El govern d’Aragó, del PP per més senyes, s’ha apuntat al carro del ridícul. No és cap novetat, atès que les dretes en general, i les carpetovetòniques en particular, no tenen escrúpols a combregar amb rodes de molí, a canvi d’assolir els objectius de l’empresa. Tant s’hi val que es tracte de cortines de fum per desviar l’atenció sobre assumptes bruts o s’hi busque entretenir la parròquia per guanyar temps. Posar-se en ridícul davant la ciència o el món sencer, en el cas de les dretes, no comporta costos afegits en el compte de resultats a curt i mitjà termini. I si contribueix a mantenir el ritme del saqueig o a marejar la perdiu per evitar conseqüències indesitjades, fan valer un dels seus refranys de capçalera,
“sarna con gusto, no pica”. Fet i fet, el govern d’Aragó acaba de canviar-li el nom a la llengua que parlen a la Franja de Ponent. El català ja no s’anomena català, per decisió d’una colla d’indigents intel·lectuals que ocupen provisionalment el poder i els ressorts de l’administració. Podrien haver promulgat que els burros volen o que el sol ix per Madrigal de las Altas Torres i es pon a l’alçada de Pollensa. S’haurien quedat més amples que llargs. Ara el català, a la Franja de Ponent de l’Aragó que limita amb Catalunya i el nord-oest del País Valencià ja no s’anomena així, sinó Lapao:
lengua aragonesa propia del área oriental. Un atemptat contra el sentit comú i, de pas, contra els passatemps que fan servir mots encreuats, això que en espanyol diuen “crucigramas”. No hi ha encreuat que suporte una adulteració d’aquesta magnitud, ni d’altres com l’emigració sagnant de treballadors, rebatejada pel règim com a “mobilitat exterior”, ni qualsevol altra aberració compresa en el catàleg d’eufemismes produïts pel PP des que va assolir la majoria absolutista al govern de l’Espanya imperial.
Afortunadament ja n’hi ha aplicacions als smartphones per a la traducció simultània. En català, “Bon dia”; en Lapao, “Bon dia”; en valencià, “Buenos días”. Que al capdavall, d’això es tracta: resseguir el camí encetat al País Valencià després del colp d’estat del 1979, més conegut com la “Batalla de València”, perquè el català esdevingués socialment conflictiu i justifiqués el retrocés en la normalització al sistema educatiu, l’administració pública i els mitjans de comunicació. L’espanyolització no s’esquinçarà els vestits per posar-se en ridícul, si la causa s’ho val.
Abans de riure’ns de l’esperpent aragonès i la nova Lapao, potser calga recordar que, després que l’extrema dreta valenciana –disculpen el pleonasme- imposés marges i condicionants a l’esquerra captiva i covard, el català va esdevenir “la nostra llengua”, “idioma valencià”, “llengua co-oficial” i tota una col·lecció de despropòsits. Quan Zaplana, per ordre de la superioritat, va amagar provisionalment el pretès conflicte lingüístic –que la dreta salvatge trau a passejar com un fantasma sempre que li convé-, ordenà al Consell Valencià de Cultura que redactés un dictamen: la llavor borda que engendraria la Loca Academia de la Lengua (AVL). Dietes esplèndides a banda per a la colla de secessionistes que hi pasturen, no ha impedit el procés de castellanització, ni el retrocés lingüístic del català al País Valencià. Aquell dictamen, del 1998, deia, entre d’altres bajanades: “El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”. És a dir, la gallina!
