Una autèntica riuada humana arriba a Europa fugint de Síria, Iraq, Líbia, Afganistan i altres inferns. La guerra i la barbàrie han fet d’aquells indrets un erm inhòspit. Solem dir que qui perd els orígens perd també la identitat. És difícil imaginar el que pot sentir una persona en veure que els seus orígens han estat anihilats, reduïts a despulles de formigó armat tenyit de sang. Famílies senceres engeguen el llarg camí cap a terres on albiren l’esperança de poder refer, si més no, algun tros de la identitat perduda, amb el que els ha quedat de memòria, amb noves referències, amb tota la dignitat. No tenen res a perdre i molts d’ells perden la vida, ofegats al Mediterrani o asfixiats en camions frigorífics. Els qui aconseguixen obrir-se pas sortegen mil entrebancs als països de trànsit. Patixen extenuació i angoixa infinites. També menyspreu, el que els dedica una part considerable de la vella Europa, embafada de suficiència, desdenyosa amb el diferent i indigna de les senyes d’identitat de què es gloria en la seua retòrica: l’Europa dels pobles, bressol d’Occident, la de les arrels cristianes (el desassossec que avui sent com a cristià és difícil d’explicar en paraules).
Els líders polítics ja no poden ocultar que la situació els sobrepassa, immersos en un fangar burocràtic i incapaços de prendre les decisions extraordinàries que una situació extraordinària els està exigint. L’evidència els obliga a acceptar avui la necessitat de fer un esforç cent vegades superior al que ahir consideraven el màxim admissible. Fan proclames grandiloqüents sobre els deures morals d’Europa amb els refugiats, però no perden ocasió de reprotxar-se mútuament falta d’implicació. Tracten d’expiar les seues culpes transferint-les a les màfies que trafeguen amb els immigrants, tot això si no se’n van de la llengua i acaben dient el que sospitem que de veritat pensen: “no volem que vinguen a pertorbar el nostre benestar” (Cameron dixit). Camuflar la raó profunda del que està passant és cada vegada més difícil: el benestar del món que diem desenvolupat s’assenta, en gran mesura, sobre un repartiment de la riquesa extremadament injust, sobre l’espoliació dels recursos naturals de tercers països i sobre relacions geopolítiques tràgicament errònies. En lloc de promoure la pau des de les seues arrels, promouen governs tirànics per tal que facen de contenció front a altres governs no menys tirànic, sense cap recança en l’ús de la guerra com instrument polític quotidià, en una diabòlica espiral i sense aprendre’n de la història. Han preparat, per tant, una bomba d’imprevisibles conseqüències.
L’estada dels refugiats a Europa es prolongarà durant anys, amb tota seguretat, ateses les exigües possibilitats de retorn que la situació dels seus països augura. La guerra de Síria es troba estancada, sense que cap dels dos bàndols en lluita puga assegurar ni la seua primacia militar ni un horitzó de reconstrucció del país mínimament il•lusionant que puga estimular el retorn dels qui han fugit. A l’Iraq, Afganistan i Líbia els senyors de la guerra fan i desfan a pler, mantenint les flames d’una violència quotidiana que ofega cap possibilitat de bastir un ordre institucional mínimament democràtic. El denominat Estat Islàmic sembla l’única alternativa mitjanament organitzada, amb tots els calfreds que ens provoca la seua sola menció. Cap esperar, per tant, que continuen venint milers i milers de persones, en la mesura que puguen anar fugint, i que la seua estada entre nosaltres tendisca a ser permanent. Així, passat l’apassionament solidari inicial, vindrà la calma després de la tempesta, l’avaluació de danys i els càlculs per al futur. Serà el moment en què Europa haurà de respondre al desafiament de procurar unes condicions de vida dignes i estables als refugiats. Això obligarà a un replantejament profund del nostre concepte de benestar i de progrés, molt distint de l’actual, identificat aquest amb l’acumulació irracional de riquesa a costa de la depauperació dels altres, el consumisme desbocat, la destrucció del medi natural i la fragmentació social.
És farà indefugible una nova concepció de l’Europa que volem, trencat ja el mur darrera del qual ens encastellàvem i desemmascarades ja les bases espúries sobre les quals ens assentàvem. Ben segur que haurem de fer front a graus de xenofòbia superiors als actuals, que ja son inquietants. Caldran dirigents que siguen molt més que simples comptables i institucions vertaderament capaces de servir les necessitats dels ciutadans. Farà falta un gran esforç científic i molta honestedat intel·lectual, per tal de procurar per a tots, els de casa i els acollits, un horitzó de prosperitat material i de progrés ètic (cap progrés mereix el nom si no és, sobre tot, ètic) que actualment es veuen amenaçats per una actitud d’autosatisfacció que no se sosté ni un sol minut més. El futur comença ara. Esperem ser a l’altura del repte.
Miquel Morera Llorca
