Rere la desaparició de la Unió Soviètica, el Consell Europeu va establir al 1993 unes regles d’incorporació de futurs membres conegudes com els Criteris de Copenhague, el primer dels quals, de caire polític, els exigia la creació d’unes institucions aptes per garantir la democràcia, respectar els drets humans i respectar i protegir les minories ciutadanes. La Unió Europea va créixer cap a l’est mitjançant la històrica ampliació operada l’1 de maig de 2004, en què va incorporar de colp deu nous membres: República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta, Xipre, Hongria i Polònia.
Ara, els ministres d’Interior de la Unió Europea han hagut de posposar al 8 d’octubre la seua urgentíssima decisió sobre el repartiment dels 120.000 refugiats radicats en condicions lamentables a Grècia, Itàlia i Hongria, i això perquè cinc d’eixos països es neguen a acceptar que el sistema de repartiment tinga caràcter obligatori. Davant la necessitat d’una acció conjunta de la Unió Europea, assistim a una patètica i esbiaixada utilització del concepte de sobirania, que des del seu primigeni sentit emancipador ha passat a ser invocat per alguns com a justificació de la seua pura i simple insolidaritat. Sembla que la Unió Europea va fracassar a l’hora de fer pedagogia sobre les fortes conviccions d’humanitarisme democràtic que haurien de mostrar, ineludiblement, tots els aspirants com a requisit per a la seua admissió com a membres. Ben al contrari, l’ampliació a l’est va ser vista en general pels nouvinguts al club comunitari com una simple oportunitat econòmica, com la possibilitat d’aprofitar-se de la deslocalització industrial que sofrien els països occidentals, de competir amb ells en la rebaixa dels costs salarials i, alhora, de rebre substanciosos ajuts comunitaris per a la reconversió productiva. Però, malauradament, tenim a la vista una enèsima demostració que, quan la cosa es complica, molts governants no tenen cap voluntat d’estar “a las duras y a las maduras”, i eixa actitud fa trontollar els principis bàsics en què s’assenta l’experiment polític-social que anomenen Europa.
És cert que tampoc no ajuda la pretensió d’un lideratge exclusiu exercit per l’anomenat Eix Franc-Alemany, la qual cosa alça molt de recel i hauria de trobar contrapesos. Ni tampoc la posició sempre per lliure del Regne Unit, ni menys encara la postura simpàtica del nostre inefable president del govern, senyor Rajoy, per a qui “una cosa es ser solidario y otra es serlo a cambio de nada”, frase que demane siga esculpida en marbre a les portes de La Moncloa per a recordatori etern. En definitiva, hi ha molts dèficits en el sentiment cívic que hauria d’aglutinar-nos en l’empresa comú, que no és cap altra que la d’utilitzar les terribles experiències històriques viscudes al sòl europeu per tal de bastir un espai de llibertat, progrés i integració.
Mentrestant, l’arribada de persones refugiades no es detura, i hem de pensar ja què és el que podrem oferir quan vinga l’hivern als llocs on s’amunteguen tants éssers indefensos. Per la part que ens toca, milers i milers dels nostres conciutadans ja s’han posat a disposició dels plans de contingència elaborats pel Consell de la Generalitat Valenciana, què està a l’espera de les (encara) obligatòries instruccions de Madrid per a poder desplegar la seua tasca solidària. El País Valencià ha abandonat la via de la corrupció i el malbaratament per mamprendre el camí de la solidaritat constructiva, amb els de dins i amb els de fora. M’agradaria que el infamat aeroport de Castelló, a més de per a rebre alguns avions de turisme low cost, servira també com a porta d’entrada a casa nostra de les refugiades i refugiats que busquen una esperança que no els hem de negar.
Enric Bataller i Ruiz
Coalició Compromís
