El tipus de coses que les persones no fan obertament i de dia, per por o per vergonya, ho aconsegueixen fer en secret, cobertes amb màscares i de nit.
W.E.B. Du Bois, sobre el Ku Klux Klan.
La meua àvia em contà que, quan s’assabentaren que els moros anaven a entrar a Puertollano, persones que tenien dents i queixals d’or se’ls arrencaren amb unes tenalles. La cosa tenia molt d’aquella propaganda del terror que es generava el propi bàndol feixista i que també explotava el republicà. Ella em contava històries de por de la guerra com aquella i moltes altres, com que el tauricida Manolete torejava persones amb banderilles i estoc.
Més major, em contaren una història que tenia com a protagonista el José Maria Izquierdo. El 1979, havia estat elegit alcalde de Massamagrell (L’Horta) pel PCPV. El 23 de febrer de 1981, un grup d’homes de be que el saludaven quan es creuaven pel carrer, es presentaren a sa casa armats amb escopetes de caça. Alguns eren destacats membres de les forces vives, fatxes de tota la vida i de casa bona, dels que havien estat 40 anys al bàndol dels guanyadors. Mentre el tancs abandonaven els carrers de València, els colpistes es donaven per derrotats i molts fugien del Congrés per una finestra per a continuar amb les seues carreres militars, els homes de be tornaren a saludar el senyor Izquierdo i li digueren que marxaven cap a casa a guardar les escopetes de caça, que tot havia estat “pel que poguera passar”. Coses de la reconciliació.
Altre dia, un obrer em comptà que havia treballat amb Pedro Cuevas, l’assassí del Guillem Agulló. Que recordava perfectament el dia que desaparegué misteriosament de l’obra, després d’haver vist la notícia de l’assassinat a la tele del bar on dinaven. Deien que buscaven l’assassí, però no digueren qui era. El ventosa i els altres esmorzaren tranquil·lament a Montanejos un dilluns de Pasqua de 1993, al matí següent d’haver matat el Guillem2. Acabada la festa, el roder anà a treballar com si res, com si tinguera l’esperança que tot anava a continuar igual, o com si tinguera la falsa seguretat que l’anaven a protegir. Necessitaven, però, un cap de turc que complira uns pocs anys de presó i amagara la conspiració del terrorisme feixista que matà el Guillem. Hui, els feixistes encara acumulen víctimes impunement.
No fa molt, un company de treball em digué que, quan era jove, tenia un amic feixista. Li contava que una de les seues activitats preferides era eixir a, literalment, petar maricas. Escorrialles meridionals de la raça ària, amb la seua salutació romana i el seu Sieg Heil, es dedicaven a perpetrar violacions en grup amb assiduïtat. Em sorprengué que ho feren ells, amb els seus penis, els seus orgasmes i les seues ejaculacions. Tot plegat era un càstig homòfob i, quan acabaven, pegaven una pallissa a la seues víctimes per a que no quedara cap dubte.
Sembla que els neonazis de Rússia (si, gent amb la mala costum de nàixer i viure sobre el Lebensraum ari) no han creat l’Occupy Pedofilyaj del no res. Només han aplicat les ensenyances de Goebbels i han adornat allò de petar maricas amb un discurs i una marca, amb una simbologia i una forma de fer contra “els perills de l’educació homosexual”. Com no podia ser d’altra manera, les escorrialles meridionals s’han entusiasmat i s’han afegit, amb el Projecte Pilla Pilla, a aquest nou Ku Klux Klan que perpetra linxaments i crema creus a través de la xarxa.
Virginie Despentes diu que la violació és, a la mateixa vegada, una realitat i un relat per a amenaçar les dones lliures3, una decimatio patriarcal per a alliçonar i sotmetre el conjunt de les dones. És el mateix que passa amb els moros de les històries de la meua àvia, monstres mitològics que el sistema creà per a glaçar la sang de la gent que volia ser lliure i, més encara, que volia lluitar pel somni de ser socialment iguals, humanament diferents i completament lliures.
Els dimonis del sistema es poden fer reals davant els teus ulls. Quasi sempre els tenen amagats a les clavegueres fins que els fan aparèixer per sota dels teus peus, de sobte, com li passà al Guillem Agulló. En èpoques de terror, els fan passejar pel carrer en bandes, a cara descoberta i amb noms com Braunhemd, camicie nere o camisas azules. De vegades, apareixen en escena quan no toca, sense que els hagen cridat, com els va passar als idiotes de Massamagrell amb les seues escopetes de caça. De vegades, brollen per les escletxes de les clavegueres amb cert descontrol i protegits per la foscor, com els fantasmes virtuals que s’amaguen darrere les pantalles d’ordinador per a perseguir i, sobre tot, amenaçar persones que viuen la seua sexualitat en llibertat.
La defensa consisteix en parar els colps i, per tant, en conèixer i esperar els colps que s’han de parar. Eixa gent aparentment normal que pot aparèixer en tombar qualsevol cantó, guanya amb la nostra por. Qüestió d’actitud, de valentia, d’insubmissió. Existeix una classe de força, que no és masculina ni femenina, que impressiona, que fa embogir, que dóna seguretat. Una capacitat de dir que no, d’imposar una visió pròpia de les coses, de no amagar-se4. La seua derrota és la nostra lluita.
Jesús Frare
de la CUP d’Almàssera
3 Despentes, Virginie, Teoria King-Kong, Madrid, Medusa, 2007.
