El que si ha quedat prou clar, i no del tot, és les passes que la Cristina de Borbó va fer des de l’automòbil en què va arribar i la porta del jutjat, perquè uns deien que foren onze passes i altres van dir catorze. Home, dos o tres passes més o menys sembla que no tenen importància, però si fora jo enviaria reporters que sàpien contar. Altra cosa que ha quedat clara –quan més coses queden clares millor–, és el somriure ample (sense la pluja a la cara, perquè no plovia) de la imputada, la qual demostrava una tranquil·litat de consciència impecable. L’arribada a les 9’46, jo haguera dit als tres quart de deu, per allò d’arrodonir l’hora, què més dona un minut damunt que davall? Això si, alguna mala llengua va insinuar que no era la cara apropiada per seure davant d’un jutge que anava a fregir-la a preguntes.
Una volta en la sala, ens van mostrar virtualment on quedaria cadascú dels personatges: naturalment al centre de la taula estava el jutge, justament donant-li l’esquena a la imatge del rei que presidia el saló. El fiscal Horrach i els advocats defensors se situaven a l’esquerra i els avocats de l’acusació popular a la dreta. Al mig, justament davant del jutge, seia la principal protagonista que no llevava l’ull de la imatge de son pare. Disculpeu-me alguna inexactitud, però puc justificar-ho dient-vos que podria haver-me passat per alt algun detall, perquè la pròstata m’obliga a fer de tant en tant una visita al senyor Roca, no l’advocat i pare de la Constitució i d’aquella Operació Roca, no, al comú de ma casa.
Un detall important que va arribar a preocupar-me, va ser quan va arribar l’hora de dinar i em vaig quedar expectant per veure com ho resoldrien. He¡¡¡ que estava tot previst, l’organització logística ho tenia tot estudiat. El que no em va quedar clar qui és el que va servir el càtering, perquè he descartat el Bigotes que està en la presó, o no? Ara; jo que no tinc el paladar gens fi, m’haguera conformat en un redonet d’Alberic, i me l’haguera menjat molt a gust. Tot i que, tractant-se que estaven a Mallorca, i estant l’Audiència prop del bar d’en Bosch, haguera enviat un agutzil per la carta d’excel·lents entrepans d’aquest singular bar. Un bar interclassista que podies trobar-te de tot. Estic parlant de quan jo anava a treballar a Mallorca que… ni m’enrecorde els anys que fa. Solament per haver superat la competència d’un Macdonal que plantaren al costat, ja mereix el Bosch una medalla. Disculpeu-me per haver-me desviat, vaig a intentar recuperar el fil. El ben cert és, que alguna cosa va fallar perquè en casa es quedarem defraudats per no haver-nos detallat el menú. Pot semblar broma, però aquestos detalls pot deixar-te fora d’un Pulitzer per no arrodonir la noticia.
Però, l’estrella d’aquest tema ha sigut l’amor; l’amor inqüestionable que la Cristina sent pel seu marit, com no podia ser menys. Tenia plena confiança en el pare del seus fills, com cal, i signava tot allò que li posaven al davant, fins i tot autògrafs. L’home és el que sap què s’ha de signar i què no, la dona solament està per a complaure’l. Ja podrien les dones dels col·lectius 8 de març, emular i prendre d’exemple d’estima que aquest membre de la noblesa reial té per la seva parella. Que us servisca d’exemple. Segur que molts bisbes estaran encantats en veure un testimoni tan incondicional d’amor familiar. On més em vaig emocionar, i vaig haver d’engolir-me un nus gros per la gola, es quan van dir que la xicota va estar un parell de vegades a punt d’esclatar un plor. Déu sap les impertinents preguntes que li farien a l’al·lota. No m’estranya que algú amb molt de seny diguera que més pareixia un linxament que un voler aclarir les coses. Però, tal volta el més important és, haver quedat una cosa suficientment diàfana: la innocència de la noia.
Així i tot, quan havia arribat a les meves pròpies conclusions, la meva companya, en la que compartisc taula, llit i festa, va començar a fer-me insinuacions tot dient: «saps que l’acusació popular, Manos limpias, és la que es va carregar al jutge Baltassar Garzon?» «Be, i què», vaig contestar; «no haver-se ficat en camisa d’onze vares».
Però les dones ja se sap, quan volen fer la punyeta no paren. «i els milions d’euros que han desaparegut de la caixa pública a Mallorca i València què?» «Dona, en algun lloc estaran».
Però la dona va continuar reblant el clau i posant-me incòmode. Que si Rajoy ha dit que no passarà res a la xicona; que si tot és un muntatge per fer-nos veure que tenim una democràcia sòlida; que si és una cortina de fum morbosa per tapar altres grans mentides; que si no està ja prou desprestigiada la justícia; etc.
I damunt, com a remat va acabar dient-me: «Saps que el Wert no anirà als premis Goya?» Collons¡ el que em faltava per acabar de deixar-me més fotut i desconcertat.
