De moment, i ja som al febrer, els aspirants encara apuren els tràmits interns de confecció de llistes. Això és molt important per als partits i coalicions, però una mica menys portes enfora, tot i la saludable mobilització cívica impulsada per les organitzacions que han obert portes i finestres perquè la ciutadania participe de la tria. Va sent hora de concretar els compromisos. Sobretot, el què i el com. Què pensen fer, amb quins suports, d’on trauran els recursos necessaris, quines partides quedaran fora… en fi, eixa classe de coses que resulten més aclaridores que les eclosions emotives dels mítings i trobades amb sectors i col·lectius per a quedar com a amics. De tot això, poca cosa se’n sap, més enllà de les bones intencions i d’obrir fòrums perquè la gent diga la seua, però sense garanties que la prosa amable i entregada arribarà a rams de beneir.
L’absència de majoria absoluta per als concursants és, segurament, l’única certesa que mostren les enquestes que s’han divulgat fins ara. A la vista de l’emergència social, potser seria aconsellable –i recomanable- que si més no els partits i coalicions de l’esquerra, no s’esperaren fins al resultat de l’escrutini de maig per a fixar la posició i el pacte sobre unes quantes prioritats, que també ho serien quant a l’acció política i/o l’assignació pressupostària. Però, tal com s’ha posat la fira, potser això és demanar massa. La irrupció de Podem(os) ho ha trasbalsat tot. La part bona és que ha sacsejat fins i tot els partits més anquilosats. D’altra, els escons que hi havia en joc s’hauran de repartir entre més aspirants, en un context poc afavoridor gràcies a la llei d’Hond’t i la barrera electoral del 5%. La part menys gratificant del nouvingut és que amenaça les expectatives dels que, amb millor o pitjor fortuna, amb més o menys èxit, però amb condicions especialment difícils, han fet d’oposició al règim durant dues dècades. Tant de bo la ciutadania més reflexiva deixe de banda la sobredosi d’emoció i fanfàrria pròpies de la campanya, i considere els mèrits acumulats a l’hora de posar la papereta a l’urna. En qualsevol cas, la realitat, com acostuma a passar, invalidarà les prediccions. Els que havien de perdre suport, probablement no baixaran tant. I els que havien de fer saltar la banca, assoliran uns resultats menys exultants.
Considerant el comportament del cens electoral del País Valencià, qualsevol analfabet està sobradament capacitat per a furtar-nos la cartera. D’ací el perill que, en lloc d’un full de ruta amb propostes i compromisos concrets, quantificats i justificats, ens maltracten a base de revelar-nos per activa i per passiva la destrossa i els efectes acumulats al llarg dels últims vint anys. Això ja ho sabíem. Perquè és evident, fins i tot per als invidents ideològics. Descobrir el foc a aquestes alçades de l’incendi resulta especialment decebedor. Especialment per als que esperaven una mica de gra entre tanta palla.
