crist”.

Dos anys llargs després d’aquella proposta de l’alcaldessa de València, continue pensant que és important, com a creients, venerar el Sant Calze. I donar-lo a conèixer. Però és igualment important atendre els més dèbils de la capital del País Valencià.

Cal, per ser conseqüents amb la veneració del Sant Calze, que s’agilitzen els expedients de cuidadors familiars paralitzats per falta de diners, i que els malalts dependents cobren el que els pertoca per llei.

Cal que, per venerar el Sant Calze, siguem solidaris amb els pensionistes i els ancians que cobren una pensió de misèria, amb la qual, moltes vegades encara han d’ajudar els fills o néts que es troben en dificultats.

Cal que la Sanitat valenciana es faça càrrec del tractament dels malalts, i que les famílies no es vegen obligades a recollir taps de plàstic per comprar aparells ortopèdics, que la Sanitat, almenys abans, no cobria. A l’Alcúdia, una família ha mobilitzat el poble per recollir taps de plàstic, quan hauria de ser la sanitat pública qui es fera càrrec del tractament dels malalts.

Per venerar el Sant Calze cal abans acabar amb les retallades, que estan deixant en la pobresa els més dèbils. I cal saber acollir els immigrants i els refugiats que fugen de la guerra o de la pobresa extrema. Per venerar el Sant Calze cal tindre més sensibilitat per tots els qui pateixen de tantes i tantes maneres.

Sant Joan Crisòstom deia també: “En adornar el temple, procureu no menysprear el germà necessitat, perquè ell és un temple molt més preciós que l’altre”.

L’alcaldessa de València (i ara el nou consistori) volia que el Cap i Casal del nostre País fóra conegut com la ciutat del Sant Calze. Jo també ho vull! Però a més, vull que València siga coneguda com una ciutat acollidora i solidària amb els més necessitats i no per les retallades immorals i les polítiques restrictives amb els més desvalguts, que s’han fet en els últims anys, i que han deixat la gent més vulnerable en la misèria.

Vull que València siga una ciutat sol·lícita amb els malalts dependents, els xiquets que passen gana, els qui no tenen treball i tots els qui sofreixen!

El dia del Corpus de 2013, el qui va ser arquebisbe de València, Carlos Osoro, deia en l’homilia: “A la vida, hem de compartir el que tenim amb els altres, no aprofitar-nos d’ells”. Per això crec que venerar el Sant Calze és fer costat a la gent desemparada i empobrida. Perquè si promocionem i venerem el Sant Calze i alhora ens oblidem dels més indefensos, no fem sinó insultar aquesta relíquia que tenim a València.