Em sento atrapada en un cos que no és meu. Senc que me l’han robat, que ja no em pertany, que ja no sóc propietària dels meus ovaris, del meu estómac, dels meus ossos i la meva carn.
Ahir, el PP, amb el seu president al capdavant, va decidir desposseir-me d’allò tan íntim i tan propi com és el meu cos, i va decidir arrencar-me d’arrel la llibertat i els drets que sobre ell posseïa. A mi, i a vint-i-dos milions d’espanyoles més.
Es diu masclisme. La política al servei d’una ideologia masclista. Es diu desequilibrar encara més la balança d’aquesta injusta societat patriarcal en la
qual tan còmodes se senten alguns homes (per sort cada vegada són menys) i tan incòmodes i desiguals ens sentim les dones.
Una breu mirada històrica ens reflecteix que, fins a ahir, el gènere masculí (o la seva immensa majoria) ha utilitzat la violència i la por com a armes per dominar al femení, per construir mares, esposes i ames de casa, dones callades i submisses. Avui, envoltos i envoltes en una societat moderna, els descencientes del masclisme històric i polític utilitzen l’administració pública, i la presumpta democràcia per fer-ho. És el cas de l’actual govern d’Espanya, un executiu classista, masclista, homófob i cruel que governa per a homes, un govern que ha reduït, aquest any, un 24% les partides destinades a les polítiques d’igualtat, i ha invertit 11 milions d’euros menys en les actuacions destinades a la lluita contra la violència de gènere.
Amenacen amb una reforma que eliminaria les competències municipals en els temes d’igualtat… I ara açò. La gota que ha colmat un got massa ple i durant massa temps.
Parlen de preservar la vida dels no nascuts, com si les dones avortessin per oci o diversió, però amaguen darrere dels seus cars vestits i els seus somriures maquiabèlics un conjunt d’actuacions i polítiques públiques destinades a maltractar a les dones. Parlen de responsabilitat, com si no fos suficient càstig per a una dona prendre la decisió de no poder assumir la maternitat en un moment determinat. Parlen de tot i s’obliden de la salut tant física com psicològica de les dones, dels sentiments i de les terribles circumstàncies que porten a una dona cap a l’avortament. Parlen de defensar la vida, però fomenten amb les seves lleis els avortaments il·legals i insegurs que posen en risc la integritat física i la vida de les dones.
El govern d’Espanya i el ministeri de Sanitat, Benestar Social i Igualtat emeten anuncis en radi i televisió animant a les dones a denunciar als seus maltractadors, mentre retallen en polítiques destinades a eradicar la violència de gènere .La contradicció de fomentar el masclisme. La hipocresia de fer el contrari del que es diu, i el que és més trist, la responsabilitat compartida de seguir potenciant una societat patriarcal en la qual les dones són humiliades, maltractades i assassinades a les mans de les seves parelles.
Enfront d’això, som moltes les que demanem ser iguals, les que ens atrevim a somiar amb una societat en la qual un home no sigui més que nosaltres pel simple fet d’haver nascut així, home. Som moltes, i afortunadament cada vegada més molts, les i els que demanem dignitat per al gènere femení. Les que estem fartes de la nostra terrible història d’invisibilitat, servitud i submissió. Les que volem canviar el rumb de les nostres vides, la vida d’un gènere femení que porta des de l’inici de la història de la humanitat recollit en un segon pla, sigilant, expectant i en alguns casos combatiu, esperant a situar la seva figura en el lloc que ens correspon, ja no com a dones, sinó com a éssers humans. Ens neguem a ser durant més temps marionetes en mans de polítics corruptes, insensibles, conservadors i masclistes.
Rajoy, el PP, l’església catòlica o qui sigua, podran legislar contra nosaltres, podran llevar-nos el nostre cos, les nostres llibertats i els nostres drets, podran llevar-nos tot, i no obstant això seguirem quedant nosaltres. Res més fort i res més valuós que NOSALTRES lluitant per ser propietàries de la nostra pròpia
vida. Res més fort i res més valuós que NOSALTRES cridant ben fort i ben alt la paraula igualtat.
