Malgrat l’espiral del silenci imposada des de la Secretaria de Comunicació de Presidència de la Generalitat, la tenacitat de l’Associació de Víctimes de l’Accident del Metro de 3 de juliol de 2006 (AVM3J) va atraure, a poc a poc, diverses complicitats periodístiques i ciutadanes que mantingueren el cas obert fins a les eleccions del maig passat. El programa Salvados que Jordi Évole va dedicar al tema –deutor dels treballs dels grans periodistes valencians Vicent Peris i Laura Ballester– va catalitzar la simpatia social amb les víctimes fins llavors només latent i va fer créixer les concentracions de record i reinvindicació de cada dia 3 a la Plaça de la Mare de Déu: un autèntic i dilatat procés popular contra el Govern valencià del Partit Popular.
Encara no fa el trimestre, Ximo Puig va substituir Alberto Fabra en la presidència de la Generalitat. En el discurs inaugural, el nou Molt Honorable va anunciar que la primera decisió del Consell seria disculpar-se davant de les víctimes de la catàstrofe per tal que mai més hi haguera un govern “d’esquena a la gent”. I, certament, el president Puig va fer la seua primera telefonada, abans fins i tot de nomenar consellers, a Beatriz Garrote, la Presidenta de l’AVM3J per “demanar perdó com a President pel tracte rebut” i agrair-li el “coratge cívic” mostrat durant aquests anys d’ofensa a les víctimes i també a la veritat. El 3 de juliol passat, dia en què es complien 9 anys de l’accident, les Corts Valencianes van celebrar una sessió plenària per aprovar l’obertura d’una Comissió d’investigació sobre el tema. El nou President de les Corts, Enric Morera, en un acte de dignitat institucional col·lectiva, va aconseguir donar veu a Beatriz Garrote en la mateixa cambra. Va ser un esdeveniment d’altíssim valor simbòlic, una senyal inequívoca que ells temps estaven a punt de canviar.
El Partit Popular, insensible al dolor i alié als rituals democràtics, va amenaçar d’abandonar la sessió. Finalment, però, els seus diputats van romandre a la banqueta mentre Garrote els abocava a la cara, amb una dignitat i fermesa que aborronava, que la història de l’accident era la història del “fracàs de ladirecció de Metrovalencia per no garantir la seguretat dels seus propis treballadors o dels seus passatgers, el fracàs del govern valencià, que va fer una gestió opaca i deshonesta de l’accident en el qual el afectats sentíem com se’ns amaguava la informació”. I també “el fracàs de l’expresident de la Generalitat Francisco Camps, que es va negar a rebre les víctimes i el fracàs del govern quan no va ser capaç ni de posar en marxa les mesures adoptades en la Comissió Parlamentària de 2006 per millorar la seguretat”.
Certament, el govern de Camps mai va reconéixer cap mena de culpa en el tractament o la gestió de les víctimes. I, en el pecat, si de veritat són catòlics, portaran la penitencia. Per contra, sempre van tractar de silenciar-lo, especialment en la televisió pública, perquè la tragèdia emborronaba una felicitat de cel·lofana, sant i senya de la política de la parella de fet Camps-Barberà, que va heretar amb entusiasme Alberto Fabra, el president mai no elegit. Garrote, serena i digna com sempre, amb l’elegància que només aporta la naturalitat, va recriminr al Fabra cessant que haguera concedit “més crèdit a la direcció de FGV, acusada de prevaricació per manca de mesures en l’accident, que a la documentació que mostrava que mentien”. Garrote encara va afegir, mirant els populars, que “s’han comportat com demagogs cruels perquè ens demanen perdó en el pla humà, però és molt difícil de sentir aquesta solidaritat quan ens calia una resposta institucional”. El mateix dia a la vesprada van finalitzar les concentracions de dolor i de dignitat cívica de l’AVM3J. Unes concentracions, puc afirmar-ho rotundament, a les quals assistien regularment algunes de les noves autoritats del país, com ara els mateixos Ximo Puig i Enric Morera, president del Govern i de les Corts, respectivament.
La petició de perdó de President Puig i les paraules de Garrote marquen un punt i apart en la política valenciana. Són la gran metàfora del canvi polític que ha tingut lloc al País Valencià; esperem que la primera pedra d’una regeneració moral essencial, a banda de política, econòmica i sociocultural. No podem oblidar que la mateixa visita papal d’aquells dies de l’accident encara s’investiga com a part del cas Gürtel.
Fa nou anys, als pocs dies de l’accident, vaig escriure (“La ciutat excessiva”, El Periódico de Catalunya, 10/VII/2006) que l’accident “no necessita un debat moral, sinó clarament polític”. Cert, i ho mantinc, però la degradació democràtica d’un país governat durant 20 anys pel Partit Popular –24 a la ciutat de Valencia!– exigia alguns gestos de caràcter simbòlic, moral i ètic que els nostres governants s’han afanyat a llançar a l’opinió pública. Esperem que la petició de perdó a l’AVM3J en siga la primera. Els ciutadans, siguen les que siguen les nostres aspiracions polítiques, civils i personals, necessitem saber col·lectivament que el nostre President i el seu Consell són representants dignes de la voluntat popular i no els nostres enemics.
Ara, després del perdó públic, de les primeres mesures d’urgència i la rumorología pròpia de l’”agosticitat”, la legislatura pot començar finalment. Que siga a fi de bé.
