Ara les reunions familiars són al voltant del taüt. Taüts que han substituït pastissos. Adéus que guanyen a les benvingudes. Coses de l’edat. Hi ha cambres llogades en tanatoris. Hi ha tristes processons. Hi ha nínxols que s’obrin i es tornen a tancar. Boques golafres. Forats insaciables. I silenci en un matí assolellat. I en silenci recorrem viaranys tancats per parets plenes de forats, amb noms desconeguts, dates insignificants per a nosaltres i mirades en blanc i negre. Capcots cerquem l’eixida. Tanta mort ens angoixa. Colp massa fort a la nostra pretesa immortalitat.
Costa de pair
I n’eixim.
Però la realitat ens torna a colpir.
Tot són cotxes sobre asfalt gris.
Tot de carrers sense fi,
fins on arriba la vista: asfalt infinit.
Solcs fins a l’horitzó, perfectes i multicolors -rememore-, ara ja meres ratlles blanques, prosaiques ratlles blanques per limitar carrils. Canyes, baladre i somiers emmarquen els llenços de terra on durant segles els llauradors han plasmat les seues obres mestres. Perfecció transmesa de generació en generació. Canyes, baladre, somiers i séquies. I el xiquet assegut en terra entre plantes i insectes. Jugant, embrutant-se, explorant entre atapeïts boscos de canyes en busca de feres ferotges: fardatxos, abelles, sargantanes. Sargantana, baladre, cabdell, guatla, rent, penca. Hi ha certes paraules, totalment intranscendents, que encara et fan estremir, que retrunyen en el teu interior i fan vibrar tot el teu cos. Certs mots que bressolen i calfen quan els invoques. Caliu secret. Brasa atiada per la nostàlgia que de vegades crema el present: I el xiquet assegut al costat d’una caseta de xapes de fusta, i l’avi treballant el camp lluny, allà, entre cavallons, dibuixant solcs. Horitzons oberts i mentalitats tancades. Soroll d’aigua i pudor d’albelló. I la remor de les canyes quan bufa el vent. I l’estrèpit de l’aigua precipitant-se per la séquia. I cases blanques esguitant aquells camps verds. Alqueries, figueres, xiprers. Paladeges les paraules, les dius lentament, en veu alta en la teua soledat nocturna, degustant-les, assaborint-les. La flaire de la terra, l’olor dolça i espessa de les plantes calfades pel sol. I el record també et calfa l’ànima. Les teues mans entren en la terra i els dits hi arrelen profundament. Tu ets aquesta terra, sou indestriables. Dónes la mà al teu avi que et somriu i et regala la seua vida perquè l’atresores. Però l’horta de Patraix ja no existeix. El teu passat ha desaparegut i ja no serà part del futur de les teues filles. Infantesa que no tornarà a existir. Horta morta, colgada, soterrada per l’asfalt. Mai no en tenen prou, però. La nostra memòria els inquieta. El seu futur encara no l’han posat a la nostra esquena. Intentaran fins a la seua darrera ranera arrabassar-nos la nostra història, els nostres paisatges, les nostres paraules. Desarrelar-nos per empeltar-nos. Pla General d’Ordenació Urbana de la ciutat de València. Mentides i oblit. Ciment i contaminació. Cases buides i solars abandonats. Més negoci per a uns pocs, per als pocs de sempre. Menys qualitat de vida per a la majoria, per a la majoria de sempre. I mentre, perdem la nostra història, la nostra cultura, la nostra identitat.
Però el seu discurs ja no ens enganya. Genocidi etnològic presentat com a símbol de progrés. Prou d’ofrenar el nostre suïcidi a especuladors, a manipuladors, a sangoneres. Encara ens queda horta i la volem viva, sense soterrar. Preparem la nostra resposta massiva i ferma, perquè el futur és nostre, i l’Horta és futur. Futur verd de vida, pulmó de la ciutat, font d’aliments i treball.
I a la fi es decideix. Agafa aire i el reté. S’obliga a girar-se, a enfrontar-se de cara a un futur decrèpit. Esguarda. Pren consciència del dolor del moment. Pren consciència de la vida i de la mort, del temps jugant en contra seua. Pren consciència de la necessitat de passar a l’acció, de prendre el relleu. Mentre, entre la pal·lidesa de l’asfalt brota una bleda. L’arrel esquifida creix fermament. La tija desafiant esgarra el tel de quitrà. La vella horta colgada continua viva entre els clivells del ciment. Rivets enfosquits de terra. Rivets acolorits de vida. Es gira i guaita. Es gira, guaita i decididament pren el seu futur. Futur de vida. Futur de l’Horta, de l’Horta viva. L’Horta que volem.
Cèsar Navarro i Soler