Ahir, el PP, amb el seu president al capdavant, va decidir desposseir-me d’allò tan íntim i tan propi com és el meu cos, i va decidir arrencar-me d’arrel la llibertat i els drets que sobre ell posseïa. A mi, i a vint-i-dos milions d’espanyoles més.
Es diu masclisme. La política al servei d’una ideologia masclista. Es diu desequilibrar encara més la balança d’aquesta injusta societat patriarcal en la
qual tan còmodes se senten alguns homes (per sort cada vegada són menys) i tan incòmodes i desiguals ens sentim les dones.
Una breu mirada històrica ens reflecteix que, fins a ahir, el gènere masculí (o la seva immensa majoria) ha utilitzat la violència i la por com a armes per dominar al femení, per construir mares, esposes i ames de casa, dones callades i submisses. Avui, envoltos i envoltes en una societat moderna, els descencientes del masclisme històric i polític utilitzen l’administració pública, i la presumpta democràcia per fer-ho. És el cas de l’actual govern d’Espanya, un executiu classista, masclista, homófob i cruel que governa per a homes, un govern que ha reduït, aquest any, un 24% les partides destinades a les polítiques d’igualtat, i ha invertit 11 milions d’euros menys en les actuacions destinades a la lluita contra la violència de gènere.
Amenacen amb una reforma que eliminaria les competències municipals en els temes d’igualtat… I ara açò. La gota que ha colmat un got massa ple i durant massa temps.
Parlen de preservar la vida dels no nascuts, com si les dones avortessin per oci o diversió, però amaguen darrere dels seus cars vestits i els seus somriures maquiabèlics un conjunt d’actuacions i polítiques públiques destinades a maltractar a les dones. Parlen de responsabilitat, com si no fos suficient càstig per a una dona prendre la decisió de no poder assumir la maternitat en un moment determinat. Parlen de tot i s’obliden de la salut tant física com psicològica de les dones, dels sentiments i de les terribles circumstàncies que porten a una dona cap a l’avortament. Parlen de defensar la vida, però fomenten amb les seves lleis els avortaments il·legals i insegurs que posen en risc la integritat física i la vida de les dones.
El govern d’Espanya i el ministeri de Sanitat, Benestar Social i Igualtat emeten anuncis en radi i televisió animant a les dones a denunciar als seus maltractadors, mentre retallen en polítiques destinades a eradicar la violència de gènere .La contradicció de fomentar el masclisme. La hipocresia de fer el contrari del que es diu, i el que és més trist, la responsabilitat compartida de seguir potenciant una societat patriarcal en la qual les dones són humiliades, maltractades i assassinades a les mans de les seves parelles.
Enfront d’això, som moltes les que demanem ser iguals, les que ens atrevim a somiar amb una societat en la qual un home no sigui més que nosaltres pel simple fet d’haver nascut així, home. Som moltes, i afortunadament cada vegada més molts, les i els que demanem dignitat per al gènere femení. Les que estem fartes de la nostra terrible història d’invisibilitat, servitud i submissió. Les que volem canviar el rumb de les nostres vides, la vida d’un gènere femení que porta des de l’inici de la història de la humanitat recollit en un segon pla, sigilant, expectant i en alguns casos combatiu, esperant a situar la seva figura en el lloc que ens correspon, ja no com a dones, sinó com a éssers humans. Ens neguem a ser durant més temps marionetes en mans de polítics corruptes, insensibles, conservadors i masclistes.
Rajoy, el PP, l’església catòlica o qui sigua, podran legislar contra nosaltres, podran llevar-nos el nostre cos, les nostres llibertats i els nostres drets, podran llevar-nos tot, i no obstant això seguirem quedant nosaltres. Res més fort i res més valuós que NOSALTRES lluitant per ser propietàries de la nostra pròpia
vida. Res més fort i res més valuós que NOSALTRES cridant ben fort i ben alt la paraula igualtat.
Belén Oltra
Concejal PSPV-PSOE Carcaixent
