Autoritat?… militar, per descomptat

Allò que tots som iguals, però uns són més iguals que altres, acostuma a esdevenir una veritat com una catedral. El principi funciona, per exemple, en els rescats bancaris que determinen els damnificats per les retallades consegüents. Però si hi ha un àmbit on s’acompleix amb tota la impunitat des de temps immemorials, és a la reserva militar. Ací, lluny d’asseure’s a la mateixa taula per a repartir el rosegó de pa, sempre i inevitablement els donen de menjar a banda. Té igual qui mane a Madrid, a Brussel·les, a Catamarruc o a les possessions d’ultramar, si encara en conserven alguna des de l’imperi austro-hongarès ençà. Té igual que Montoro cante la Patètica de Tchaikovsky, o que govern i oposició al País Valencià s’esquinçen els vestits (Rita i la Bonig no, per favor) com a protesta per l’asfixia i la discriminació financera vigent des que inventaren l’estat autonòmic i el cafè per a tots. Amb sucre per a l’Espanya del cereal i sacarina per a les perifèries cotitzants. Del pastís resultant després de la recaptació, la part del lleó se l’emporten els militars. Una zona restringida per al personal i negocis castrenses, però prohibida per a tota classe de controls i fiscalització de la despesa. Per als militars, barra lliure.

Ja fa dies que se’n parla més enllà dels mitjans convencionals, suposant que els mitjans convencionals encara tinguen audiències. Donant pe fet que Rajoy convocarà eleccions per al desembre, el govern que resulte de l’escrutini podrà menjar-se amb pataques la llei de pressupostos generals de l’estat per al 2016, o configurar-ne altres de nous, arribat el cas més ajustats a la realitat. En qualsevol cas, siguen quines siguen les xifres, ja n’hi ha mil milions –euro amunt, euro avall- destinats al capítol militar. Si estan consignats en algun capítol, bé. Però si no ho estan, també. Es tracta de comandes a la indústria armamentística. I a mesura que s’hi vagen entregant els productes –tancs, avions o escopeteria en general- degudament embolicats, les factures s’abonaran. Ipso facto o contra reembossament. Per a aquesta classe de material no hi ha lletres a trenta, seixanta i noranta. Que li ho pregunten al ministre. El senyor Morenés és un executiu que coneix els catàlegs d’extermini. I quan acabe el cicle ministerial amb Rajoy, si no renova amb el nou govern –a ningú no li estranyaria, considerant la tradició-, tornarà al seu lloc en la factoria bèl·lica. Mil milions són molts diners. Qualsevol economista acurat pot fer un càlcul del que representaria la xifra si es destinés a l’economia productiva, en lloc de… bé, no sé on maten persones i destrueixen propietats els arsenals que el govern espanyol paga al comptat.

N’hi ha més. El Ministeri de Defensa, escriu el BOE, ja s’ha gastat enguany vora 2.000 milions més del que havia pressupostat pel 2015. Algú ha sentit Montoro reprovar el seu col·lega per passar-se’n dos mil milions? És un clàssic. Els dos últims anys, en arribar juliol, ja s’havien desviat vora 1.800 milions. Conseqüències? Cap ni una. És el que passa amb les tradicions, siguen del Ministeri de Defensa o dels promotors del bou embolat.

I perquè no s’acabe la festa, hi ha el costum, fermament arrelat, que els pressupostos militars vagen camuflats en diverses partides i departaments. Això del camuflatge és molt propi de la casa. És a dir, que dels 5.787,87 milions que té previst gastar-se Morenés –o qui el substitueixi- el 2016, a l’hora de la veritat en seran 24.489,96 milions d’euros. Amagats en altres ministeris, organismes, despeses extraordinàries i fons de contingències, sense oblidar deute militar, també ocult. Perquè després facen broma de Millán Astray, el general Moscardó o l’heroi Cascorro. Ja tenia raó el band de Milans del Bosch, aquella vesprada de dilluns del 23 de febrer del 1981, quan parlava de l’autoritat. “Militar, por supuesto”.