Ho va amollar amb una normalitat esfereïdora. Com si la notícia fóra vox populi. I, realment, ho era, tot i que ningú s’atreviria mai a posar-la negre sobre blanc. No era estrany. Aquell mateix mitjà havia refusat feia uns mesos una exclusiva de successos de certa importància: dos venedors d’uns coneguts grans magatzems de la ciutat havien sigut detinguts per vendre cocaïna en els serveis de la planta de roba jove. Els magatzems, un dels principals anunciants de qualsevol mitjà de comunicació, van aconseguir aturar la publicació gairebé sense esforç.
Parlem de la mateixa ciutat on un alt càrrec polític va ser enxampat en els banys de l’estació d’autobusos amb un menor d’edat. L’expedient policial del fet –que va existir i, durant un temps, va rodar de despatx en despatx-, misteriosament, va desaparéixer. També és la ciutat on certs periodistes defenen ardorosament l’ERO de RTVV mentre alguns familiars directes hi treballen i, casualment, no han estat acomiadats, o bé són assessors amb un sou respectable en altres institucions controlades pels mateixos que han executat l’acomiadament massiu.
Tot això passa mentre empresaris regalen cotxes, vestits de luxe, rellotges i tota la borumballa més cara imaginable als polítics que els han de concedir i, de fet, ho faran, els contractes més desitjats. Papers amb xifres de molts zeros que converteixen els diners públics en riquesa privada que acaba engreixant comptes corrents als legendaris bancs suïssos.
És el món al revés. Homes i dones de vestit, jaqueta i corbata, garants de la rectitud i els bons costums, vivint una orgia de festes, contractes i endolls massius. Traductores romaneses de vint anys, milers de fils de papers que es trinxen a les trituradores per amagar vergonyes, subvencions per al Tercer Món que acaben convertides en xalets de luxe, grans negocis en palaus…
Hipocresia en estat pur, com la d’aquella gestora de la cosa pública que romania en primera fila durant la visita del Papa i, per les nits, tirava de cotxe oficial per anar a un pis discret prop d’uns jardins per a visitar furtivament la seua nòvia. Fes el que jo diga, però no allò que faig. Dic blanc però és negre. Un rostre davant el públic; un altre de ben diferent en privat.
Tot se sap, però res no s’explica. Tot resta amagat entre les habitacions dels puticlubs, els reservats dels restaurants, els bars dels hotels de luxe, els despatxos amb la porta tancada, les cabines telefòniques, els missatges des del mòbil personal… Es pot intuir, sí, però intuir mai no ha estat el mateix que conéixer, comprovar i, finalment, saber.
En la meua innocència, vaig fullejar diaris, vaig engegar la ràdio, vaig escrutar Internet i vaig fer zapping pel munt de canals que la televisió em vomita cada dia. Esperava que el Quart Poder haguera furgat en el seu entorn i ho explicara tot fil per randa. Incomprensiblemet, ningú no en deia ni pruna. Eixa era el món en què vivim.
