Antoni Rovira
Editorial Germania s.l.
257 pàgines
ISBN: 978-84-15660-21-1
No es pot dir seriosament que el tema occità no done joc literari. Càtars i templers han nodrit, entre altres, amb els seus interrogants, reals, i els seus misteris, de vegades gratuïts, una part notable dels llibres que ocupen les prestatgeries des de fa uns quants anys.
Que dins d’aquest marc les novel·les ocupen un gran percentatge de les publicacions sobre el tema tampoc no ens ha d’estranyar, atès el component misteriós de tot allò que és poc o mal conegut. Però també caldria demanar-nos de pas per la història real d’Occitània, mig perduda o perduda per complet entre llegendes d’albigesos, monestirs o castells en ruïnes, creus de pedra de lectura oculta, o carretons de fenc on De Molay escapa cap al misteri. Trobaríem, com ara, el llibre Per una teoria de la nació, de Robert Lafont, algun altre de Peire Bec… i no molta cosa més, almenys escrit des de l’òptica occitana.
Dit açò, cal afirmar seguidament que el recurs al misteri, a la història-ficció i als finals boirosos és un recurs admissible i legítim en novel·la, per molt que aquesta es puga basar en fets històrics.
Antoni Rovira (Burjassot, 1968) ha escrit un llibre, La profecia del llorer que, dins del gènere narratiu, presenta alhora components de novel·la històrica, màgica i d’aventures, amb especial remarca en els dos últims aspectes, remarca que, es vulga o no, funciona en detriment del primer d’ells, el component històric, que mira de descansar sobre la fase última de la croada contra els càtars.
El recurs utilitzat per l’autor per connectar passat i present és el flash back entre el segle XIII i l’època actual. Un recurs que —cal dir-ho— funciona només a mitges per falta de simetria en els respectius capítols, per dir-ho d’alguna manera, o per altres causes potser no fàcils de determinar. I és llàstima, perquè la intenció de l’autor de fer notar el pes i la influència del passat sobre el nostre present és encertada i vàlida, però el resultat s’aconsegueix només a mitges en un llibre que, en general, trobem ben estructurat.
Res a dir sobre l’aposta de l’autor en favor dels aspectes màgics i aventurers del seu llibre. Com ja es deia abans, és una opció legítima, a més de lògica si es pensa en un públic jove, com resulta evident i resta explicitat al final del llibre, concretament en les pàgines 243 a 257, reservades per a propostes didàctiques, tot i que sempre ens quedarà el dubte sobre si la seua extensió és la més adient per a un públic escolar. Però, en definitiva, és cosa sabuda que un llibre que agrada sempre es fa curt.
Pel que fa als aspectes fantàstics del seu treball, Rovira s’inclina clarament per la màgia i per la meravella directa —són formes de dir— abans que pel misteri i per les boires del dubte, que puguen, en definitiva, deixar la porta oberta (o entreoberta) a l’explicació racional. Però és la seua opció, i aquest enfocament del llibre agradarà, sens dubte, als amants del gènere.
Pel que fa a la vessant purament històrica del treball, l’ultima fase de la croada contra els albigesos, resulta evident la meritòria tasca de documentació duta a cap per l’autor, així com l’esforç per (re)construir un llenguatge arcaïtzant i també apropat, fins on això és possible, a l’occità (l’ús repetit del terme senyer, per senyor, seria un, però no l’únic, dels exemples). És un esforç compatible amb l’ús d’un estàndard ben entenedor per als lectors.
És d’assenyalar també un cert voluntarisme en l’enfocament dels fets històrics. Uns fets contundents i inamovibles que representaren l’anorreament del que podríem anomenar la protonació occitana, escapçada en capoll pel l’aliança França-Papat. I, això no obstant, de la lectura del llibre es podia deduir, o com a mínim captar, un to victoriós, ni que siga circumstancial, en la narració. Una percepció contrària a la realitat del que passava l’any 1244.
D’altra banda, es pot considerar encertada la incidència de la narració en la comunitat d’objectius, ni que fóra temporal, entre el món occità i la Corona d’Aragó, un fet bastant menystingut als llibres oficials d’Història, tant al nord com al sud dels Pirineus, però que a l’altura dels anys en què se situa l’acció ja començava a diluir-se —pensem que València duia sis anys conquerida per Jaume I— o, dit d’altra manera, l’opció cap al sud era ja clara en els reis del casal de Barcelona, al 1244, abans que el tractat de Corbeil (1258) confirmara formalment la inflexió.
La croada francesa i del Papat contra le Midi fou, com és sabut, sangonosa, cruel i inhumana, i, per descomptat, ben poc cristiana, cosa que l’autor no s’està de descriure —i fa bé—, sols que el destinatari, clarament juvenil, del llibre, potser aconsellaria un major capteniment en la minuciositat de les descripcions, que de vegades freguen el sadisme, així com un menor maniqueisme en el plantejament (per exposar l’innegable salvatgisme dels croats tampoc no cal descriure una Occitània anterior, perfecta, arcàdica i arcangèlica, que mai no existí.)
Ens queden els capítols referits al temps actual, amb uns personatges investigadors i aventurers ben entusiastes, amb els qui el lector jove es pot sentir identificat dins del context d’un gust ben actual pels temes de misteri i de llegendes. Més difícil és que la identificació es puga produir amb altres personatges, un inspector Noguera posem per cas, bastant menys creïble, o almenys poc usual i difícilment trobable en la realitat del dia a dia.
En definitiva, un llibre amb les connotacions de tota opera prima (i l’ambició de plantejaments n’és una dels més positives). Una obra on es percep un llenguatge polit i treballat com també una tasca de documentació ben meritòria, però on no acaben d’ acoblar-se correctament les tres vessants (història, fantasia i aventura) de què s’ha parlat.
Però, com ja s’hi assenyalava més enrere, el predomini dels factors fantàstics impregnant els aspectes històrics el farà llegidor per als entusiastes d’aquestos continguts.
Es poden esperar nous treballs de l’autor sobre el tema occità, que evidentment està entre les seues preferències.
Rafael Escobar
